Els inicis del conflicte: la disputa dinàstica i la intromissió francesa

La mort del rei d’Espanya Carles II el 18 de novembre de 1700 desencadena la proclamació de dos pretendents, fet que arrossega Europa a una guerra: la guerra de Successió d’Espanya. Tanmateix la disputa dinàstica per la successió havia començat molt abans. Veiem d’on prové la disputa:

 El problema prové del fet que Felip III (II de Catalunya) es casà amb Margarida d’Àustria i van tenir 5 fills. Una filla, Anna, es casà amb Lluís XIII de França i el seu fill fou Lluís XIV, rei de França al moment de la disputa. El seu fill estava destinat a succeir-lo a ell, però aquest tenia dos fills, Lluís duc de Bourgogne i Felip d’Anjou. I el rei sol escollí al seu net Felip per la corona d’Espanya donat que descendia d’una filla de Felip III i germana de Felip IV.

Felip IV (III de Catalunya) va ser un altre dels cinc fills citats i es casà amb Marianna d’Àustria i tingueren dos fills: un el Carles II d’Espanya que es casà amb Marianna de Neuburg i no tingueren fills provocant tot el problema, l’altra, Margarida, es casà amb Leopold I, emperador d’Àustria, i tingueren una filla Antònia que es casà amb Maximilià II i tingueren un fill, hereu directe: Josep Ferran príncep electoral de Baviera. Però Leopold en altres núpcies amb Elionor va tenir dos fills, Josep destinat a ser emperador i Carles Arxiduc Àustria.

 Aquí podem comprovar un fet sovint totalment oblidat: hi havia un tercer pretendent i en realitat el que estava en línia més directa: Josep Ferran de Baviera.

I és a favor d’aquest pretendent que es decanta la mare de Carles II, mentre l’esposa del rei ho fa per la banda de l’arxiduc Carles. Tanmateix elements de la cort i ministres del rei es decanten cap al hereu francès i a sobre aquest tercer pretendent va i es mor al 1699! Es a dir abans que Carles II.

Tanmateix els moviments de França venien de molt lluny i ja presionaven atacant a la corona espanyola en terra catalana. Aquesta guerra entre 1689 i 1697 va ser anomenada la guerra dels 9 anys i empobrí enormement la Catalunya septentrional. De fet Catalunya estava en un estat de guerra constant des de la dels Segadors i en el període posterior només va haver-hi uns 5 anys de treva.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori dels dos exèrcits, espanyol i francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible i al 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme. 

Desembarquen 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV sota el comandament de Jordi de Darmstadt. El 1697 és perceptible una clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos fruit de les conxorxes pro-borbones a la cort. Això indigna als catalans i crea desconfiança envers l’exèrcit espanyol i la Monarquia. El retrocés els porta fins a Barcelona que és assetjada el 4 de juny fins al 10 d’agost en que cau. L’actitud col·laboracionista de Fernández de Velasco contrasta amb la de Jordi de Darmstadt.  Està sota ocupació fins el 4 de gener de 1698  en que Vendôme, Virrei, jura les constitucions catalanes i pacten amb Madrid per afermar allí les seves simpaties. Tot el contrari del profund sentiment antifrancès dels catalans des de la Guerra dels Segadors i renovat ara.

Els inicis de Felipe V: jura les lleis catalanes a les Corts

Carles II mor l’11 de novembre de l’any 1700. Les conxorxes han donat resultat i el testament és  inacceptable per les altres potències europees donat que ja havien pactat feia temps que els Austires seguirien a Espanya. Luís XIV trenca l'acord tàcit i aquesta decisió porta a la guerra. Carles II nomena successor a Philippe d’Anjou, i aquest, com a Felipe V arriba a Madrid el 18 de febrer de 1701.

La cosa ja comença malament en relació a Catalunya donat que ja hi ha un enfrontament jurídic pel nomenament del virrei donat que el Rei no ha jurat encara les constitucions catalanes. Al més d ‘abril es decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt, fet que conmociona als catalans.

