ELS CACES DURANT LA GUERRA CIVIL GALÀCTICA
En aquest article es descriuen els diferents models de caces durant la guerra entre l'Aliança Rebel i l'Imperi, juntament amb una explicació del perquè de les diferències i una taula comparativa. Començarem pels aparells rebels.
El primer caça que va ser utilitzat per l'Aliança és el famós Caça espacial Z-95 Caçacaps d'Incom/ Subpro, desenvolupat abans de l'inici de la guerra civil i que ja no es fabricava per aquell temps. Aquest aparell, una de les naus espacials militars amb més èxit de tots els temps, va continuar en servei fins molts anys després d'aparèixer el seu successor, el famós Ala-X, en forces de defensa planetària, unitats policíacs, flotes de reserva i en mans privades. Va ser d'aquestes fonts d'on l'Aliança va aconseguir els seus.
|
|
Desenvolupat com un caça de defensa propera, no disposava de motor hiperespaial i no estava preparat per estar massa temps a l'espai sense carregar combustible. A causa d'això, no es trobaven a la flota aliada, sent destinat a estacions de defensa en sectors de baix risc. En aquests casos, encara era útil el seu armament, que consistia en dos blàsters triples i míssils d'impacte i el fet que era un caça extremadament resistent, el que li permetia absorbir molts impactes. |
La següent generació d'aparells de combats va tenir com a principal fruit el caça que més temps va durar als arsenals de l'Aliança, el Caça-bombarder BTL Ala-Y de Koensayr . Disponible en grans quantitats des de l'inici de la rebel·lió, va carregar amb el pes de les primeres batalles espacials de l'Aliança i per això ostenta l'indesitjable rècord de ser la nau de la que els rebels van sofrir més perdudes.
|
|
Encara que quan Hoth, ja no eren tan ràpids, maniobrables ni fortament armats com altres caces espacials, continuaven sent uns vehicles potents, capaços de resistir i provocar grans danys, el que els va assegurar un lloc dominant als plans de l'Aliança, influint també el fet que era el més versàtil caça espacial rebel. |
Existien dues variants principals, el biplaça BTL-S3, amb un pilot i un artiller i l'exploradora monoplaça de llarg abast BTL-A4. Ambdues tenien motors hiperespaials, però només el segon va disposar d'un ordinador de navegació, reemplaçat a l'altre per una unitat R2. Tenint en compte la seva funció, l'A4 usava uns motors més potents, però la potència als escuts deflectors era menor.
A l'armament, si bé els dos tipus estaven equipats amb dos canons làser, dos llançadors de torpedes de protons i dos canons lleugers d'ions, el fet de disposar el B3 d'un artiller independent del pilot, li conferia una major efectivitat en combat al poder orientar els canons d'ions en qualsevol direcció, mentre que a l'opció monoplaça estaven fixos. Per compensar-ho, el temps que l'exploradora podia estar sense carregar combustible era superior.
És hora de parlar del successor del Z-95 Caçacaps, el Caça de superioritat espacial Ala-X T-65B d'Incom, que representava l'Aliança a l'opinió popular. Incorporant moltes de les característiques del seu il·lustre antecessor, és el caça de combat arquetípic (ràpid, maniobrable i mortal) i el millor aparell rebel fins després de la batalla d'Endor. Encara que no destacava en cap categoria, tampoc tenia cap debilitat substancial i en general funcionava millor que qualsevol altra nau espacial.
|
|
Aquest caça, el primer construït per l'Aliança, després que aquesta ajudés a desertar a l'equip de dissenyadors, tenia un parell de característiques pròpies de les que tal vegada la més evident són les famoses ales en X que li van donar el seu nom i els proporcionaven una major cobertura en l'armament. |
L'altra és que el pilot era atès constantment per un droide R2 astromecànic que s'encarregava de tasques indispensables com la reparació en vol i el control de moltes variables tedioses com el càlcul dels salts hiperespaials.
Efectivament, l'Ala-X va ser dissenyat sobretot per missions de llarg abast durant les que no rebria cap suport. Per aconseguir sobreviure, disposava d'un casc resistent, unes bones pantalles i un potent armament consistent en quatre canons làser i dos llançadors de torpedes de protons que van demostrar tota la seva utilitat en el transcurs de la Primera Batalla de Yavin. Des de llavors, es va convertir en tot un símbol.
