L’hivern de 1709 va ser extremadament dur i les tropes de les dues corones tenen  Catalunya encerclada, fent constants incursions que devasten el país.

Tanmateix en el front europeu l’avantatge és per als aliats des de fa anys. En aquest sentit cal recordar les victòries aliades de Ramillies, maig de 1706, Oudenarde, juliol 1708 i Malplaquet, setembre de 1709. I a més cal recordar que Mallorca va ser alliberada al 1706, Nàpols al 1707, Sardenya i Menorca a l’estiu de 1708.

I és en aquest context, amb un Lluís XIV contra les cordes i el poble de França afamat com poques vegades, que es comença a preparar la segona gran ofensiva per ocupar Madrid. Les coses doncs sembla que van bé.

 L’ofensiva de 1710:

Les naus van arribant des de Portugal portant tropes i queviures. Desembarquen 40 batallons, és a dir uns 25.000 soldats d’infanteria, i uns 6.000 de cavalleria disposats, a les ordres de l’austríac Starhemberg i de l’anglès Stanhope, a conquerir la península.

Mentre Felip V i el seu exèrcit són a Lleida i els dos exèrcits s’enfronten finalment a la batalla d’Almenar, al Segrià, el 7 de juliol de 1710. La batalla és una clara victòria aliada en que Felip V és a punt de caure presoner, el camí fins a Saragossa queda obert i 

els aliats  persegueixen als franco-espanyols.

Davant de Saragossa, el dia 20 d’agost, es produeix una nova gran batalla, coneguda amb el nom del Monte Torrero. És una nova victòria total dels aliats que provoquen milers de baixes entre els borbònics i la total desbandada d’aquests. L’entrada a Saragossa de l’arxiduc és triomfal i Aragó recupera els seus furs.

 Va ser aleshores quan van quedar al descobert els greus enfrontaments estratègics entre imperials i anglesos. Mentre els imperials sembla que volien, amb bon criteri estratègic militar sobretot  vist el que després va passar, ocupar Navarra i assegurar la frontera francesa, fet que hagués impossibilitat rebre reforços de França cap a Castella; els anglesos volien perseguir l’exèrcit fugitiu i ocupar Madrid com abans millor.  

Els anglesos imposen el seu criteri i les tropes aliades entren a Madrid per segona vegada el 28 de setembre de 1710. Tanmateix aquesta nova ocupació es torna ràpidament un fracàs estrepitós per el boicot total de la població i la noblesa a la instauració d’un govern austriacista. A partir de mitjans d’octubre la situació es torna insostenible per la tenalla que les forces de les dues corones fan sobre Madrid, els greus problemes d’avituallament i el fracàs de l’ofensiva des de Portugal. A finals de novembre l’arxiduc abandona Madrid cap a Barcelona on arriba el 15 de desembre de 1710.  Les tropes es repleguen des del 4 de desembre, seguides per l’exèrcit de Vendôme en direcció d’Aragó. Durant la retirada es fa evident la profunda descoordinació dels aliats i la desmoralització creixent dels combatents. En aquest marc es produeixen les batalles de Brihuega, el 9 de desembre, on els anglesos d’Stanhope són encerclats i morts o fets presoners en la seva pràctica totalitat; i la de Villaviciosa, el 10 de desembre, on les tropes imperials, amb important presència catalana, comandades per Starhemberg, són vençudes després d’un llarga batalla. En aquesta batalla es perden la meitat dels efectius però l’exèrcit aconsegueix retirar-se en ordre i organitzadament, si bé l’Aragó ha esdevingut indefensable i continuen la retirada cap a Catalunya. 

Cal recordar que aquesta desastrosa campanya del segon semestre de 1710 va deixar Catalunya, incomprensiblement, sense tropes. Aquest fet va provocar que el territori estigués a mercè de les incursions dels borbònics, entre el que cal recordar les 3.000 tropes irlandeses de Mahony. Com a resultat, a banda de la desolació sembrada, els dipòsits de Cervera, Calaf i Igualada van ser destruïts. Però va ser el nord del país el que més va patir, donat que des de França les tropes del duc de Noailles arriben fins a Girona i arrasen el país. Girona és assetjada a mitjans d’aquell fatídic desembre i capitula amb bretxes a la muralla per tot arreu el 23 de gener de 1711. Es fàcil doncs d’imaginar que la situació de Catalunya a principis d’aquell any és senzillament desesperada. El front no se sap on para i la població rep per totes bandes, el desànim campa per tot arreu i a sobre hi ha la certitud de la inoperància i inutilitat del govern aliat amb l’arxiduc al capdavant.

Noailles demana la capitulació dels catalans sinó volen seguir sofrint.