Finalment Felip V va a Catalunya al setembre de 1701 i entra a Barcelona el 2 d’octubre amb una altra topada: humilia als consellers catalans al no fer el gest de que es poden posar el barret en la seva presència. Es celebren les tan esperades Corts amb negociacions dures i llargues que queden trencades per la negativa reial a retornar a les insaculacions (sorteig de les persones elegibles per ocupar càrrecs). Finalment els consellers catalans, davant de la resta de concessions, accepten i les Corts es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Aquest acord dona peu a valoracions contraposades ja que mentre els francesos diuen que el rei s’ha imposat els castellans valoren que els catalans han guanyat les Corts.

Penso que en aquests moments l’status quo hagués estat acceptat i els catalans veien la situació com a raonable i qui sap si els esdeveniments haguessin pogut ser diferents amb un llarg període de tolerància mútua.

Els primers indicis d'enfrontament

Però vet aquí que a mitjans d’aquell 1702 la gran Aliança de la Haia formada per Anglaterra, Àustria i Holanda amb la finalitat de treure el borbó d’Espanya, inicien les operacions militars. La situació s’enrareix amb mesures com la prohibició del comerç amb aquest s països i l’intent d’expulsió de Barcelona del comerciant holandès Jäger. Els esdeveniments  són seguits activament per la població i una flota aliada guanya, a la Ria de Vigo, a la flota de las Indias. Al setembre de 1703 arriba la noticia de que l’Arxiduc Carles ha esta investit Rei d’Espanya a Viena. Tanmateix la situació continua amb normalitat amb les relacions amb el Virrei, el comte de Palma, i es segueix reconeixent com a Rei a Felip. Tanmateix al 1704 la situació es va tensant ja que al acabar el mandat el Virrei es torna a nomenar, en una decisió incomprensible, a Fernández de Velasco, un provocador de mal record. A més l’Arxiduc és a Lisboa i es desencadena l’ofensiva austriacista a la frontera portuguesa amb la presència de Jordi de Darmstadt.

El cas és que el partit austriacista va guanyant terreny tot i l’amalgama inconnexa d’interessos que el forma a Catalunya: des de camperols a aristòcrates, passant per anti-francesos i comerciants enlluernats per el model anglès i holandès. Cal veure dons el progressiu decantament  austriacista dels catalans en altres factors que no només en la defensa dels drets catalans, ja que aquests se n’havien sortit prou bé amb les Corts de 1701.  Aquests altres factors eren:

- al 1704/1705, el bàndol austriacista incorpora Portugal, Prússia i Savoia i a més estan guanyant la partida. Cal recordar que al 1704 es produí la gran victòria aliada a la batalla de Blenheim.

- agafar el gran avantatge de futur que representaria el fet de fer entrar el futur Rei per Barcelona i tenir així el favor de la monarquia per tal de tenir un model econòmic, el comerç, que afavorís Catalunya.

Era una aposta arriscada d’alta política.

A l’agost de 1704 Gibraltar és ocupada pels anglesos però les ofensives des de Portugal i cap a Andalusia fracassen. Pren cos entre els estrategs europeus l’opció de Catalunya.

Cal recordar que un terç de la noblesa castellana està del costat de l’arxiduc, però està en contra de la opció d’atacar des de Catalunya ja que preveuen que els castellans ho veurien com una agressió i es degeneraria en una guerra civil.  

El decantament català i el pacte de Gènova

El 27 de maig de 1704 hi ha un intent de desembarcament a Barcelona, amb Jordi de Darmstadt al front, per part de 30 vaixells britànics i 18 holandesos. Però és una esquadra massa petita i a més només porten 1.200 soldats d’infanteria, es a dir un parell de batallons, del tot insuficients per prendre per la força Barcelona.  Es confiava amb els conspiradors però l’acció està mal preparada i la ciutat es posa a les ordres del virrei i aquests fugen amb el bombardeig del 31 de maig. Cap sublevació per tant.

