.

¿On viuen els Insectes?
Excepte en els pols i àrees més fredes, els insectes es troben en tots els racons del planeta i exploten tots els recursos alimenticis possibles, de manera que és possible trobar-los gairebé en qualsevol lloc.
No obstant, això no vol dir que puguis trobar en un mateix lloc qualsevol insecte. Cada espècie està especialitzada en un tipus determinat de menjar, clima, etc. i aquest fet condiciona el tipus d'insectes que puguis trobar en cada localitat.
A més, els insectes solen tenir un comportament fortament estacional, podent donar-se el cas de trobar grans quantitats d'una espècie en pocs dies, i no trobar-ne més durant la resta de l'any. Normalment, cada espècie té un calendari propi, de manera que durant el transcurs de l'any, es poden observar diverses successions i generacions de multiples espècies d'insectes, en diferents estadis de desenvolupament.
Els llocs on més fàcilment es poden trobar, són sobre les flors o sobre l'herba i durant la primavera o l'estiu.
També els pots trobar sobre qualsevol matèria vegetal, bé sigui viva o morta, sota les pedres, sota les escorces d'arbres morts o fins i tot durant la nit, sota els fanals del teu poble, especialment si són de llum blanca.

1 - Consumidors primaris.
Els insectes esdevenen un dels més importants consumidors primaris, bé sigui en la seva fase larvària o bé en l'estat adult, menjant-se les fulles, rels, tiges, flors, els fruits i llavors de les plantes hostes. Així, exerceixen un important control de les poblacions de les plantes, evitant el seu creixement i reproducció desmesurats.
2 - Bé sigui pel gran tamany de les seves poblacions com per la seva reduïda talla, serveixen com una font d’aliment de les més importants a gran quantitat d'ocells, mamífers, rèptils i amfibis, passant a formar part de la seva dieta habitual o bé complementària.
3 - Depredadors: Molts insectes s'alimenten d'altres insectes, contribuint a controlar el tamany d'algunes poblacions d'altres insectes que, per la seva capacitat reproductora i oportunista, podrien arribar a constituir una plaga.
Aquest grup d’insectes té una importància econòmica immensa i actualment s’estan desenvolupant projectes d’investigació per utilitzar-los com a control biològic de plagues
4 - Paràsits:
Els Paràsits s'alimenten dels sucs de plantes o altres animals (fins i tot d'altres invertebrats), sense arribar a provocar-los la mort, encara que els poden produir danys considerables i en algun cas, per excés o per sobreexplotació, podria succeïr la mort de la víctima.
Les larves o les nimfes d'un insecte paràsit poden ser també paràsites, però no sempre.
Entre els paràsits, hi ha els endoparàsits, que viuen dins el seu hoste i els ectoparàsits, que viuen a sobre de l'hoste.
5 - Parasitoids:
Els parasitoids es diferencien dels paràsits perquè l'individu adult no s'alimenta de l'hoste. Només ho fa la seva larva i a més, aquesta sempre produeix la mort a l'hoste.
L'hoste pot ser la larva d'un altre insecte, o fins i tot un altre insecte adult, dins el qual es desenvolupen les larves del parasitoid. La seva activitat larvaria comporta sempre la mort de la víctima, que passa a millor vida convertida en un altre insecte.
Alguns parasitoids fins i tot posen els seus ous dins la larva d'un altre parasitoid, fent encara més complex tot el sistema depredador-presa en els nínxols ecològics que explota cada espècie.
El grup dels parasitoids resulta ser, igual que el dels depredadors, un dels més grans aliats del pagès, doncs són uns grans controladors de les plagues vegetals, provocant-los la mort.

