|
|
|
Una qüestió que cal recordar sobre l’exèrcit aliat, el que defensa els drets de l’Arxiduc Carles a la corona hispànica, el que de retruc defensa el manteniment de les lleis i drets dels Països Catalans, en definitiva el nostre, estava composat principalment per portuguesos, seguits de britànics i holandesos. No hi havia catalans ni valencians a les unitats regulars que van lluitar aquell negre dia d’abril de 1707. L’exèrcit aliat es va retirant cap al País Valencià hostigat per l’exèrcit dels borbons comandat per el duc de Berwick. Finalment decideixen girar-se i plantejar batalla si els franco-espanyols planten cara. Aquests decideixen fer-ho i formen davant d’Almansa per esperar allí a l’exèrcit austriacista que fa una marxa d’aproximació que dura 6 hores que deixa a la infanteria extenuada. Aquest ja és un element que denota la precipitació general que marca les accions dels aliats. A les 13 hores comencen a marxar en ordre de batalla i a un km de la primera línia enemiga s’aturen a descansar una hora. A les 14,45 avancen al combat. Per seguir el desenvolupament de la batalla és indispensable examinar l’Ordre de Batalla dels exèrcits, es a dir les seves unitats i posicions, que es detalla en l’apartat pertinent d’aquest web. Les unitats bàsiques dels exèrcits són els batallons d’infanteria i els esquadrons de cavalleria que s’agrupen en regiments i en brigades, aquestes últimes són les unitats operatives. Els dos exèrcits es despleguen cara a cara al llarg de 6,5 km. Primer una línia i darrera una altra. Els batallons i els esquadrons només tenien 2 o 3 files de profunditat. Els aliats alineen 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, enfront dels 50 batallons i 81 esquadrons de cavalleria dels franco-espanyols. La majoria de fonts aporten aquestes xifres d’unitats. Ara bé per conèixer quants soldats representaven aquestes unitats es parla en general de al voltant de 25.000 homes per banda. Però un càlcul personal aproximatiu i simple dona unes diferències considerables que devien tenir un pes important en la batalla. Extrapolo un número de 400 homes per batalló i 100 per esquadró de cavalleria. Si bé les dotacions teòriques eren superiors, per exemple en el cas dels batallons de més de 500 homes o fins i tot 600, rarament les dotacions estaven al complert i menys en una guerra. Baixes no reposades, malalts, ferits, desapareguts, desertors, ... em fan partir de les xifres anteriors. Això dona un total de 28.100 soldats per la banda franco-castellana i 22.800 per l’aliada, una diferència molt notable que sembla silenciada. En quant a l’artilleria, l’aliada és tota portuguesa i disposa de 20 peces mentre que de l’altra banda en disposen de 24, totes elles de 4 i 6 lliures. Aquesta arma obre foc i la batalla comença a les 15 hores del 25 d’abril de 1707.
Per poder tenir una representació mental de la batalla i de com s’anava desenvolupant és bàsic, com s’ha dit, mirar-se amb deteniment l’Ordre de Batalla exposat en la pàgina pertinent. Això permet fer el seguiment de les unitats i pensar com va anar l’enfrontament. Donarem doncs aquest exercici per fet. Les ales
de l’exèrcit aliat, formades per cavalleria i alguns batallons d’infanteria
intercalats entre aquesta, van ser les primeres a atacar amb els seus esquadrons
de cavalleria més extrems, a causa del foc de les bateries d’artilleria
franco-espanyoles que havien començat a castigar-los. Ala dreta: Cal recordar que tota l’ala dreta la formaven exclusivament tropes portugueses. Els 3 esquadrons més a la dreta del nostre dispositiu, de la brigada portuguesa Norohna, carreguen contra l’artilleria, però 5 esquadrons francesos els hi surten al pas i els rebutgen a la segona línia aliada. Però allí aquests són al seu torn rebutjats per els altres esquadrons de Noronha (fins a 4) i per el foc dels tres terços d’infanteria de la brigada Silveira. Aleshores es va produir un segon atac per part dels 3 esquadrons del troço Amaça acompanyats de 3 terços de la segona línia. Però el troço va ser desbordat per els dragons francesos de la brigada Bouville i aleshores els terços van ser agafats desprotegits. Els 6 esquadrons francesos de la brigada Bouville, es a dir uns 600 genets, van desfer als 3 terços portuguesos en una carnisseria. Sembla doncs que es van perdre aquests 3 batallons portuguesos una mica absurdament. Els francesos, enaltits, van seguir amb darrera seu els 10 esquadrons espanyols de la brigada Rosellón, però en aquells moments, sobre les 16 hores, l’exèrcit aliat estava guanyant la partida al centre i això va comportar un nou atac portuguès a la dreta. Tanmateix l’atac no és molt decidit i és aturat per la reserva de cavalleria franco-catellana, que al seu torn és aturada magistralment pel foc per escamots de la brigada Traz-os-Montes, composta pels terços de Miranda i de Chaves. Aquest detall tècnic és força significatiu, donat que com s’explica en l’apartat de tàctiques de combat, el foc de mosquetó es podia fer per línies, de cop, o per escamots successius. Donat que aquest sistema era britànic jo tenia els meus dubtes que, tal com diuen certs historiadors, tot l’exèrcit aliat fes servir aquest mètode. Està clar que francesos i castellans no, però tenia dubtes respecte portuguesos i holandesos. Sembla doncs que efectivament els aliats utilitzaren el foc per escamots o seccions. Tanmateix, fruit d’aquests combats, la dreta portuguesa s’estava allunyant progressivament del centre, fet