'Lletres al camp!', és un recull de relats inèdits d'onze escriptors, dedicats al futbol. És una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i la Fundació FC Barcelona.

El darrer penal
Jordi de Manuel

Camp Nou, 23 d'abril de 2026
Final de la Champions dels Estats Units d'Europa

Gràcies a la microcàmera que Pantera negra -el millor porter de tots els temps- du a l'escut de la pitrera, mig món veu un primer pla de la pilota plantada al punt de penal. També s'aprecien les cuixes negres i lluents de Pelecinho, el clon reeixit de Pelé, O Rei, que aquesta temporada du la samarreta setinada del Real Madrid.
La pròrroga sense gols de la gran final ha fet necessària la tanda de penals. Allò que horroritza les autoritats pels atacs de cor, feridures i embogiments efímers que provoca.
És el penal decisiu. Sota els pals, el Pantera, vestit de negre -l'únic porter que no porta guants i que du genolleres de cotó-, mira de fit a fit Pelecinho, que després de recol·locar la pilota comença a fer passes enrere. El porter observa al seu voltant i veu la cara de preocupació d'Olegueret i de Puyolàs, clons gairebé adolescents, eix de la defensa que va fer guanyar l'any passat el mundial a la selecció de la República Federal Catalana. Ningú no coneix el secret de Pantera negra, ningú no sap que la seva passió és el dibuix al carbonet i que detesta el futbol, tothom ignora que a l'escola preferia jugar a la xarranca que a pilota, ningú no sap que deu la seva col·locació i els seus reflexos al terror a la pilotada a l'orella.
Alça els ulls i veu la cúpula de metacrilat del Camp Nou, a través de la qual distingeix un tram de les rondes aèries que envolten la ciutat. Des de la seva posició no veu com l'entrenador, suspès a la cabina telefèrica que es desplaça de banda a banda del camp, es rossega les ungles. Tampoc veu, a la llotja, el llagrimot que li llisca galta avall al president del club, ni com el president de la República es mossega els punys i clou els ulls. A baix, resseguint el perímetre del terreny de joc, els mossos i les mosses d'esquadra estrenyen amb els dits la barretina quadribarrada.
Pantera negra té un bri de gespa transgènica entre els llavis -una gramínia trasplantada set vegades, aquest any-, un regust que el trasllada a la infantesa, al poble, quan xuclava tiges de fonoll. A la megapantalla de la cúpula apareixen lletres gegantines: ATURA'L!
L'androide que fa d'àrbitre ordena als assistents, els robots aranya, que se situïn a banda i banda de la porteria, just al llindar de la línia de gol. Amb una de les vuit potes articulades enlairen el banderó. A l'estadi es fa un silenci sepulcral, tot és a punt per al gran moment.
El temps s'atura, i el Pantera percep cada detall a càmera lenta. Escup el bri de gespa, tiba els músculs i encorba el cos felí. Sent el xiulet de l'androide, i els ulls de Pelecinho el fiten un instant: acaba de saber on xutarà. El brasiler clònic avança cap a la pilota i fa una paradinha; apunta amb un braç el pal dret i etziba un xut sec i ras a l'esquerra. L'estadi emmudeix. Pantera s'impulsa amb la cama esquerra i surt projectat com un llamp cap a la dreta. Frega la pilota amb el capciró d'un dit, prou per desviar-la imperceptiblement. La bola rebota a la base del pal, tot impactant de ple a la seva orella. L'esfèrica s'atura just sobre la línia de gol. Tot el camp és un clam, un immens esclat de joia.
Pantera negra continua de bocaterrosa sobre la gespa amb les mans agafant-se l'orella. Nota els companys, un rere l'altre, que li van caient al damunt. La Champions del Estats Units d'Europa és blaugrana, però ell acaba de decidir que mai més es posarà sota els pals.