Altres insectes no s'alimenten de matèria viva, sino de matèria morta, ja sigui animal o vegetal. Així, trobem diversos grups:
6 - Sapròfags. Són insectes que s'alimenten de matèria vegetal, troncs, fulles o rels mortes, que jauen al terra i que encara són aprofitables.
7 - Xilòfags: Són insectes que s'alimenten únicament de fusta o de les seves restes, i viuen habitualment dins dels troncs morts o malalts, tot i que també n'hi ha algunes espècies que viuen en els troncs o les rels de plantes sanes, produïnt danys de diversa consideració a la planta hoste.
8 - Necròfags: Són insectes que s'alimenten d'altres animals morts, i que són importantíssims per la seva tasca d'higiene del camp, alliberant els nostres camps de cadàvers i carronyes que no foren aprofitades per altres carronyaires vertebrats.
9 - El setè grup, el formen els insectes Copròfags, que s'alimenten d'excrements.
Totes aquestes tasques de neteja es combinen amb les labors d'incorporació al sol, doncs la majoria d'insectes detritívors, xylòfags, necròfags, o bé copròfags, durant la seva activitat poden enterrar part del seu aliment, de forma que ajuden a integrar la matèria orgànica en el sol, proporcionant-li unes propietats òptimes per al desenvolupament de les plantes.
10 - Polinitzadors:
Per acabar, dir que tots aquests grups d’insectes poden formar part, simultàniament, del gran grup dels polinitzadors.
La polinització de les flors és una de les tasques més importants que realitzen de franc els insectes, amb la qual garanteixen la reproducció i subsistència de les plantes. Paral·lelament, els pagesos es veuen beneficiats per aquesta activitat de forma gratuïta, sense la qual les produccions agrícoles i de jardineria serien una desastrosa ruïna.
En aquesta etapa de la seva vida, els polinitzadors no es poden considerar plenament com a consumidors primaris, donat que els insectes tenen una fase de nutrició principal durant els estadis larvaris. Només utilitzen el pol·len com aliment de manteniment durant la fase imaginal o adulta i a més, no fan cap mal a la planta "hoste" sinó tot el contrari.

Així doncs, hem pogut veure com el grup dels insectes es manifesta ampliament representat en tots els nínxols ecològics possibles, comportant-se com a veritables controladors de l'evolució d'un ecosistema.
Això fa que ocupin un dels llocs més destacats dins del conjunt d'un ecosistema per l'interrelació que existeix entre ells i cadascun dels altres esglaons de la cadena tròfica comportant-se com a vertaders controladors de la seva evolució.
-------------
En l'actualitat es coneixen al voltant de 1.750.000 organismes, en la seva majoria animals pluricelulars, dels quals 1.085.000 són espècies d'artròpodes. De virus a sequoia, de liquen a balena, tres de cada cinc organismes identificats fins a la data són una aranya, un cranc o un insecte.
En concret, només els insectes, representen més de la meitat de totes les formes vivents conegudes. Les xifres parlen per si soles: es coneixen 150.000 espècies d'abelles, vespes i formigues (Hymenoptera), i altres tantes de mosques i mosquits (Diptera), 130.000 papallones (Lepidoptera), 32.000 xinxes (Hemiptera) o més de 5.000 paneroles (Dictyoptera), 20.000 llagostes (Orthoptera) o, batent tots els rècords, més de 320.000 escarabats (Coleoptera).

Els insectes estèpics: Diferències amb els altres.
Els insectes, com comentava abans, són animals que pots trobar arreu del món.
Però... són tots iguals?, és a dir, ¿puc trobar-me una papallona morpho en el jardí del veí, aquest que té tants arbres grans? Doncs en principi, no té per què ser així.
Els insectes, des dels principis de l'evolució, van ser especialitzant-se en els diferents nínxols ecològics (això és, en els diferents recursos alimentosos disponibles). Inicialment, es hipotetiza que tot va començar en el mitjà aquàtic. Més tard van ser colonizando noves terres, fins que van envair tots els racons del món, excepte els pols i àrees més frias del planeta. Aquesta colonització es va efectuar de forma molt lenta, degut al fet que el mitjà era hostil, i els organismes sólamente podien colonizar aquells mitjans per als quals disposaven de característiques morfològiques, anatòmiques, etc. que fossin útils. Les modificacions genètiques a l'atzar que es produïen de tant en tant, els van obrir noves possibilitats d'adaptació, i van permetre que algunes espècies poguessin viure on unes altres no havien estat capaces fins a llavors.
D'aquest manera, els insectes que no van experimentar modificacions genètiques, van seguir alimentant-se i vivint on ho havien fet sempre, mentre que els que van experimentar modificacions suficients, van explotar altres recursos, altres mitjans, i es van separar de les primeres produint-se el conegut fenomen de especiació. Així doncs, mentre que alguns insectes han explotat les selves humides del tròpic, unes altres han sabut aprofitar les seves possibilitats per a viure en zones àrides, de manera que en els deserts trobem insectes que no podrien viure en cap altre lloc, bé sigui perquè no ho suportarien o bé perquè la competència o la depredació acabarien amb ells. Els insectes de les estepes són capaços d'ingerir plantes amb alt contingut d'olis aromàtics que freqüentment poden ser tòxics per a altres espècies i fins i tot per a ells a certes dosis, però que ells són capaços d'elaborar-les o bé integrar-les en els seus organismes, aprofitant aquestes substàncies fins i tot com mètode defensiu. Ja que l'aigua constitueix un bé essencial per a sobreviure en les estepes àrides, alguns insectes han modificat el seu comportament fins a tal punt que de vegades és difícil trobar-los si no es coneixen els seus costums estalviadors. Així doncs, si la majoria d'insectes té una activitat fortament lligada al fotoperíode i a la temperatura, els insectes de les estepes sovint tenen la seva activitat condicionada al període de pluges, que els garanteix la possibilitat de trobar plantes tendres o flors on alimentar-se.

