3. Morfologia

3.1. Introducció

Sota el nom tradicional de morfologia s'inclouen quatre tipus de fenòmens, que cal diferenciar.

En primer lloc tenim l'aglutinació de morfemes per formar una unitat superior, com ara

Aquest fenomen és en part lèxic, ja que els morfemes com ara os no són productius, i en part sintàctic, i com a tal ens hi referirem més endavant amb el nom d'expansió morfològica.

D'altra banda hi ha variacions formals de determinats morfemes, unes vegades en formar una unitat superior, d'altres sense que es doni aquesta circumstància. Són de tres classes:

• Al·lomorfisme fonètic
• Al·lomorfisme lèxic
• Fusió de morfemes

3.2. Al·lomorfisme fonètic

Diem que hi ha al·lomorfisme fonètic quan un morfema presenta dues o més realitzacions fonètiques explicables exclusivament en termes d'interpretació fonètica de les especificacions fonològiques d'un morfema.

Per exemple, en català la paraula sant té dues variants, una amb la t muda i l'altra amb la t pronunciada:

Es poden explicar en aquests termes fenòmens molt més complexos, com ara les variants dels sufixos en turc a causa de les lleis d'harmonia vocàlica.

3.3. Al·lomorfisme lèxic

L'al·lomorfisme lèxic consisteix en l'existència, en distribució complementària, de dues o més variants morfofonològiques d'un mateix morfema, la distribució dels quals no es pugui formular en termes exclusivament fonètics.

Sovint els al·lomorfs són totalment divergents:

Quan convingui representar un morfema sense fer referència a cap al·lomorf en particular, es triarà el menys marcat; en el cas de sufixos, desinències i similars molt divergents, es farà referència a les seves característiques gramaticals:

• <Nom.>   <Ac.>   <3>   <Pl.>

3.4. Fusió de morfemes

La fusió de morfemes consisteix en la realització fonològica d'una seqüència de dos o més morfemes tal que és impossible de destriar-hi quins fonemes pertanyen a cada un dels morfemes constituents.