|
|
|
Inici del regnat de Carles III i les noves Corts: Com és fàcil d’imaginar la situació del nou règim era molt precària. En l’àmbit econòmic la penúria era quasi total ja que els aliats europeus no estaven enviant els diners promesos. Això va obligar a que la Generalitat avancés una important suma amb el corresponent endeutament que això suposava. En el terreny militar les tropes estaven disperses per Aragó i el País Valencià. En aquells moments s’estava lluitant durament als fronts del nord de França i poc es podia esperar en quant a reforços. Catalunya ofereix 500 homes. A sobre, el fet de muntar un govern i les seves institucions de bell nou amb la seu a Barcelona va provocar fortes friccions i recels amb els privilegis dels catalans. Amb aquest panorama poc encoratjador es van convocar les Corts que van iniciar sessions el 5 de desembre de 1705 amb moltes presses d’acabar ràpid per part del nou Rei, comprensibles d’altra banda per la situació de la guerra i la ruïna econòmica. Malgrat l’avançament de diners podem considerar les Corts com a positives pels interessos catalans, segurament aconseguint coses per l’extrema dependència que tenia en aquells moments l’arxiduc de Catalunya. Així es va aconseguir per exemple: - retorn de la presència a les possessions de Sicília i Nàpols d’on havien estat expulsats - retorn a Catalunya del Rosselló i la Cerdanya perduts al 1659 - 4 vaixells per comerciar amb Amèrica sense passar per Sevilla - diverses millores en l’autogovern - el dret bàsic pels catalans de l’època de les insaculacions per elegir els càrrecs: es va atorgar però amb molts retalls. - exigència de renunciar per sempre als Borbons. Un nou setge de Barcelona: 1706. Mentre, els borbons s’han reorganitzat i el seu exèrcit avança des de Lleida, Girona i per el mar. Barcelona és assetjada de nou el 3 d’abril de 1706 per 18.000 homes del duc de Noailles, amb la presència del propi Felip V que s’estableix a Sarrià. Per defensar Barcelona sembla que només hi havia uns 8.500 efectius: Uns 4.500 homes de la Coronela, uns 2.000 entre britànics, alemanys i holandesos, uns 1.000 catalans regulars enquadrats en els regiments de les Guàrdies Catalanes i el de la Ciutat i un miler més de voluntaris catalans. A més uns 400 dragons, 250 dels quals catalans i la resta anglesos. El 19 d'abril Montjuïc és atacat i resisteix fins el dia 26 en que cau. La muralla és atacada amb artilleria a la zona de Sant Antoni on es produeix una important bretxa. És inevitable preguntar-se on era l’exèrcit aliat i quina mena de servei d’intel·ligència hi devia haver. Tanmateix si que devia haver algun sistema muntat per què quan les coses pintaven molt malament i l'assalt era imminent va aparèixer, el 8 de maig, la flota aliada amb 56 naus i uns 10.000 soldats. Curiosament els borbònics, que podien haver presentat batalla, fugen en un complert desordre fins al punt que Felip V ha de fugir cap a França i tornar a Espanya via Navarra. Els franco-espanyols van tenir 9.000 baixes en aquest setge per 2.000 aliades. Catalunya estarà doncs a partir d’ara definitivament en mans dels aliats. La primera ocupació de Madrid: La nova situació dona de cop un avantatge estratègic als aliats que aprofiten per preparar la marxa cap a Madrid. Aquesta però no serà una empresa fàcil ja que el suport de portuguesos i catalans a l’arxiduc provoca una clara oposició dels castellans al pretendent austríac. En aquest sentit és interessant de recordar el que deia l'austriacista castellà més notori, l'almirante de Castilla Enríquez de Cabrera: desembarcar a Catalunya i coronar Carles a Barcelona és un greu error. Calia fer-ho a Andalusia ja que el contrari faria que Carles fos percebut com el rei dels catalans i això faria que tota la societat castellana de dalt a baix, dels pagesos a la noblesa, s'oposessin a l'arxiduc. Hi ha dirigents polítics actuals que encara no veuen l'evidència de que des de Castella se'ns considera súbdits seus i que aquesta creença s'ha anat arrelant a Castella des del XV fins als nostres dies. L’exèrcit aliat va avançant i entra a Madrid on l’arxiduc és proclamat rei el 2 de juliol de 1706. Tanmateix la organització de l’exèrcit és caòtica, en part a causa de la multinacionalitat del mateix, i al juny i juliol l’exèrcit borbònic es reorganitza amb 30.000 efectius i talla la reraguarda dels aliats. Així, davant del rebuig de la població, la manca de subministres i el fracàs de l’ofensiva portuguesa fan que la situació a Madrid sigui insostenible. En aquesta situació els aliats decideixen abandonar Madrid en direcció de València. Però a sobre ho fan en una absoluta desorganització perdent homes i material. La retirada i la caiguda de València i Aragó: Quan arriben a València es troben amb una situació molt convulsa i delicada, amb una espècie de revolució camperola en marxa i un notable caos i desgovern. I és en la reacció enfront de la situació valenciana que tenim una altra mostra del talant autoritari del nou Rei ja que reacciona