Tanmateix la desastrosa situació militar de Catalunya no podia fer altra cosa que millorar. Les tropes d’Starhemberg es van reagrupant i arriben als 20.000 efectius. El front es va estabilitzant i es recuperen part de l’Urgell, la Segarra i l’Anoia. Les operacions van guanyant d’intensitat fins al enfrontament de Prats de Rei, en que els aliats aguanten les posicions i obliguen a l’exèrcit de Vendôme a recular cap a Cardona, que resistí en la fortalesa.

 El capgirament internacional:

Però la política internacional es comença a girar contra els interessos de Catalunya. Les derrotes a Espanya feien vacil·lar la sempre ambigua Anglaterra sobre els costos i beneficis de la guerra i la balança s’anava inclinant per abandonar la causa aliada. Al 1708 ja s’havien quedat Menorca i en aquells moments els tories, contraris a la guerra,  passen a controlar els comuns i inicien un acostament a França amb la gran excusa de la mort de l’emperador d’Àustria, fet que provoca que l’Arxiduc passi a ser l’Emperador. L’arxiduc marxa, per ser coronat, cap a Viena el 27 de setembre de 1711 i deixa a Barcelona l’emperadriu Elisabeth Cristina de Brunswick.

Per acabar de crear una atmosfera de total derrotisme el 8 d’octubre França i Anglaterra signen els acords preliminars de pau. I malgrat que l’arxiduc està decidit a continuar la seva reivindicació i per tant la guerra, l’1 de gener de 1712  comencen oficialment les negociacions d’Utrecht. A mitjans de setembre de 1712 els anglesos retiren les seves tropes de Catalunya, tot i que a la pràctica feia un any que es desentenien del conflicte. Aquesta circumstància porta al fracàs de l’ofensiva imperial dissenyada per atacar de Tremp a Balaguer i Cervera. Des d’aquesta última els anglesos marxen cap a la costa mentre pel camí són insultats als pobles que atravessen. Després marxen els holandesos i els portuguesos.

Queda clar doncs que Catalunya va ser sacrificada en aquells moments per els interessos de les potències europees en un incompliment flagrant del pacte de Gènova i altres acords. Aquest fet dona naixement a l’anomenat “cas dels catalans” que va portar que a Utrecht es busqués una solució: o cedir els territoris catalano-aragonesos a l’Imperi o fer de Catalunya una República sota protecció anglesa. Finalment, en aquells mesos terribles per a Catalunya i el seu futur es van desestimar aquestes possibilitats. La sort de Catalunya estava sellejada. A més en aquells moments França va reforçar la seva posició amb la victòria a la batalla de Denain al juliol de 1712. 

Com a conseqüència de tot plegat a partir del gener de 1713 les tropes imperials que quedaven sota comandament d’Starhemberg es van retirant i no combaten als borbònics. Mentre l’emperador estava enganyant les institucions catalanes enviant abrandades cartes a favor de la resistència i el seu suport.

Com es lògic els rumors sobre la marxa de les negociacions van creixent i s’hi afegeix el coneixement dels preparatius de l’emperadriu per abandonar Barcelona. Davant d’aquesta situació no es estrany que un grup de patriotes concebés la possibilitat de retenir-la com a ostatge per negociar. Vist com van anar després les coses hagués estat una acció que ens hagués pogut reportar algun benefici. Però finalment el 19 de març de 1713 una gran i solemne comitiva acompanya l’emperadriu al moll. L’endemà pren possessió com a virrei i capità general Guido von Starhemberg.

 El tractat d’Utrecht es signa el 14 de març de 1713 ignorant totalment als catalans. Ja no hi havia res afer, el continent estava en una situació d’alto el foc i els exèrcits en fase de desmobilització. Tanmateix l’emperador i el virrei manipulen la situació i segueixen enganyant de forma indecent als catalans quan de fet ja s’ha donat l’ordre a l’exèrcit imperial d’evacuar Catalunya. Els catalans no ho sabien i el Consell de Cent i la Generalitat segueixen donant mostres de total lleialtat. Perquè arrossegar-se d’aquest manera? Suposo que davant de la gravetat de la situació i de la certesa de que els borbònics entrarien a sang i a foc s’aferraven a un clau ardent: la presència de l’exèrcit imperial. 

Finalment però van conèixer el contingut del tractat i comencen les protestes, que de poc serveixen donat que en la carta de l’emperador de 24 d’abril de 1713, no coneguda pels catalans fins el 10 de juny, aquest deixa ben clar que, malgrat que Àustria no signarà la pau i manté el litigi obert, és impossible mantenir la guerra sense el suport de les potències marítimes d’Anglaterra i Holanda i per tant cal evacuar l’exèrcit imperial. 

