Com va quedar exposat en l'informe anterior, després de dècades de guerra, per fi s'ha signat la pau entre la Nova República i l'Imperi. Però elements aïllats han desobeït l'ordre de cessament de les hostilitats i continuen sent una molèstia per les nostres forces armades. A més, determinats grups pirates s'han apropiat de material imperial que no dubten a utilitzar en les seves incursions. Per conèixer l'amenaça actual i poder combatre-la millor, s'està procedint amb la publicació d'una sèrie d'informes sobre totes les armes imperials.

          En el darrer lliurament, es va parlar dels famosos models AT, que van dur el pes de moltes batalles contra l'Aliança. Però existeixen altres vehicles, els enquadrats dintre de la classe VAT. El seu sistema de propulsió està basat en l'ús de rodes, repulsors, o sobre un matalàs d'aire. No són tan flexibles com els caminants, però el seu ús està més indicat per terrenys urbans, on van tenir gran quantitat d'enfrontaments durant la Guerra Civil Galàctica.

          Aquest monstre de 22 metres de llarg i 15 d'alt posseeix deu grans rodes que li permeten desplaçar-se per tota classe de terreny a una velocitat màxima en línia recta de 200 km/h. Però quan ha de girar i encara més donar la volta, només pot moure's a 25 km/h, el que el fa vulnerable en el camp de batalla.

          Per solucionar aquest problema, existeixen dues cabines de comandament, una en cada extrem. Així, quan es vol canviar el sentit de la marxa, només és necessari invertir el sentit de gir de les rodes. Això suposa un avantatge per quan ha de reaccionar ràpidament, o es troba en un lloc on és impossible girar. Els dos conductors han d'estar ben coordinats, ja que un haurà d'agafar el control del VAT quan es produeixi la variació del rumb.

          Les vuit rodes del mig, que disposen d'una potent suspensió que aporta un suport adequat contra els xocs, estan fixes. L'adreça està regulada per les quatre dels extrems, les úniques que poden girar. Però ho fan independentment unes de les altres, amb la finalitat de poder travessar terrenys irregulars. Això resulta en que els pilots han d'estar atents constantment per evitar que les rodes vagin en angles contradictoris, ja que en aquesta situació el VAT es queda travat i és impossible moure'l.

          Hi ha dues coses d'aquest vehicle que criden especialment l'atenció. Un és la seva pròpia grandària i l'altre la torre de vigia que destaca quatre metres i mig sobre l'estructura del Juggernaut. Conté un conjunt bastant complet de sensors que permeten conèixer tot el que passa al voltant i que necessiten l'alçada per ser efectius. Sense ells, depèn de la informació recollida a nivell de terra, situació en que pot ser destruït per atacs aeris i tropes amagades. Però això no impedeix que sigui el lloc menys desitjat ja que és el més vulnerable de tots i el més visible.

          A més del soldat destacat en aquest punt, la tripulació mínima es compon d'un conductor. Però el més desitjable és contar a més amb sis artillers per les sis peces que formen l'armament. El principal està format per tres canons làser. Un està en una torreta damunt de la cabina davantera de pilotatge. Els altres dos estan a prop de la torre, un a cada costat del casc. El secundari consisteix en un canó blàster mitjà en una altra torreta a la meitat de l'aparell i dos llançadors de granades a la torreta acabada d'esmentar.

          Tota aquesta potència de tir i la seva cuirassa gairebé tan resistent com la del posterior AT-AT, el converteixen en un VAT molt capaç. Però no s'ha d'oblidar la seva funció de transport, on és superior al seu successor, ja que pot contenir cinquanta soldats i sis motos. Per desembarcar, s'utilitza una comporta del darrera situada a la part inferior, gairebé al nivell del terra. Precisament, la funció dels llançagranades és crear una cortina de foc de cobertura per protegir les tropes i vehicles que surten del seu interior.