Va ser precisament en l'anàlisi posterior a la mateixa, que l'alt comandament aliat va comprendre que a l'arsenal de caces li faltava un element essencial: la velocitat pura. Amb aquesta finalitat, es va desenvolupar el Caça d'intercepció i de múltiples usos Ala-A de Dodonna/Blissex. Gràcies a la seva fantàstica velocitat, la més elevada en un aparell del seu tipus i el fet de ser totalment maniobrable, era la nau perfecta per a les missions d'atac i fugida. En conseqüència, va ser equipada amb un ordinador de salt en lloc d'un droide astromecànic.
|
|
El seu armament estava limitat a únicament dos canons làser. Però cadascun disposava d'un petit coixinet servo-hidraúlic al final de la punta de l'ala que permetia elevar-los o baixar-los 60 graus, amb el que podien disparar contra objectius des de més angles que els altres caces. També s'ha d'esmentar que com aquest aparell en moltes ocasions complia missions defensives, utilitzava potents interferidors que podien desorganitzar els sensors de punteria dels atacants. |
En aquell moment, els caces de l'Aliança podien enfrontar-se a les seves contrapartides imperials, però eren totalment inútils contra les naus d'escorta i les corbetes. Per emplenar aquest buit, els enginyers rebels van crear el Caça d'assalt pesat Ala-B de Slayn & Korpil, en el seu moment l'aparell més pesadament armat de la Galàxia en la seva categoria, amb un canó làser pesat, dos llançadors de torpedes de protons, tres canons mitjos d'ions i dos auto-blàsters.
|
|
Un poder de foc tan alt es va aconseguir a costa de la maniobrabilitat i la velocitat subespaial, les més baixes de l'Aliança, el que les feia vulnerables als caces imperials més ràpids i que es va intentar compensar amb una major potència als escuts i la seva revolucionària configuració. |
El pilot es trobava en una càpsula de comandament estabilitzada automàticament en un punt de l'espai, la resta del caça girava al seu voltant per evadir el foc defensiu i escombrar l'espai. mitjançant un giroscopi. Mentre ell es mantenia fix.
Fins aquí, els caces de l'Aliança. Ara és el torn de les seves contrapartides imperials. L'aparell més representatiu de l'Imperi és el Caça de superioritat espacial TIE/ln de Sistemes de Flota Sienar. Fàcilment reconeixible per les seves plaques solars hexagonals, s'ajustava perfectament a la filosofia imperial de producció masiva d'aparells el més barats i senzills possibles de construir i mantenir, pràcticament fins a l'extrem de ser considerats espartans pels seus pilots.
|
|
Es va ometre tot allò considerat superflu. Això inclou el suport vital, així que els pilots han de volar amb un vestit espacial complet, un motor hiperespaial i pantalles deflectores. Si bé l'hiperimpulsor no és necessari a l'Imperi, ja que els TIE estan sempre basats en una base o nau propera, si que la falta d'escuts els fa vulnerable a qualsevol impacte directe. Això produeix moltes baixes en el transcurs de la batalla, però a causa de la seva abundància, es consideren acceptables. Una altre conseqüència és el seu reduït armament, limitat a només dos canons làser situats a la cabina central. |
Després de la batalla de Yavin, es va arribar a la conclusió que el TIE era molt vulnerable als caces rebels i especialment a l'Ala-X. Amb la intenció de disposar d'un aparell que pogués superar-los i a partir de diverses millores fetes al disseny original, es va crear el Caça de superioritat espacial Interceptor TIE de Sistemes de Flota Sienar, que és més veloç, maniobrable i letal que el seu antecessor. Això es va aconseguir sobretot amb un augment de la superfície de les plaques solars, amb el que l'entrada d'energia va ser més gran.
