EL SENYOR DELS ANELLS. LES DUES TORRES

Després d'un any d'espera, per fi he vist "Les Dues Torres", l'adaptació del segon llibre dels tres que formen la trilogia de "El Senyor dels Anells". Em va agradar tant com esperava, així que vaig a escriure una crítica, tant del positiu com del negatiu, que hi ha. Comentaré aspectes concrets, suposant que els lectors ja hauran llegit el llibre i/o vist la pel·lícula. Així que envio aquest avís als que no compleixin aquesta condició. Si volen continuar, és sota la seva responsabilitat.

La pel·lícula és certament espectacular, amb molta més acció que l'anterior. Almenys, els meus amics no es van avorrir. A més a més, al ser la segona, no existeix el llast de la presentació dels personatges. Se submergeix directament a l'argument, just en el punt on es va quedar a la primera part, sense cap tipus de flashback ni recordatori, excepte en la lluita entre Gàndalf i el Balrog, allà al pont damunt l'abisme de Mòria, i fins i tot això vist des d'un altre punt de vista.

Com al primer lliurament, els paisatges es respecten escrupolosament. És possible que es creï un turisme a Nova Zelanda per visitar els llocs on es va rodar, que són fantàstics. Però no passa el mateix amb el guió, que al meu entendre pateix massa canvis. Aquí tenim l'exèrcit èlfic, arribat suposadament de Lorien, que reforça als humans. Hi ha persones que diuen que així l'acció es fa més àgil, i no ho nego, però crec que el més important és la fidelitat a l'original.

S'ha fet una certa concessió a la comèdia, tal vegada per atreure el públic. Gimli es converteix en una figura còmica, amb els seus problemes per a córrer a la velocitat dels seus companys i cavalcar en cavall. Això és lògic per a algú de les seves dimensions, així que no li veig la gràcia. A més a més, els nans són molt dignes, amb un gran orgull, i no està bé riure's d'ells per la seva altura, per més comercial que resulti. És com si un adult es rigués d'un nen per no poder conduir un cotxe.

Existeix un altre personatge que va provocar els riures dels espectadors, i és quan Smeagol conversa amb la seva altra personalitat Gollum, que és la dominant. Depenent de "qui" parla, l'expressió de la cara i la veu varien completament. Representa perfectament el dualisme existent en aquest aspecte del llibre. Per cert, vaig trobar en aquestes converses certes semblances amb les que mantenen John Osborn i "El Duende" a Spiderman. Encara que com es van rodar més o menys de forma paral·lela, deu ser només una coincidència.

Aquests no són els únics punts graciosos. Quan Àragorn, Légolas, Gimli i Gàndalf arriben a la porta de Meduseld, el capità de la guàrdia els demana que li lliurin totes les seves armes, al que obeeixen. Però Gandalf manté la seva vara, amb l'excusa de que és un ancià i s'hi ha de recolzar. I per reafirmar-lo, al entrar al palau, ho fa recolzat a la vegada a la vara i en Légolas. Vaig trobar això molt divertit, tal vegada del millor de la pel·lícula.

Hi ha diversos punts de trobada amb la nostra realitat. Primer, les bombes de pólvora recorden sospitosament a les mines alemanyes de la Primera Guerra Mundial. Després, quan l'orc kamikaze corre cap a la muralla, existeix un paral·lelisme amb l'últim relleu de la torxa olímpica a Sidney 2000. L'escena és idèntica, però amb orcs en lloc d'esportistes. Per altra banda, l'arquitectura de Rohan és vikinga, el mateix que els cascs dels seus soldats. I l'exèrcit orc sembla una típica legió romana, i durant l'atac, les marabuntes de la pel·lícula homònima.

Passem a parlar dels personatges. El Rei Theoden és fantàstic. Quan Gàndalf lluita per treure-li la influència de Sàruman, recorda "L'Exorcista", encara que no tant espectacular. I més endavant demostra perfectament perquè és el rei. Un encert de la pel·lícula respecte al llibre és que es comprova que és humà. En diversos moments, sublim quan li posen l'armadura, dubta de que ha de fer o es lamenta de la sort del seu poble. Però sempre troba forces per continuar.