          A més, el seu casc fortament cuirassat i el petit sortint que forma la part davantera, li permeten travessar qualsevol obstacle, en comptes d'haver d'envoltar-lo, destruint-ho tot al seu pas sense cap tipus de problema. Es té coneixement de concentracions urbanes senceres que han estat arrasades per ells durant els molts conflictes que han sacsejat la Galàxia. Per complir aquestes missions, està equipat amb tres canons blàster pesats disposats en una torreta central situada en el sostre i que pot girar 360 graus.

          Els canons tenen la capacitat de moure's independentment els uns dels altres en un arc. Però això no és tot. Com la lluita urbana acostuma a tenir lloc en situacions de poca visibilitat i fins i tot durant la nit, cadascun està equipat amb dos raigs de çerca que li serveixen per apuntar.

          Pel que fa a la localització de l'enemic, utilitzen la XIO (Xarxa d'Identificació d'Objectius), un sistema molt sofisticat de vigilància que combina un sensor d'escolta amb un detector de calor per projectar al voltant seu una bombolla que en un ràdio de 30 metres, totalment adequat als combats urbans, localitza tot el que pot ser classificat d'hostil. El detall al que pot arribar és considerable. És possible trobar i acabar amb diversos blancs, de forma simultània i afectant mínimament tot el que els envolti.

          En aquesta situació, s'orienta un dels canons cap a l'objectiu i es dispara. Aquesta és una potent arma psicològica, ja que demostra als rebels que per més amagats que estiguin, no estan protegits de l'atac. Per controlar el XIO, existeix un especialista en sensors. A més d'ell, la tripulació consisteix en un pilot i dos artillers. També poden viatjar-hi deu soldats per si haguessin d'intervenir. Per desembarcar, la fortalesa descendeix a una altura segura, i un cop allà, els passatgers salten al terra des d'una porta lateral.

          Durant la Guerra Civil Galàctica, era un dels repulsors de comandament més comuns, a causa del seu baix cost i el seu bon comportament en combat, encara que això tampoc es pot considerar excepcional. Característiques dignes d'esment són les plaques de blindatge que poden absorbir impactes de baixa energia i un conjunt de contramesures electròniques que li confereixen invulnerabilitat a les explosions electromagnètiques i altres tàctiques basades en mecanismes disruptors, que deixarien inútil l'equipament no protegit.

          L'última disposició defensiva és un únic canó làser, substituït per un arma millor en models posteriors, i que apunta únicament cap a davant, en el sentit del desplaçament de l'aparell. Mentre no s'utilitza, està guardat en un compartiment situat a sota de la cabina.

          Encara que un canó d'aquestes característiques no és molt útil, sobretot perquè està fix, aquest inconvenient no acostuma a tenir massa importància ja que el més normal és que el Carruatge vagi escortat per altres vehicles millor armats i per unitats d'infanteria, que impedeixen que un enemic bé armat s'apropi a una distància suficient des de la que pugui fer-li mal.

          Al ser una nau de comandament des de la que s'emeten i reben ordres, el sistema de comunicacions, basat en un conjunt d'antenes de llarg abast situades en el sostre, utilitza un sofisticat encriptador que fa pràcticament impossible que el senyal sigui desxifrat per l'enemic. Existeix al seu interior un complex sistema d'ordinadors i comunicacions que permet al comandant coordinar les accions de més de dotze unitats de combat i mantenir-se contínuament en contacte amb el comandament central.

          Ja que la sort d'una batalla pot dependre de la feina que realitzen aquests equips, un carruatge està fortament protegit i té tot tipus de sistemes de recanvi i dispositius triplement redundants pel cas que es produeixi una avaria als sistemes electrònics. A més, per evitar la captura dels equips i la informació continguda en ells en mans de l'enemic, al costat de la cadira de comandament hi ha un botó de color vermell. Prement-lo, s'activa un botó d'auto-destrucció programable per un termini màxim de deu minuts.

