MOVIMENTS SOCIALS I RÁDIO PÚBLICA A CATALUNYA
La nostra societat està governada per un sistema de democràcia
representativa. No entrarem aquí a fer-ne una valoració ni
global ni parcial, sinó simplement a subratllar que ni tan sols
els més aferrissats defensors d’aquesta fórmula política
consideren que la participació ciutadana pugui reduir-se a unes
eleccions periòdiques en les que els guanyadors reben una mena de
xec en blanc per a tota la durada del seu mandat.
Els moviments socials són una de les expressions, potser de
les més significatives, de participació ciutadana.
En l’actual societat de la informació els mitjans de comunicació
han esdevingut el taló d’Aquil•les de la democràcia: els
mitjans privats a les mans de pocs oligopolis i els públics a les
de polítics professionals.
Per complir amb el necessari paper de garants de drets i llibertats
els mitjans de comunicació (començant pels públics)
s’haurien d’obrir a la societat civil organitzada esdevenint laboratoris
on assajar noves formes de participació i de gestió directa
de la “res pública”. On experimentar formules d’autogovern d’una
societat madura com alternativa real als sistemes de delegació de
poders.
Moviments socials i mass-mèdia
Presència: Per a les persones i col•lectius compromesos en el
terreny de la transformació social gairebé l’única
manera de poder sortir als mitjans de comunicació és creant
espectacle: organitzar grans manifestacions, deixar-se agredir per la policia,
despullar-se pel carrer, escalar la Sagrada Família, penjar-se d’unes
faroles... o trencant vidres: els moviments socials per aparèixer
als mitjans han de produir fets “noticiables”, és a dir, entretinguts
o esperpèntics.
Periodicitat i seguiment del discurs: les informacions sobre la societat
civil organitzada són anecdòtiques, esporàdiques i
segmentades, de manera que cal tornar a explicar el context cada vegada.
No se segueix l'evolució dels discursos dels moviments socials i
això es tradueix en la impossibilitat d’oferir al “públic”
una descripció fidedigna dels plantejaments crítics o alternatius
al discurs dominant.
Tractament: Quan hi ha sort i no hi ha silenciament, criminalització
o manipulació i els moviments socials “surten” a la televisió,
a la ràdio o als diaris, es fa referència més als
aspectes anecdòtics o tècnics de l'acte o la iniciativa que
no pas als continguts i al discurs que hi ha darrera.
Participació dels oients: és cada cop més limitada
i encorsetada. En general queda arraconada a les tertúlies intranscendents
o als espais d’entreteniment.
Les emissores municipals
Les emissores municipals van néixer als anys 70 a Catalunya.
Es tractava –segons els promotors– de dotar la ciutadania d’eines de comunicació
capaces d’afavorir i estimular l’intercanvi informatiu, cultural i polític
a l’àmbit local i d’engegar experiències participatives on
l’administració (municipal) aportaria infrastructures i marc normatiu,
mentre que la societat civil organitzada s’encarregaria de la producció
i gestió dels continguts.
Vint-i-cinc anys després...
Aquesta tercera modalitat de radiodifusió (en altres països
hi ha la comunitària o associativa) s’ha convertit a Catalunya i
a l’Estat en una “reserva de caça” del sistema de partits. En el
nostre país això queda plasmat en l’existència de
dos consorcis que agrupen les gairebé 200 emissores municipals segons
l’adscripció política dels diversos consistoris.
Aquest model permet que el partit o la coalició de govern de
cada ajuntament pugui gestionar amb criteris sovint d’estricte control
ideològic l’emissora - per exemple anomenant els càrrecs
de direcció- o bé concedint la seva explotació a empreses
comercials.
Ni la normativa, ni la pràctica contemplen l’existència
de canals específics transparents, oportunament publicitzats que
permetin a les organitzacions formals o informals de la societat civil
accedir a aquests espais comunicatius.
A aquestes alçades cal preguntar-se seriosament si la modalitat
d’emissora municipal es diferencia de les altres dues (institucional i
comercial) per alguna altra raó que l’abast geogràfic. I
també si no caldria crear d’una vegada per totes un espai capaç
d’acollir una autèntica tercera modalitat, aquella del sector associatiu.
En definitiva, o les ràdios municipals es reconverteixen en associatives,
o s’ha de preveure una redistribució del dial per tal de donar a
les formes de radiodifusió autogestionades i de base l’espai que
els correspon per sentit comú i justícia, tal com ha passat
a països com França o Holanda.
COM és possible?
Però... és possible “reconvertir” les actuals ràdios
municipals? Més de 200 associacions, col·lectius i xarxes
ho han intentat, acollint-se al Decret Llei 263/1990 del 23 d’octubre,
article 2c, que regula la modalitat d’emissores municipals i que diu "es
facilitarà l’accés al mitjà a aquelles entitats i
institucions no lucratives que estiguin domiciliades a la zona de servei
de l’emissora". També van decidir prendre al peu de la lletra l’acord
del Ple de l’Ajuntament del 6 d’octubre de 1995, que diu que en la ràdio
municipal de Barcelona s’ha de "promoure la participació" i que
ha d’"estar oberta a totes les entitats i institucions de Barcelona" (entenent
que qui participa ha de poder dir la seva sobre el com participar).
La COM Ràdio ocupa el 91.0 de la freqüència modulada
(FM) destinat a l'emissora municipal de Barcelona i unes 100 freqüències
més a tota Catalunya i la seva programació és elaborada
íntegrament per una productora (Agència de Comunicació
Local, ACL, de capital públic), que depèn de l’Ajuntament
de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis i la Diputació de Barcelona.