La meva opinió sobre Eowyn, la Dama Blanca de Rohan, és positiva. És exactament la imatge que tenia d'ella, tant per la seva bellesa com la seva forma de ser. I l'acte d'empunyar l'espasa a Meduseld, és com un anunci del que ocorrerà més tard. Suposo que almenys ho hauran vist els que han llegit el llibre. Però hi ha quelcom que no encaixa. Ella diu que totes les dones "rohanianes" aprenen l'ús de les armes. Llavors, ¿perquè no intervenen en la Batalla de l'Abisme de Helm?

Naturalment, tampoc podem oblidar-nos de Fàramir, germà de Bòromir i fill menor de Denethor, últim senescal independent de Gòndor. Té uns trets menys durs que els del seu germà major, i una noblesa del que l'altre mancava, i que es demostra clarament en més d'una ocasió, sobretot al aconseguir rebutjar l'encís de l'anell, la perdició de Bòromir. També hi ha quelcom en ell que inspira confiança. Bé, que és una bona peça. Per cert, en la pel·lícula no aclareixen com sap el de la seva mort. En el llibre està clar, però aquí queda com un punt fosc.

Després estan Barbrat i els ents. Tenia molta por per saber com quedava, però pel meu alleugeriment, si que és com esperava. Sobre la seva forma d'actuar, mostra una espècie de pasotisme tipus "no els molestem i ells ens deixaran en pau", que em sembla que no està present al llibre. Allí, és a l'Assemblea d'Ents, que si que es mostra, on es decideix declarar la guerra. Però a la pel·lícula els hòbbits l'han d'enganyar perquè vegi l'aperitiu del que passarà si no fan res.

L'últim personatge important nou és Grima "llengua de serp", el conseller traïdor de Theoden. És tan odiós i arterós com el pinten a la novel·la. Hi ha algunes diferències a les accions que emprèn a la pel·lícula i el llibre, especialment referent a la sort del fill i el nebot del monarca. Però en general, s'ha aconseguit una reproducció perfecta. L'únic però que se m'acudeix és que me'l imaginava més covard i adulador. Però pot ser només una apreciació meva.

Amb els personatges ja coneguts, sobretot els supervivents de la Companyia de l'Anell, tots compleixen el paper encomanat, des de Gàndalf el Blanc, amb la llum que emet sembla gairebé un déu, fins Àragorn, que com tot ésser humà, té dubtes però aconsegueix superar-los i transmetre la seva confiança als altres. Està genial manant l'exèrcit èlfic a la Batalla de l'Abisme de Helm. I tampoc podem oblidar Sam , del que ja s'intueix l'important paper que tindrà a la tercera part.

L'única persona que segons la meva opinió sobra és Àrwen. La seva part no dóna cap informació important per a l'acció, encara que aparegui Rivendel. Crec que confon als que han llegit ESDLA. Sembla que es marxa als Ports Grisos, i això contradiu el seu destí segons la novel·la. Aquesta escena és prescindible, i hauria estat millor posar altres, com la dels ents cantant mentre van cap a Isengard , que ha desaparegut. A més a més, vaig trobar a faltar una vista general del "bosc" movent-se.

Abans he parlat per sobre dels escenaris exteriors de la pel·lícula i que la seva majestuositat ha estat possible gràcies a la interessant geografia neozelandesa. Val la pena comentar-ho amb més detall. La fortalesa de l'Abisme de Helm s'ajusta totalment a la descripció donada per Tolkien. S'esdevé el mateix amb Edoras , encara que al llibre la ciutat és rodona, i aquí és rectangular, ocupant part del pla a més de la muntanya. Però això és només un detall per a puristes.

Una cosa que em preocupa és que al llibre, el personal civil es dirigiria al Sagrari , el castell situat al costat dels Corriols dels Morts, tant importants pel desenvolupament de la Guerra. Aquí han canviat el refugi per les Cavernes Centellejants, el de sempre del cinema d'unir personatges i localitzacions. Així que em pregunto que passarà a la pròxima pel·lícula, suposant que aquesta part es mantingui. En fi, sempre poden canviar de lloc l'entrada a la ciutat subterrània.

Això és tot. Ara només falta un any per a conèixer Minas Tirith, que per les fotos i maquetes que he vist, serà fantàstica, i assistir a les Batalles dels Camps del Pelennor i del Morannon. Confio que la Guerra de l'Anell sigui tan èpica com espero, i que deixi "Braveheart" i "El Cid" junts a l'altura del betum. El temps ho dirà.

Descarregar la Crítica (8 Kb)