EL VIATGE EN EL TEMPS

Una de les coses que sempre m'ha atret més de la ciència-ficció, sobretot des que vaig veure fa anys la trilogia de "Retorn al Futur", és tot el relacionat amb el viatge en el temps i el possible canvi de la història. Però no es troba una unanimitat pel que fa a la possibilitat de fer alguna cosa per l'estil. És precisament a això al que vull dedicar aquest article.
Existeixen a la ciència-ficció dues vessants. La primera sosté que el canvi temporal és possible, i de la que la pel·lícula esmentada dalt és un bon exemple, com també ho és "La Fi de l'Eternitat" d'Isaac Asimov. L'altra diu que la història és fixa i que tot el que facis en el passat, encara que per tu sigui el futur, ja ha tingut lloc.
Al lliurament del darrer premi UPC, els assistents rebérem un opuscle amb un conte de José Mallorquí, "Misteri Major", publicat a la revista "Futur", que precisament tracta de que unes persones viatgen al passat per descobrir com es va esdevenir una cosa, i al final esbrinen que són ells els responsables. El mateix passa amb la pel·lícula "Dotze Micos", protagonitzada per Bruce Willis, on el seu personatge té un record del que l'espectador coneix el seu sentit al final.
Un aspecte del que es parla molt en aquest camp és la famosa paradoxa ¿Què passaria si un home viatja al passat i mata a la seva àvia abans de que aquesta conegui el seu avi?. Si es mira la pregunta des del punt de vista dels del canvi, i per a esquivar el fet que l'assassí evitaria la seva pròpia existència, es diu que es genera una realitat alternativa, i el viatger queda atrapat en ella, convertit en un naúfrag temporal.
Existeix una gran literatura sobre aquest aspecte, sent un gran exemple "Allò que el Temps s'endugué", de Ward Moore, encara que aquí es barregen la ucronia (la resposta a la pregunta ¿Que hagués passat si...?) i les realitats alternatives. Altres exemples són "Les Esquerdes del Temps", d'Àngel Torres Quesada, amb una Europa on s'ha evitat la Gran Guerra, i "L'Enfrontament", amb tres realitats diferents comunicades entre si, en una de les quals els nazis van envair Espanya, i en una altra existeix una Federació Mundial, de Juan Carlos Planells.
S'acaben d'esmentar les ucronies. Aquest terme amaga un gran món, del que es podria parlar extensament, encara que no està sempre relacionat amb els viatges temporals. Un punt on si que existeix aquesta connexió són les famoses "Agències Temporals", encarregades d'impedir els canvis d'una línia temporal determinada. Aquí està "Foc sobre Sant Joan", de Pedro García Bilbao i Juan Sánchez Reyes. Però el tema sobrepassa els límits d'aquest article, així que es deixa per més endavant.
Tornant a la paradoxa, el vessant del temps fix diu que aquest canvi és impossible. Que per més que ho intentis, mai podràs fer res. Per il·lustrar aquest fet, existeix una gran pel·lícula, crec que "Els Viatgers del Temps", amb H.G. Wells intentant evitar els assassinats de Jack l'Esbudellador, dels quals s'ha assabentat llegint un diari del futur. Tot és inútil i fracassa en el seu propòsit. Arribant al súmmum de la ironia, hi ha casos on una persona intenta canviar un fet del passat, i al final és ella qui la causa.
Això és tot el que hi ha. Encara que he intentat exposar neutralment les dues opinions, personalment pertanyo al grup dels que diuen que el temps és fix i tot el que facis en el passat ja ha tingut lloc. Precisament, fa poques setmanes, José Carlos Canalda, col·laborador del "Sitio", va publicar un conte d'aquest tema en una revista electrònica, sobre l'inventor d'una màquina del temps, que il·lustra perfectament la meva postura.
Carles Quintana i Fernàndez, 15 de desembre del 2002.
|
Descarregar l'article (5 Kb) |