Molts insectes passen la major part de l'any en forma de larva, soterrats al subsòl. Quan la larva ha arribat a el seu total desenvolupament passa a l'etapa de crisàlida i aquesta espera que arribi el moment oportú per a eclosionar i engendrar l'individu adult. Alguns insectes adults han desenvolupat estructures anatòmiques que els permeten no malbaratar l'aigua per transpiració. Altres són de costums nocturns per a evitar la pèrdua d'aigua per excés de insolació. També han desenvolupat certes tècniques per a obtenir-la, com alguns escarabats que s'estiren sobre un monticle durant l'alba perquè sobre ells es despositen les gotes de rosada i així obtenen l'aigua suficient per a viure.
Per això, tornant a la pregunta del principi, no seria possible trobar-se una papallona Morpho en un jardí europeu, fora de les àrees tropicals de Sudamérica, com tampoc seria possible trobar una papallona de les Aristolòquies fora de l'àrea de distribució d'aquesta planta, excepte en aquelles ocasions que els fenòmens meteorològics o antròpics hagin pogut transportar insectes molt lluny dels seus llocs d'origen. Aquests fenòmens, són factors que influeixen en la modificació de les àrees de distribució de moltes espècies. En la majoria dels casos, les espècies que han sofert un allunyament de la seva àrea d'origen, moren per no disposar del seu aliment nadiu, però en altres casos que l'animal hagi sabut aprofitar l'esdeveniment per a prosperar, s'han produït greus catàstrofes ambientals. Un insecte que mai podria haver viscut en un país, en ser transportades per l'home o bé pels fenòmens meteorològics, pot convertir-se en una espècie dominant o fins i tot en una plaga.

L'anàlisi d'aquests factors és decisiu a l'hora d'avaluar els possibles impactes que pot produir un canvi d'usos agrícoles en un espai d'estepa semiàrida. La implantació de cultius de regadiu porta amb ell la invasió d'un territori per espècies lligades al cultiu que mai haurien aconseguit pels seus mitjans, arribar fins a allí.
Aquestes espècies, de poblacions famolenques i molt nombroses, estan supeditades a l'abundància d'aliment generada pels cultius verds i abundants de l'agricultor, amb el que en el moment de la collita, surten a menjar als espais verges que queden, entrant en directa competència per l'aliment amb les espècies nadiues. Així mateix, després d'elles arriba una sort de depredadors que exerceixen pressió sobre els insectes associats al cultiu, com també sobre els insectes nadius de les estepes, de manera que la pressió és encara major sobre uns insectes que, fins a llavors, havien viscut "molt tranquils".

El trencament d'aquest equilibri perjudica substancialment la resta de la cadena trófica, que sol estar també molt especialitzada. D'aquí la importantísima necessitat de conservar aquests espais semi-desèrtics, que alberguen comunitats mil·lenàries d'insectes, integrats en un equilibri tròfic amb el seu ambient i que són font de saviesa i grandesa.

