Fa alguns mesos, a la darrera assemblea general de l'AEFCF, es va decidir que, per motius que ara no venen al cas, l'associació es tancaria, sent substituïda per una altra de nou encuny. A l'hora d'escollir un nom per aquesta, algú va suggerir la denominació d'AEFCFyT (Associació Espanyola de Fantasia, Ciència-Ficció i Terror). Això em va recordar la dificultat que acostuma a haver-hi per diferenciar entre els dos darrers gèneres. I a això vaig a dedicar aquest article.

       Un autor molt conegut en aquest aspecte és H.P. Lovercraft, l'inventor de l'horror còsmic, i tal vegada un dels millors escriptors en aquest estil dels darrers segles. La majoria de les seves nombroses històries, on la humanitat s'ha d'enfrontar a uns "déus" d'origen extraterrestre, per la majoria dels quals no som més que insectes, i als seus acòlits humans, contenen grans exemples de la fusió d'ambdós gèneres, en major o menor grau.

       Aquí tenim el cas de "El color caigut del cel", amb l'extraterrestre que arriba a una granja, cas clar de ciència-ficció, i les reaccions que produeix en els seus habitants, que es troben en el camp del terror. Un altre bon exemple, amb major càrrega de ciència-ficció que l'anterior, és "L'ombra més enllà del temps", on un professor universitari veu la seva consciència transportada al llunyà passat, on una espècie terrestre intel·ligent vol tenir registres de tota la història del planeta.

       Però és al cinema on la barreja és més clara. I, possiblement, un dels millors exemples sigui "Horitzó Final". Aquesta pel·lícula explica la troballa prop de Júpiter de la primera nau humana amb un motor hiperespaial, bastant temps després d'haver desaparegut, i sense ningú viu a bord. En resum, un típic escenari de ciència-ficció. Però progressivament deriva cap el terror, fins trobar-s'hi de ple, fins el punt que al final hi ha una escena que recorda a "Divendres 13".

       I que dir de "Alien", tot un clàssic. Pot semblar un cas més de l'aparició d'un monstre en un espai tancat, ja mostrat en múltiples ocasions, sobretot cases aïllades enmig del camp, com passava a "Zombis". Però ara l'escenari és una nau espacial en ruta a la Terra, el que dóna una càrrega tecnològica, que es tradueix en que el dolent és un androide. Crec que és al pòster d'aquesta pel·lícula on apareix la coneguda llegenda "A l'espai ningú pot sentir els teus crits".

       Tal vegada ara, després de mostrar alguns exemples, sigui el moment de parlar del que crec que és el terror pur. Com s'esdevé al "Dràcula" original de Bram Stoker, possiblement una obra mestra, es tracta de novel·les que no necessiten de res extraordinari per crear un ambient que gairebé sense adonar-te, et va introduint la por en el cos, fins que de cop i volta descobreixes que fins la darrera fibra del teu ésser està tremolant.

        Desgraciadament, hi ha molts contes on aquesta premissa no es compleix, així que necessiten un suport que els reforci. Això s'ha experimentat sobretot en l'esgotament de fórmules reeixides, com els vampirs, que han adquirit un vernís tecnològic als dos lliuraments de "Blade", i sobretot les aventures de "Jason", l'assassí de la màscara d'hoquei, l'última pel·lícula del qual se situa en una nau espacial del futur, quan el troben hivernat, i no se'ls acudeix res millor que reviure'l, amb els resultats fàcilment predibles.

       I fins aquí arriba l'article. Espero que el lector hagi comprès la dificultat cada vegada major que existeix per no barrejar gèneres literaris, sobretot en aquells tan propers com els dos als quals m'he referit.

© Carles Quintana i Fernàndez, 29 d'abril del 2003.