| Índex | |
| Anterior | |
| Següent |
En cada llengua hi ha un conjunt (obert) d'elements mínims, anomenats morfemes, que conjuntament constitueixen el Diccionari o Lexicó.
| Català | noi |
| di_ (morfema arrel de dir) | |
| _s (morfema de plural) |
Parlem de morfemes i no de paraules. La paraula no té cap estatut especial dins la teoria: és més aviat un fenomen força extern, relacionat amb aspectes fonètics i subordinat a qüestions estructurals més rellevants. Allò que tradicionalment s'ha considerat una paraula no és, sovint, ni tan sols un sintagma, com no ho és England's a
| Anglès | [ the king [ of England ]] 's |
Cada morfema posseeix un conjunt de propietats
- fonològiques
- semàntiques
- sintàctiques
Per exemple, per al morfema català gran,
Les propietats sintàctiques són les úniques pertinents per a l'explicació de les estructures i de les relacions sintàctiques, i només es poden formular en termes de les estructures i de les relacions sintàctiques en què pot entrar el morfema.
Això no implica pas que entre les propietats semàntiques i les sintàctiques no hi hagi relacions. Per exemple, en txec els verbs amb valor semàntic perfectiu tenen un paradigma diferent del dels imperfectius. I d'altra banda les configuracions sintàctiques condicionen les interpretacions semàntiques, com veurem oportunament.
Entre les propietats sintàctiques dels morfemes n'hi ha de més genèriques i de més específiques. Amb la finalitat d'unificar i simplificar, algunes d'aquestes propietats es consideren categorials i, encara, unes de més bàsiques, supercategorials. Però el límit que posem a unes i altres no és gaire rellevant en la teoria, sinó més aviat mnemotècnic. En principi, tan vàlid és de postular l'existència d'una categoria V que englobi els verbs transitius i els intransitius com admetre que uns i altres constitueixen dues categories diferents.
Plantegem aquí aquesta qüestió perquè, a fi d'evitar un excès d'abstracció, farem servir des d'ara un determinat conjunt de categories; però cal tenir present que la validació d'aquest és, en virtut de la hipòtesi lexicalista de què partim, relativament secundari i, en tot cas, constitueix una conseqüència final de la teoria.
Hom considera dues propietats supercategorials:
La combinació binària dels trets supercategorials esmentats dóna lloc a quatre categories, segons l'esquema següent:
A aquestes cal afegir I, DET, C i CONJ.
Probablement hi ha un sistema de trets supercategorials més ampli que inclou també I, DET i C, i que dóna compte de les afinitats entre I i V, entre DET i A i, com sosté Emomds a A Unified Theory of Syntactic Categories, entre C i P.
Els morfemes que pertanyen a una mateixa categoria poden diferir en un o més trets subcategorials, que donen lloc als subgrups tradicionalment reconeguts:
Altres propietats ens farien distingir, per exemple, els verbs doblement transitius, o els adjectius que no poden prendre marca de grau, etc., fins a arribar a la caracterització completa de tots els morfemes de la llengua.
Algunes d'aquestes propietats poden acostar un subconjunt d'una categoria a una altra categoria. Per exemple, hi ha una sèrie de noms, que podem anomenar d'acció, amb propietats fins a cert punt semblants a les dels verbs:
| Català | Afirmar [ que [ la Terra és rodona ]] |
| L'afirmació [ que [ la Terra és rodona ]] |
Un morfema mut és aquell que té nul·la la representació fonològica. Té, tanmateix, propietats sintàctiques.
Representem els morfemes muts amb el símbol e i, atès que les propietats sintàctiques ens obliguen a distingir entre aquests, establim el conveni de representar-los amb un subíndex que n'expressi la propietat sintàctica rellevant: eC, ewh, eN, eV, etc.
| Català | eN en eI tinc eN de grogues |
| Francès | Je eI mange eN de la viande |
Una proforma és un morfema, mut o no, capaç de representar, en determinades circumstàncies, un morfema qualsevol d'una determinada categoria o subcategoria:
| Anglès | This book is better than the blue one |
| Català | Aquest llibre és millor que el eN blau |
Les propietats fonològiques d'un morfema consisteixen en una seqüència de fonemes. El nombre de fonemes de cada llengua és altament limitat (Concepte de doble articulació).
Les propietats fonològiques dels morfemes són interpretades per les regles fonètiques (sovint mal anomenades fonològiques), que donen compte de la seva realització fonètica. Aquestes regles fonètiques són també altament limitades, i s'han de formular exclusivament en termes de fonemes, de contactes entre fonemes i de trets suprasegmentals.
El significat de les expressions, estudiat per la semàntica, és el resultat de la interacció entre les propietats semàntiques dels morfemes i les relacions sintàctiques entre aquests.
Aquesta formulació es complica per la dimensió pragmàtica, que fa que una expressió lingüística pugui ésser interpretada diversament en funció del to de la veu, del lloc on es diu, de la relació entre qui parla i qui escolta, etc.