.
La familia Tenebrionidae.    (Tenebriònids de la Península Ibèrica)
Els tenebriònids són la cinquena família més gran d'escarabats, amb unes 15.000 espècies conegudes per tot el món. A centreuropa s'hi troba representada per 37 (40) gèneres als quals pertanyen 74 (78) espècies, trobant nombrosos endemismes en la Península Ibèrica, Itàlia i Grècia. El nom de tenebriònids és més adequat per a les espècies europees, de colors habitualment negres o castanyers foscs, marrons, etc... però no és tan adequat per a les espècies tropicals, que han adoptat formes i colors totalment diferents. De fet, l'estructura (habitus) corporal dels tenebriònids és tan diversa que gairebé no hi ha espècies d'altres famílies que no tinguin alguna semblança amb ells. Algunes espècies, per exemple, són confoses amb els caràbids pel seu aspecte fosc i els èlitres estriats i brillants, però són distingits fàcilment pel tarsus del darrere de 4 segments (ja que el tars posterior dels caràbids és de cinc artells), els ulls en forma d'osca i el primer esternet abdominal que és sencer. En la manera de vida també es diferencien, encara que a la majoria els agrada la calor. Els adults i les larves són *detritívoras (sapròfagues), i es troben entre les restes vegetals en descomposició, en fongs *yesqueros, en fusta podrida i rovellada, sota l'escorça dels arbres, entre la fullaraca i en nius d'aus i mamífers, on mengen les restes orgàniques que troben.A més, hi ha una gran quantitat d'espècies que són antropòfiles, alimentant-se dels productes emmagatzemats pels homes, entre la palla i farina dels estables i corrals, en les restes de menjar, fruita madura i farina dels cellers, en els rebosts, etc.. especialment quan aquests locals tenen alguna via de comunicació amb l'exterior, o bé són *insalubres i poc higiènics. El cuc de la farina per exemple, un hoste important del gra i del segó, és una larva pertanyent a un escarabat d'aquesta família.
Descripció científica:
Primer esternet abdominal enter, no dividit per les coxes del darrere (Subordre: Polyphaga). Els ulls tenen una osca per la vora frontal, que els fa semblar-se a una mitja lluna. Les antenes són filiformes, generalment dividides en 11segments (artells). Fòrmula tarsal: tarsos de 5-5-4 artells; Ungles simples. La forma del cos pot ser variable, des d'allargat a oval i de llis brillant a molt rugós i mat.

.
Preparación de un insecto:

Los insectos que se hayan regogido en el campo se llevarán al laboratorio para prepararlos (disecarlos) a fin de que se conserven durante mucho tiempo, ya que a veces será necesario revisar sus características varias veces a lo largo de los años.
Algunas especies blandas (como las arañas),  se conservan en alcohol al 75% porque al secarse se deterioran algunas de sus partes anatómicas, pero la mayoría se limpian y se conservan secos y atravesados por un alfiler. 
El alfiler tiene la misión de poder manipular el insecto cuantas veces se quiera, sin que para ello lo tengas que tocar, lo cual podría suponer un grave riesgo de rotura o de pérdida de los colores originales.
El alfiler, debe atravesar el cuerpo del insecto de arriba abajo, sin deterirorar las partes importantes para su determinación, de manera que normalmente se clava en el lado derecho del ejemplar, para permitir que el lado izquierdo quede intacto.
En los coleópteros, se atraviesa el élitro derecho a la altura intermedia de las coxas medias y posteriores.
En las chinches, se clava en el lado derecho del pronoto, así como en los saltamontes, grillos, y demás insectos. Los odonatos, neurópteros y dípteros, se atraviesan por el centro del pronoto, para evitar que se les arranque alguna de las patas. Ésta es una pauta que se ha preestablecido por la comunidad de entomólogos,  de modo que todos lo hagamos igual, y así se facilitan las tareas de identificación de especies.
Los escarabajos y chinches muy pequeñitos, se suelen pegar en unas targetitas de cartón especial, con una cola también especial, puesto que los alfileres entomológicos podrían romper algunas partes importantes del insecto.Una vez tenemos al insecto atravesado, procederemos a clavarlo en la tabla de preparación, de modo que el alfiler quede totalmente vertical, y que nos queden 5-10mm del alfiler por encima del insecto.
Las patas del insecto deberán apoyarse en la superficie del corcho, sujetas con algunos alfileres para que nos queden pegadas al cuerpo, pero de forma que dejen ver sus estructuras con claridad, y sin que queden debajo del propio cuerpo para permitir la posterior observación y estudio sin obstaculizar la vista de las demás partes anatómicas del insecto. Lo mismo se hace con las antenas, que si son muy largas se estiran longitudinalmente una a cada lado del alfiler.
Habitualmente se intenta que el resultado final sea muy parecido a la postura natural de reposo del insecto en cuestión.

Las mariposas se disecan de un modo especial. 
Una vez atravesadas por el alfiler a través del torax y sin estropear las patas, se ponen en el extendedor, instrumento diseñado para ésta finalidad y que resulta muy útil.  
Existen modelos de diversas medidas, pero los más usados son los de 2mm, 5mm, 8mm y 10mm.
Una vez dispuesta la mariposa en la ranura central del extendedor, se extenderán las alas de forma que el borde inferior de las alas delanteras, forme ángulo recto con la línea longitudinal del cuerpo.
Las alas posteriores, se levantan hasta que toquen con las anteriores y pasen un poquito por debajo de ellas.