Des de llavors, almenys a Amèrica del Nord i Europa Occidental, hi ha hagut una millora d'aquesta situació, amb grans obres en aquests barris orbitals, la construcció de zones verdes on abans només hi havia fàbriques, etc. Però les urbs, encara que més controladament que abans, continuen expandint-se per plans i muntanyes. I és menester preguntar-se que passarà al futur.

       Durant la primera meitat del segle XX, la idea predominant era que les ciutats creixerien vertiginosament cap al cel, amb grans gratacels de quilòmetres d'altura, comunicats entre ells mitjançant ponts i vehicles aeris semblants als nostres helicòpters. En aquest monstre, per descomptat sense zones verdes, els rics viurien a dalt, prop de l'aire lliure, i els pobres, a baix, a les contaminades profunditats.

       La gran pel·lícula on es va materialitzar aquesta idea va ser "Metròpolis", del director alemany Fritz Lang. Però és innegable que aquesta possibilitat va calar profundament en el nostre subconscient col·lectiu i s'ha repetit una vegada i una altra al llarg de la història. Com exemples recents tenim la Nova York del Segle XXIII de "El Cinquè Element" i la Mega City, situada en el mateix lloc que l'anterior, de "Jutge Dredd".

       Relacionat amb això, estan els planetes capitals d'estats galàctics. Dos són els més coneguts. El primer és Coruscant, capital consecutivament de l'Antiga República, l'Imperi Galàctic i la Nova República. Exceptuant una serralada i un mar que s'han conservat com reserves naturals, tot el món és una única ciutat de quilòmetres d'altura, des de la superfície original del planeta fins a les capes superiors de la troposfera.

       I després tenim Trantor, el planeta habitable més proper al centre de la Via Làctia, i en conseqüència, capital natural de la Galàxia. A diferència de Coruscant, amb els edificis a l'aire lliure, la major urbs de l'Univers Conegut està coberta totalment per una cúpula, que aïlla els carrers de la infame meteorologia que caracteritza el planeta. L'única excepció és el Sector Imperial, que inclou el Palau Imperial, amb grans jardins envoltant-lo i el Campus de la Universitat Galàctica.

       Encara que en aquesta ocasió, Isaac Asimov, l'escriptor nord-americà creador de Trantor, es va deixar endur pel contingut dels pulps americans de la seva joventut, on apareixien les grans ciutats verticals a les que ja s'ha fet referència, ell tenia una altre solució pel problema d'on col·locar tanta gent, molt més d'acord amb la protecció del medi ambient. La va exposar a la seva novel·la "Voltes d'Acer".

       En aquesta obra, ambientada, com no, a Nova York, es presenta una societat terrestre agorafòbica (terror als espais oberts), que viu tancada en ciutats subterrànies, aïllades de l'exterior per una coberta d'acer. D'aquí el nom de la novel·la. Se suposa que es fa per permetre que la superfície de la Terra, només trepitjada pels robots que allí treballen, es recuperi dels excessos patits durant mil·lennis d'activitat humana.

       Però aquesta idea no és original, sinó que possiblement està basada en alguns estudis japonesos que s'han fet per intentar solucionar el greu problema de la superpoblació en unes illes amb molta muntanya i poc pla. Entre les solucions ofertes, es troba la de fer grans forats a la terra i construir cap avall, en forma de gratasols. Així es podria acomodar molta gent en relativament poc espai.

       Aquest és el mètode que va adoptar Pascual Enguídanos a "La Nissaga dels Aznar". Allí, després d'un conflicte nuclear que ha arrasat les grans urbs terrestres, els supervivents decideixen construir sota terra. S'inverteixen les ciutats, que creixen cap avall, on es troben centres comercials, estadis esportius, etc. Al seu torn, a la superfície hi ha grans parcs, on la gent pot esbargir-se en el seu temps lliure. I al mig, una cuirassa protectora per si hi ha un nou atac.

       I això és tot referent als diferents models de ciutats presents a la ciència-ficció. Abans d'acabar, s'exposarà una darrera solució, esmentada en números especials de revistes de divulgació on s'intenta endevinar el futur, en general sense molt èxit. Es tracta d'edificar alhora cap a dalt i cap a baix. Així, hi hauria relativament pocs edificis, separats per grans parcs que no destacarien molt a la superfície.