A aquesta acció segueix el reforçament militar espanyol de Catalunya i s’inicia una dura repressió del moviment austriacista que inequívocament crea més rancor sobre el ja hi havia. Un exemple és l’empresonament sense cap mirament dels ambaixadors catalans de bona voluntat enviats a Madrid al febrer de 1705.

El decantament català es veu cada cop més clar i els aliats, mentre, van actuant per atreure als catalans i envien a Mitford Crowe a Gènova per arrossegar als catalans a la guerra. El 20 de juny de 1705 es signa el famós pacte de Gènova entre Anglaterra i Catalunya:  l’objectiu és enderrocar Felip V i fer rei Carles III, a canvi es mantindran les lleis catalanes. Anglaterra desembarcarà un exèrcit de 8.000 soldats i 2.000 cavalls més 12.000 fusells per als catalans. Aquests aportarien 6.000 homes que serien armats i pagats per Anglaterra.

A l’agost d’aquest gloriós any 1705 l’arxiduc embarca a Lisboa cap al Mediterrani. S’atura a Altea on és proclamat Rei i la revolta valenciana s’extè liderada per Joan Baptista Basset. Però Valencia no cau fins a finals de desembre i el castell d’Alacant aguanta fins al 1706.

Mentre, alentats constantment per l’incansable Jordi de Darmstadt, escamots armats barren el pas  a la plana de Vic.  

Barcelona s'allibera

L’impressionant flota amb l’Arxiduc arriba davant de Barcelona el 22 d’agost: 180 vaixells amb 8-9.000 soldats anglesos, holandesos i austriacs i 800 cavalls sota el comandament del comte de Peterborough, l’holandès Shrattenbach i com no Jordi de Darmstadt.

Cal no oblidar que les autoritats es posen al servei de Felip V i proposen formar la milícia armada de la ciutat, la Coronela. La població vacil·la, dubta i es mou en l'ambigüitat. Prendre part per l’arxiduc és una acte de rebel·lió i calia sopesar la situació. Els vigatans però s’aixequen i baixen uns 1.000 armats per unir-se al desembarcament.

Mataró reconeix l’arxiduc el 27 d’agost i al setembre ho fan Girona, Lleida i Tarragona. Tanmateix el canvi de bàndol és exasperantment lent pels aliats, en canvi els castellans creuen que els pobles i ciutats esperen l’arribada de tropes i escamots armats per apuntar-se a l’arxiduc i així cobrir l’expedient.   

Però la lentitud fa aparèixer dissensions entre els aliats i Petreborough amenaça amb reembarcar les tropes.

Aleshores es produeix l’assalt a Montjuïc:

Jordi de Darmstadt en proposa l’atac per fer caure Barcelona. L’atac es realitza la nit del 13 al 14 de setembre amb l’aproximació sigilosa de tres columnes:

1a.    400 granaders anglesos i irlandesos

2a.    400 mosqueters anglesos, 100 holandesos i 100catalans

3a.    300 dragons i 1.000 soldats que juntament amb uns altres 1.000 catalans amb Antoni de Peguera i sota les ordres de Stanhope barrarien el pas a la guarnició de Barcelona si aquesta volia ajudar el castell.

En total doncs uns 3.300 soldats amb un terç d'aquesta força formada per catalans.

L’assalt va ser enormement confús i el factor sorpresa es va perdre. Els defensors rebutjaren el primer atac i de la ciutat sortiren en defensa de la guarnició. En el fragor del combat morí Jordi de Darmstadt i uns 300 presoners són conduïts a dins del castell. Tanmateix els borbònics no remataren la feina. Els aliats es reagruparen i dirigits pel propi Peterborough i amb més de 1.000 catalans en l’atac el dia 14 conquereixen les defenses exteriors del castell, que caigué els dies posteriors.

Es formalitza el setge de la ciutat i Velasco signa la capitulació el 9 d’octubre de 1705. És aleshores quan la ciutat s’aixeca contra Velasco i cal calmar la revolta. El 22 d’octubre entre a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

  Inici

Darrera revisió abril 2003