La major part dels diners surten de la Diputació de Barcelona, una
institució de segon nivell, és a dir no elegida directament
pels ciutadans, que gràcies a aquestes estratègies de cooptació
de freqüències concedides a municipis políticament afins
ha creat una emissora pròpia que abasta la pràctica totalitat
del territori català.
La Campanya "COM és possible?" consisteix en exigir a l’emissora
municipal de Barcelona una franja diària en la graella de la seva
programació per fer possible, de veritat, una participació
no mediatitzada, per obrir un espai gestionat de forma assembleària
pel conjunt de moviments de transformació social presents en el
territori. No es tracta de pidolar un favor sinó d'exigir un dret
reconegut per la constitució : el dret a informar i ser informats
sense intermediaris ni "censures" (que poden ser de molts tipus). Es tracta,
a més, d'engegar una experiència de comunicació horitzontal
i participativa inèdita al nostre país.
La Campanya "COM és possible?" formula aquesta demanda –que
s’ampliarà a d’altres emissores públiques– per assolir quatre
objectius principals: introduir en el debat polític la necessitat
de reapropiació d’espais públics per part de la ciutadania;
reduir la discriminació informativa que pateixen els moviments socials;
assajar noves formes de democràcia participativa a la nostra ciutat;
i traslladar a la societat la necessitat/possibilitat de donar un nou ús
als mitjans de comunicació, eines imprescindibles per l’enfortiment
d’una veritable democràcia.
Perdoni! Que podem participar?
La teoria està clara. Però entre el voler participar i
el poder participar trobem en el nostre sistema democràtic una sèrie
sorprenent d’obstacles i filtres que transformen una simple i clara proposta
ciutadana en una mena de gimcana surrealista. Una petita mostra:
COMRàdio (Agència de Comunicació Local, S.A.)
La direcció de COMRàdio, després de molts mesos
sense donar cap resposta, convoca el grup promotor de la campanya a un
parell de reunions la conclusió de les quals és que NO cediran
un espai perquè consideren que ja són prou pluralistes i
que la proposta no s’adiu al seu model de programació. Des de COMRàdio
consideren que el control que exerceixen els partits és suficient
per garantir el pluralisme i la participació democràtica.
Grups municipals:
S’intenta contactar els grups polítics de l'Ajuntament (exceptuant
el PP ) per conèixer la seva posició i demanar que portin
el debat al ple. Paradoxalment, l'única resposta és de CiU.
Tots els grups municipals d'"esquerra" eviten mullar-se. IC i ERC responen
de forma contradictòria, la iniciativa els incomoda i procuren esquivar
al màxim el debat sobre les qüestions de fons que la campanya
COM és possible suscita; el PSC per la seva banda es limita a donar
la callada per resposta.
CiU és l'únic partit del consistori que s’interessa per
la Campanya presentant al Ple de l'Ajuntament de BCN una moció que
recull, desprès de modificar-la i desvirtuar-la, la proposta.
Només els Verds tenen una actitud de “simpatia” envers la iniciativa.
Consell Audiovisual de Catalunya (CAC)
Es denuncia la situació al CAC, obtenint una resposta pilatiana.
Tot i que es reconeix que la demanda està fonamentada -ja que el
dret d'accés està recollit a la Constitució i a la
normativa bàsica- el CAC no actua i es limita a constatar l’existència
d’un buit legal (enlloc es diu de quina manera els “grups socials significatius”
poden accedir a les emissores públiques, ni, posats a divagar, tampoc
hi ha res escrit sobre què és un “grup social significatiu”).
Ajuntament
Es comuniquen els continguts de la proposta a l’alcalde. L’exc.mo primer
ciutadà respon que després de contactar amb la direcció
de la COM no veu que hi hagi cap motiu de queixa ni cap raó per
modificar l’actual gestió de la freqüència de ràdio
municipal.
Mitjans de comunicació
Malgrat la realització de jornades, trameses de comunicats,
rodes de premsa, actes al carrer i el fet que 200 associacions s’apleguin
per presentar una demanda el conjunt dels mitjans convencionals – privats
i públics – ha seguit la consigna del silenci: la campanya COM és
possible? no existeix per al públic català.
Conclusions
L’actual model de gestió dels mitjans de comunicació públics
– entre ells les ràdios municipals – fa aigua, atacat per un excés
d’intervencionisme institucional i partidista i marcat pel progressiu distanciament
respecte a les manifestacions més vitals de la societat civil (no
és un símptoma secundari que el 75% de les associacions es
declarin insatisfetes del tractament que reben per part dels mitjans de
comunicació). Avui són ben pocs els professionals o experts
en comunicació que s’atreveixen a negar aquesta evidència.
La campanya COM és possible? neix com a resposta creativa, propositiva
a aquest estat de coses, però tots els seus interlocutors (COM,
CAC, el conjunt de partits, la premsa) sembla que no vulguin o no puguin
entendre el significat, la filosofia de fons (resumible en desig d’autodeterminació
i defensa de la llibertat d’expressió) d’aquesta voluntat d’accés
directe i autogestionat dels moviments socials – entesos com a subjecte
polític madur i legitimat - a les ones públiques.
Val a dir que aquesta iniciativa també ha demostrat l’absoluta
inoperància i ineficàcia dels mecanismes i organismes de
control (el CAC i la Oficina de No Discriminació de l’Ajuntament)
que haurien de vetllar perquè no hi hagi derives autoritàries
en el sistema.
Tot plegat hauria de resultar molt i molt preocupant per qualsevol
persona, càrrec públic, periodista, mínimament preocupada
per la salut democràtica de la nostra societat.
Campanya "COM és possible?"
comespossible@pangea.org