La historia que es va repetir tantes vegades durant segles sempre era del mateix estil. Els pirates, navegant per la costa, albiraven el castell de Begur, ben apuntalat al cim d'una roca). Aquest era un signe inequívoc per si sol de la presència d'un assentament amb cases no tan ben protegides com el castell. Fins i tot podien veure el fum que desprenia la xemeneia d'alguna masia. Aleshores s'introduïen en alguna cala. Si podien fer captius els propis pescar els feien. Tanmateix aquests no solien viure a la platja: només deixaven a aquelles casetes a costat del mar les seves eines. És per això que, en cas d'atac, emprenien la pujada cap al poble per aquells camins directes que encara es conserven i que tothom feia servir quan encara no s'havien construït les tortuoses carreteres que van del poble a les platges. 

    Imagineu quina sorpresa s'enduria el pescador que baixés del poble a la platga si es trobava amb la colla de pirates o amb el grup de companys pujant a corre-cuita enmig de la fugida!