          La dotació habitual és de tres tripulants: el conductor, el comandant i un guardaespatlles que també exerceix com ajudant del seu superior i artiller. Ja que no és una nau d'atac, no duu soldats. Però disposa d'espai suficient per acomodar una secció de comandament completa que atén el conjunt de sensors i ordinadors que mostren vistes hologràfiques del camp de batalla, i es comuniquen amb altres naus. Quan no sigui possible reunir aquesta gent, l'equip pot ser atès per quatre robots de comunicacions.

          En un moment que tots els recursos es destinaven a l'esforç de guerra, això era molt important. Però existeix un altre avantatge. Hi ha certs tipus de terreny i planetes on un repulsor no pot moure's bé, a causa de l'existència de grans gradients de densitat, que li fa difícil mantenir-se a una altura constant. El aerolliscador, basat al principi diferent, no sofreix aquest problema.

          Els motors que generen el matalàs d'aire sobre el que se sosté estan especialment desenvolupades per permetre-li desplaçar-se per terrenys difícils a una velocitat màxima de cent cinquanta quilòmetres per hora. Es pot augmentar la seva grandària fins un punt que pugui superar sense cap problema accidents geogràfics que per un repulsor és molt difícil de travessar. Aquesta és altre avantatge respecte l'altre tipus de propulsió, que es completa amb una autonomia major a la d'altres naus de característiques semblants.

          Gaudeix d'una gran versatilitat, ja que se'l pot destinar a missions d'exploració i reconeixement, grans ofensives, incursions i d'altres. Encara que està previst que uns quants vagin junts en unitats autònomes, és perfectament capaç d'actuar en solitari. En els dos casos, pot gaudir de suport artiller o d'infanteria. A més, utilitza un blindatge que li permet resistir impactes directes de baixa i mitja potència, a la vegada que no restringeix la seva maniobrabilitat per un pes excessiu.

          La dotació imprescindible és d'un sol tripulant, que pilota l'aparell o utilitza l'armament, però no ambdues coses de forma simultània. Amb quatre persones, les recomanades, es pot fer tot alhora. Estan aïllats de l'exterior ja que totes les obertures estan segellades. Així, pot operar en qualsevol tipus d'atmosfera. Unint a això el fet que està pesadament armat, amb un canó làser, un canó blàster pesat, situats aquests en torretes que giren independentment del casc, i un llançador quadruple de míssils d'impacte, es pot afirmar que està fenomenalment preparat per al combat.

          Hi ha lloc suficient a la cabina per un petit complement de sis soldats per si és necessari efectuar un desplegament en el marc d'una operació ofensiva. Per desembarcar, el matalàs es desinfla fins una altura segura, i un cop allà salten de la porta corredissa situada al costat esquerre. El passatge també pot consistir en personal de comunicacions, que utilitzant el sistema de comunicacions de llarg abast que forma part de l'equip habitual del vehicle, coordinen l'actuació dels elements de l'esquadra on està situat.

          En Conclusió: Aquí acaba la relació de VATs desenvolupats o utilitzats per l'Imperi en algun moment. Encara que alguns d'ells estan obsolets i s'han retirat del servei actiu, encara queden varis en mans privades, que els mantenen de forma molt desigual. Referent als que encara funcionen, la principal amenaça, típica de pirates ben organitzats, és atacar en massa, especialment en planetes poc defensats. En aquests casos, s'aconsella demanar suport aeri i resistir amb tots els mitjans a la disposició dels defensors fins a la seva arribada.

Amb Respecte,

Carles Quintana

BIBLIOGRAFIA

• Greg Gorden. 1994. STAR WARS: Guía del Imperio. Joc Internacional S.A.
• Bill Smith i d'altres. 1996. STAR WARS. THE ESSENTIAL GUIDE TO VEHICLES AND VESSELS. Del Rey Book.
• Stephen J. Sansweet. 1998. STAR WARS ENCYCLOPEDIA. Del Rey Book.