fent detenir al general Basset, instigador de l’aixecament pro austriacista dels valencians, i posant-se del costat de la noblesa per reimplantar l’ordre. Al març de 1707 l’arxiduc decideix tornar a Barcelona per qüestions de seguretat. En aquells moments les dos corones presionen durament amb l’exèrcit comandat ara pel duc de Berwick i el clima al regne de València està molt alterat. Incomprensiblement l’arxiduc s’emporta amb ell 14 batallons i 29 esquadrons de cavalleria, uns 10.000 soldats, fet que afebleix la defensa. A l’abril es produeix la batalla clau d’Almansa extensament tractada en l’apartat corresponent. Que hagués passat en aquella batalla si s’hagués disposat de totes aquelles tropes? El cas és que després de la batalla les poblacions de València van caient una darrera l’altra. El 8 de maig es rendeix València sense lluitar mentre altres ciutats resisteixen obstinadament. Un exemple és Dénia, amb Basset ja alliberat davant del perill borbònic, i Xàtiva que va patir un càstig brutal i exemplar per part dels borbònics: es deporta tota la població i es crema tota la ciutat el 17 de juny. Com a conseqüència es dicta el 29 de juny de 1707 el decret d’abolició dels furs valencians i aragonesos, decret que diu explícitament que són integrats a espanya sense cap distinció respecte els castellans. Saragossa cau el 26 de maig. Situació crítica: Al juliol, un any després d’haver entrat a Madrid, Catalunya és atacada des de tots els fronts: Rosselló, València i Aragó. Tot i aquesta situació desesperada fracassen els intents d’apuntar voluntaris catalans a l’exèrcit regular aliat i també la proposta de fer un exèrcit propi de la corona d’Aragó. Segurament això era una proposta excessivament tardana que tampoc hagués canviat les coses, però és curiós que no s’hagués apostat més decididament per aquesta via. L’organització militar aliada era força caòtica i els borbònics volien evitar els errors anteriors, assegurant pas a pas el territori català. Catalunya doncs estava encerclada al igual que la pròpia ciutat de Lleida on els borbònics, 30.000 francesos i espanyols, practiquen una política de terra cremada als voltants. A dins resisteixen 2.500 homes anglo-holandesos comandats per Enric de Darmstadt. Galway, amb uns 8.000 homes, va ser incapaç de socórrer la ciutat des de fora que, evacuada, va ser assetjada del 9 de setembre al 10 de novembre en que van capitular. En segueix el saqueig i una brutal repressió cremant cases i fent execucions sumàries. El mateix patró es repeteix posteriorment a Tortosa, en que després d’uns mesos de terra cremada el setge es formalitza el 10 de juny de 1708. Es produeixen durs combats entre els 4.000 defensors i els 25.000 atacants. El 15 de juliol la ciutat capitula. Per Girona també ataquen 8.000 francesos que són aturats per 5.000 soldats formats per una amalgama diversa. El descoordinat comandament aliat recau en l’austríac Guido von Starhemberg que arriba el 30 d'abril del 1708 per posar ordre, i organitza 23.000 soldats: 7.000 britànics i holandesos, 6.000 imperials, 5.000 portuguesos i 5.000 catalans i aragonesos, més els miquelets. Tanmateix les poblacions anaven caient i del 1707 al 1709 Figueres canvia de mans alternativament 6 vegades i Cerdanya és ocupada pels francesos. Però per si la calamitat de l’ocupació que s’abatia sobre Catalunya no fos prou a sobre les pròpies tropes aliades, entre 1707 i 1709, assolen la reraguarda catalana en un descontrol absolutament incomprensible. Per si el panorama no fos absolutament calamitós cal recordar que durant aquest període el Govern de l’arxiduc entra en col·lisió constant amb els privilegis de les Corts i els interessos catalans. La prova n’és el constant degoteig de protestes institucionals que s’eleven. A sobre en el Govern de l’arxiduc, format bàsicament per austríacs, hi ha corrupció i descoordinació, al igual que en el terreny militar. I per acabar de rematar la cosa s’havia instal·lat a Barcelona una cort pomposa i altiva, rodejada de luxe que despreciava als catalans i que contrastava de forma lacerant amb els rigors de la guerra. Dins d’aquest Govern no podem oblidar el paper principal que hi jugava un català, Ramon Vilana Perlas, secretari d’Estat, un personatge fosc i enigmàtic. Com a exemple d’aquests fets cal destacar el casament de l’arxiduc a l’agost de 1708 amb Elisabet Cristina de Brunswick Wolfenbütel, rodejat de luxe mentre es perdia Tortosa i arribaven a Barcelona els refugiats. Al final esclatà un tumult en contra de la nefasta conducció de la guerra que va marcar un gran divorci entre la població i la “causa”. A nivell militar destacar les baralles entre Starhemberg i Stanhope, i l’enfrontament total del mateix Strahemberg amb Enric de Darmstadt, coronel del regiment de les Guàrdies Catalanes, que va acabar marxant. En resum ens trobem una situació del país extremadament greu, amb desgovern, corrupció, guerra, i a sobre intents constants de laminar les lleis de Catalunya.
Darrera revisió gener 2004 |