|
|
Així que es va utilitzar el nou format d'ales doblegades, amb forma de daga per aconseguir la màxima visibilitat, i a la punta de les quals es van muntar quatre canons làser que disposen de major potència i un programari de punteria millorat respecte el TIE estàndard. A més de l'augment d'energia, es van desenvolupar nous motors amb el que també va millorar la maniobrabilitat. I el casc és més resistent. Desgraciadament, tot i algunes veus que parlaven a favor i experiments anteriors com la nau personal de Darth Vader, finalment es va decidir no instal·lar pantalles deflectores ni un motor hiperespaial. |
Els aparells assenyalats fins ara eren només de caça i es trobava a faltar un bombarder lleuger capaç d'atacs quirúrgics que destruïssin l'objectiu deixant intacte les estructures properes. Per aquesta raó, i de forma paral·lela al Interceptor, també es va desenvolupar el Bombarder espacial lleuger TIE de Sistemes de Flota Sienar. Equipat amb ales doblegades, com el Interceptor, per captar tota l'energia necessària per al seu funcionament, es reconeix ràpidament pel fet de tenir dues càpsules bessones.
|
|
És a la de la dreta on es troba el pilot en un seient ejectable que millora les seves possibilitats de supervivència, al costat de l'equip habitual en un TIE i un suport de vida. Tot això fa popular la nau entre els pilots. L'altra càpsula duu dos compartiments de bombes i altres equips que confereixen al bombarder moltes probabilitats d'encertar en el seu objectiu. Com armament defensiu, està equipat amb dos canons làser. Totes aquestes prestacions s'han aconseguit al preu d'una maniobrabilitat molt baixa, el seu principal inconvenient, i que obliga a escortar-lo amb caces. |
Encara que l'Imperi va desenvolupar altres aparells, alguns, com el Defensor TIE, molt bons, la seva influència va ser massa baixa com per a tractar-los en aquest article. Així que procedim amb les comparacions. Amb el vist fins ara, es descobreix que per regla general els caces de l'Aliança eren superiors a les seves contrapartides imperials. Els rebels, amb menys naus grans, confiaven més en els caces i els forçaven a servir en una més àmplia varietat de missions. A més, la seva manifesta inferioritat numèrica havia de ser compensada tot el possible amb una millor qualitat.
Mentre gairebé totes les naus rebels podien fer com a mínim un salt, pocs caces imperials tenien aquesta capacitat. A més de raons econòmiques, existia la sospita als comandaments que si els caces podien efectuar salts, alguns dels pilots no podrien resistir la temptació de passar-se a la Rebel·lió. Així que l'Imperi va decidir basar-se en grans quantitats de caces mediocres llançats des dels impressionants Destructors Estel·lars, que donaven suport pesat i si que podien viatjar per l'hiperespai.
En canvi, l'Aliança confiava en naus d'atac ràpides que fossin suficientment potents com per operar independentment i tinguessin motors hiperespaials per retirar-se amb rapidesa. Així que les dues filosofies de lluita podrien resumir-se en que mentre els rebels efectuaven atacs ràpids i es retiraven abans que la superior quantitat de TIEs anul·lés el seu avantatge, els imperials, gràcies al elevat nombre de voluntaris, acceptaven grans baixes a canvi d'aixafar l'enemic per la força del número.
Finalment, com a colofó, es pot veure una taula comparativa de naus espacials, subministrada per la Corporació de consultoria Nebulon.
| Nau | Hiperimpulsor | Velocitat Sublumínica | Maniobrabilitat | Casc | Armes | Pantalles | Valoració Total | El millor | El pitjor |
| Ala-X | 50% | 67% | 75% | 100% | 87% | 50% | 71 (3) | Complet | Velocitat |
| Z-95 Caçacaps | 56% | 25% | 100% | 47% | 50% | 46 (6) | Resistent | Poc Maniobrable | |
| Ala-B | 100% | 50% | 29% | 75% | 83% | 100% | 73 (2) | Potència | Poc Maniobrable |
| Ala-A | 50% | 100% | 100% | 60% | 85% | 50% | 74 (1) | Agilitat | Fragilitat |
| Ala-Y | 50% | 60% | 50% | 100% | 76% | 50% | 64 (4) | Potència | Poc Maniobrable |
| T.I.E | 83% | 50% | 50% | 69% | 42 (7) | Velocitat | Fragilitat | ||
| Interceptor T.I.E | 90% | 85% | 75% | 93% | 57 (5) | Agilitat | Poca Potència | ||
| Bombarder T.I.E | 50% | 100% | 84% | 39 (8) | Potència | Poc Maniobrable |
BIBLIOGRAFIA
|
Descarregar l'article (9'58 Kb)
|
