Com imperatiu de segona persona es fa servir el verb, sense cap afegitó. Normalment s'omet el subjecte; si hi ha adverbis, mantenen la seva posició:
| jìn lái | Entra! |
| kuài zǒu | Afanya't! |
Si cal indicar una persona dins un grup, pot afegir-s'hi el subjecte:
| nǐ qù jiāo shuǐ, nǐ qù gē cǎo | Tu ves a regar les plantes, tu ves a segar l'herba |
Alleton 1979, 36
Yip 1998, 20.A, E
L'imperatiu es suavitza avantposant-hi qǐng, postposant-hi ba o acumulant els dos recursos:
| qǐng zuò xià | Seu, sisplau |
| zuò ba | Au, seu |
| qǐng zuò ba | Que vols seure, sisplau? |
La partícula final le, sovint combinada amb a en la forma la, dóna a l'imperatiu un matís d'urgència:
| qǐchuáng la | Lleva't ja! |
Yip 1998, 20.B, G
L'imperatiu per a les altres persones sempre es formula indirectament, i adopta la forma d'un imperatiu de segona persona amb els verbs ràng (deixar, permetre) i jiào (ordenar):
| jiào tā lái jiàn wǒ | Que vingui a veure'm |
| ràng wǒ bāng nǐ de máng | Deixa que et doni un cop de mà |
En primera persona del plural es fa servir la partícula final ba:
| zánmen zǒu ba | Anem-nos-en |
Yip 1998, 20.C-D
L'imperatiu negatiu es forma amb bù yào, sovint reduït a la forma monosil·làbica bié:
| bù yào chōuyān | No fumis |
| bié kèqi | No facis compliments |
Les prohibicions formals exposades en públic són introduïdes per bù zhǔn, bù xǔ o bù děi:
| bù děi rù nèi | No hi entreu |
| bù zhǔn chōuyān | Prohibit fumar |
Yip 1998, 20.F, H