Aquesta decisió dona peu al conveni de l’Hospitalet en que els militar imperials cedeixen Catalunya als borbònics. És la constatació de l’abandó definitiu. Estàvem sols.

 Resistència i repressió

Aquests fets desemboquen en la transcendental Junta de Braços de 30 de juny i de 9 de juliol de 1713. En ella els eclesiàstics s’inhibeixen de prendre partit si bé estaven decantats cap a la rendició. El braç Reial, els municipis, estava dividit però amb majoria a favor de la resistència mentre que el braç militar, la noblesa, també dividida es decantava per la submissió. El clima polític estava enormement exaltat i la tensió era brutal en les deliberacions. La noblesa reconsidera la seva postura per evitar un trencament i una fractura en les institucions i vota per la resistència.

El 9 de juliol es comunica al poble la decisió, que ho aprova, i al virrei Starhemberg que es queda perplex davant de la valentia suïcida dels catalans. Aquest, mentre, ha actuat clarament en contra dels interessos catalans al entorpir que els fusellers catalans  enquadrats en l’exèrcit imperial es poguessin reorganitzar en unitats exclusivament catalanes i fins i tot se’ls hi pren les armes per la força.

A mitjans de juliol els borbònics ocupen  tot el país de la forma pactada amb els aliats al conveni de l’Hospitalet. Tarragona és lliurada als borbònics igual que els austríacs haguessin fet amb Barcelona i Cardona si haguessin pogut. El 25 de juliol l’avantguarda dels 25.000 soldats del duc de Pópuli arriben a les vistes de Barcelona mentre la flota francesa intenta formalitzar un bloqueig. Comença el setge de Barcelona.

Així doncs amb tot el país ocupat i mentre dura la resistència de Barcelona comença una ferotge repressió i de terrorisme militar amb una llarga llista de pobles cremats i saquejats alhora que es multipliquen les execucions sumàries de les persones significades a la causa austriacista o considerades desafectes.

Alhora i sigui per salvar la pell, convenciment o més segurament per pur pragmatisme, es multipliquen els botiflers i moltes poblacions es van posant a les ordres de Felip V per evitar mals majors. Altres resisteixen, com Manresa, que és atacada en tota regla per 4 batallons de les Guardias Españolas  i granaders amb el subsegüent saqueig i la crema de la meitat de la ciutat. 

 Un cop Barcelona totalment assetjada, l’intent més epopeic per tal d’aconseguir ajuda va ser l’expedició del general Rafael Nebot que va embarcar 300 genets i 300 fusellers amb l’objectiu de reorganitzar forces a l’interior del país. A l’agost trenquen el bloqueig i desembarquen a Arenys. Això va ser l’ inici d’un increïble periple que els porta fins al Pirineus i que aconsegueix mobilitzar en la seva neutralització 10.000 soldats borbònics que els persegueixen en diferents columnes. Els franco-espanyols arrasen els pobles per ha passat l’expedició. Acaben reclutant uns 5.000 voluntaris però és impossible organitzar una acció de socors a la ciutat. Al tornar dins de Barcelona, el general Nebot és jutjat i desterrat a Mallorca i acabarà finalment exiliat a Viena.

 El 2 de novembre Bac de Roda és penjat a Vic. Però al gener, de forma espontània i no coordinada, Catalunya s’aixeca en armes. La revolta neix al Penedès com a conseqüència de la brutal extorsió fiscal i de la repressió militar.

Els borbònics han d’afluixar el setge i enviar novament tropes arreu per sufocar la revolta. Aquest cop la repressió és brutal i es passa a ganivet poblacions senceres com Sallent o Sant Quintí de Mediona. Es va pacificar doncs a sang i a foc.

 En paral·lel a aquests fets es donen els preliminars del tractat de Radstadt entre imperials i francesos que van donar noves i inútils esperances d’aconseguir quelcom, potenciades per declaracions com la de la cambra dels comuns anglesa en que expressava la seva simpatia amb el “cas dels catalans”. 

En realitat, el tractat, signat el 6 de març de 1714, deixava als catalans novament tirats i va tenir com a conseqüència alliberar tropes franceses que van anar cap a Barcelona juntament amb el nou comandant, el duc de Berwick, que arriba al juliol de 1714.

El setge de Barcelona avançà de forma inexorable cap al seu desenllaç fatal i inevitable de l’onze de setembre. 

Després de la caiguda de la ciutat totes les institucions i lleis catalanes es van perdre per dret de conquesta i es va actuar com si mai no haguessin existit. Faltant a la paraula dels acords de capitulació va començar una dura repressió. Una nova etapa començava per Catalunya.

  Inici

Darrera revisió octubre 2003