L'argument és senzill. L'any 2079, la Terra està en guerra amb Alfa Centauri, un conflicte enquistat on cap costat és capaç d'imposar-se. En aquesta situació, el doctor Spencer Olham (Gary Sinise), un científic molt important, és acusat de ser un infiltrat, un ciborg amb una bomba al cor programada per esclatar quan estigui prop del seu objectiu. Naturalment, escapa, i la resta de la pel·lícula és una carrera per demostrar la seva innocència.

       Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció de la pel·lícula és que els primers minuts estan ocupats per una introducció, on, barrejat amb aspectes personals, es narren els esdeveniments anteriors al moment que està ambientada la història. I és allí on s'utilitzen escenes d'altres obres, concretament "Armaggedon" i "Tropes de l'Espai", per il·lustrar el que explica el narrador.

       Aquestes són només algunes de les influències que es detecten, però hi ha més. Per exemple, la ciutat innominada on transcorre la majoria de l'acció, recorda a altres urbs de la ciència-ficció, sobretot pel predomini d'estructures metàl·liques i l'absència de zones verdes. A més a més, envoltant-la està "la zona", les restes de la ciutat anterior a la guerra, similar a les ruïnes posteriors a una guerra nuclear de "Buck Rogers al Segle XXIII" o " Hansen".

       Per entendre la seva existència, s'ha d'explicar un altre aspecte de la pel·lícula. Es tracta que la tàctica centauriana d'inicis de la guerra consistia a llançar míssils altament destructius contra les grans concentracions urbanes terrestres. La solució va ser desenvolupar escuts que els interceptaven. Llavors, es van construir ciutats protegides i es van abandonar les antigues, danyades en diferents graus.

       Aquí és on està la major càrrega de crítica social de l'obra. Es tracta que mentre la gent que s'ho podia permetre va anar a viure a les noves urbs, els pobres van quedar relegats a les ruïnes, on tot just disposen dels serveis bàsics, com la llum. Però per la resta, han de sobreviure pels seus propis mitjans. Com resum, són uns pàries que tenen prohibit l'accés a la ciutat.

       Això no és tot. A "Desafiament Total", el protagonista té al cap un dispositiu que permet tenir-lo sempre situat. Doncs aquí passa el mateix, encara que amb l'excepció que l'aparell en qüestió està a l'esquena i el porta tothom. Teòricament, és un sistema per portar la documentació sense perill de deixar-se-la a casa, però la localització el converteix en una invasió de la intimitat i és conseqüentment denunciat i ridiculitzat.

       Fins aquí, s'han assenyalat diferents aspectes de la pel·lícula, però no s'han tocat els personatges. Ara és el seu torn. Destaca l'oficial (Vincent D'Onofrio) que persegueix a Olham. Al principi sembla un inquisidor del pitjor tipus, capaç de matar innocents per trobar un suposat culpable. Però després es veu que no és tan dolent i que té sentiments. Només fa la seva feina, com el policia de "El Fugitiu". Per cert, el seu ajudant és el negre de la sèrie "CSI".

       El científic i el militar es mengen gran part de la pel·lícula, així que no deixen molt espai per als altres. I qui més ho pateix és el millor amic del primer (Tony Shalhoub). És un personatge que té moltes possibilitats, però està desaprofitat al desaparèixer de seguida. Per substituir-lo en el seu paper d'ajudant del protagonista, apareix Cali (Mekhi Phifer) , que encara que sembla que només li importen el diners, realment li preocupen els altres.

       Finalment, està Maya (Madeleine Stowe), la dona d'Olham, la típica esposa preocupada pel seu marit i que no entén res. A més, és metge i treballa a l'"Hospital dels Veterans". Això la posa en contacte amb la cara menys amable de les guerres: les baixes i la immensa càrrega que suposen pel personal d'un hospital. Es tracta de recordar que un conflicte no passa només en el front, sinó que a més hi ha una cosa que es diu reraguarda.

       És obligatori parlar de la tecnologia en una pel·lícula d'aquest tipus ambientada al futur. Hi ha alguns casos que els aparells nous són tants que arriben a ofegar l'acció. Per sort, aquest no és el cas. Naturalment, hi ha alguns que ara no existeixen, com l'escut anti-míssils i el localitzador de persones. Però estan ben inclosos a la història i no distreuen l'atenció del que importa, les aventures de Spencer Olham.

       No es pot dir gaire cosa més sense caure en el perill de fer spoiler. Com a resum, una bona pel·lícula de ciència-ficció on arribes a identificar-te amb el protagonista, sobretot quan li diuen que ell no és ell, sinó un replicant extraterrestre, i et preguntes que li passa al militar, que no és el dolent ja que aquí no existeixen, perquè el persegueixi amb tanta ànsia. I l'escena final, quan es descobreix la veritat, no té desaprofitament.

© Carles Quintana i Fernàndez, 9 de febrer del 2004.