que tindria funestes conseqüències. Devien ser sobre les 16,30 hores, moment en que l’ala esquerra havia esta plenament batuda i el centre estava sent derrotat. En aquells moments la fuga, més que retirada, de l’esquerra i l’abandó de la major part de la infanteria del centre, va ser quan els franco-espanyols es disposaren a aixafar la nostra a la dreta formada íntegrament per portuguesos. Alguns esquadrons de les brigades Berry i Bouville es van llançar sobre l’ala dreta, la cavalleria de Noronha i Pedro de Mello, mentre la cavalleria borbònica de l’altra punta del camp de batalla, ala dreta fronco-espanyola, pujava per darrera per atacar el flanc esquerra de la dreta aliada, ja que ja no hi havia ni esquerra ni centre. El cas és que després dels primers xocs, de fet la tercera tongada de càrregues, i sense segona línia que permetés reformar els esquadrons, la cavalleria portuguesa va girar cua i va fugir per salvar-se. Aquesta retirada, profundament criticada per la historiografia, va suposar abandonar a la seva sort als camarades de 13 batallons d’infanteria portuguesa. D’altra banda està clar que la batalla estava totalment perduda i els portuguesos en via de ser encerclats, i per tant era la única opció raonable més enllà d’un sacrifici heroic i poc útil, perquè molts d’aquells genets es van reagrupar a Catalunya i van tornar a lluitar. Cal desmentir aquí la versió interessada propagada pels britànics sobre la retirada prematura i sense combatre de la cavalleria portuguesa ja que va ser la cavalleria britànica de l’esquerra la primera en retirar-se, i les baixes sofertes i causades pels portuguesos acrediten la lluita. Les raons de la derrota cal buscar-les en altres motius. Però continuem el relat. Eren les 16,45 i els 13 terços d’infanteria es van trobar sols. Van seguir disparant amb molta efectivitat causant moltes baixes a la cavalleria dels borbons que encara no els podia carregar directament. Quan els van carregar es van formar una i altra vegada fins que alguns terços van ser desfets i van anar caient. Un dels últims a combatre va ser el de Chaves. Els que quedaven, confusament i mig rodejats, van retirar-se cap a les muntanyes de la dreta. Per exemple els 3 batallons de la brigada Silveira van ser carregats per totes bandes per la cavalleria franco-espanyola i després d’una dura resistència obrint foc i lluitant van ser destrossats i passats per l’espasa fins a morir o ser fets presoners. Els que més van aguantar i van poder pujar a un turó proper van ser els terços de la brigada Henriques i de la Traz-os-Montes. Allí, rodejats, cansats, ferits i desfets es van rendir sobre les 19 hores. Ala
esquerra: Van començar a atacar també els aliats, composats bàsicament per britànics, immediatament des de les 15 hores contra els canons que els hi disparaven. Pendent amunt van carregar 5 esquadrons britànics, els dragons d’Essex, de Queen’s i un de Guiscard, tots de la brigada Carpenter. Quan arribaven van despuntar per la cresta els 8 esquadrons de la Guardia de Corps i del regiment Pozoblanco. Els espanyols van fer retrocedir amb claredat als anglesos, però al arribar a la línia austriacista els van rebre els trets ben organitzats dels 2 batallons de davant de la brigada Steuart que van aturar als espanyols en sec. Aleshores tota la brigada de cavalleria Killigrew (6 esquadrons) seguida de 7 esquadrons portuguesos, 1.300 genets, els van perseguir i es van llançar a l’assalt de la resta de la primera línia espanyola. Però aquesta encara disposava de 12 esquadrons dels regiments Carrillo, Amezaga i Asturias, i van aturar la nostra càrrega. En aquest xoc el coronel Killigrew va perdre la vida. Tots aquests esquadrons espanyols més els 8 de la primera acció ja refets, es a dir tota la primera línia de la dreta franco-espanyola composada en aquest moments per uns 1.500 genets, van contracarregar la cavalleria aliada que va retrocedir. Però novament el foc disciplinat d’ara els 4 batallons anglesos de la primera línia (Wade, Southwell, Blood i Mountjoy) els van aturar en sec amb fortes pèrdues. Eren aproximadament les 15,45 hores.
El comandant aliat Galway, que estava en aquesta part del front (perquè no estava al centre?), va ordenar avançar fins a xocar amb els espanyols formats amb: - 1ª línia: 20 esquadrons menys les pèrdues de les dues primeres accions - 2ª línia: intacta amb 16 esquadrons de les brigades de las Ordenes i de la Reina. La 1ª línia espanyola gira cua i se’n va a formar amb, no al darrera, la 2ª línia quan en aquells moments arribaven per la nostra dreta els 5 batallons de la brigada Maine, que Berwick enviava cap allí al veure que teníem infanteria intercalada amb la cavalleria. Davant d’aquest fet Galway va enviar 6 dels 8 batallons britànics en la seva contra per evitar que ataquessin de flanc a la cavalleria. El cas és que en aquest fatídic xoc els francesos (amb els irlandesos del batalló de Berwick) van destrossar a la baioneta als anglesos que van fugir en desordre. Mentre la cavalleria de cada banda havia quedat sola cara a cara, però amb un clar avantatge numèric dels espanyols (sense comptar les pèrdues fins aquell moment 26 esquadrons aliats contra 36 espanyols!), es va produir un xoc brutal. Tan brutal i desastrós per als nostres interessos que 5 dels coronels aliats van morir i 2 van ser ferits, com el propi Galway! (que feia aquí novament pel mig d’una càrrega de cavalleria?) Només Carpenter i van Matha van sortir il·lesos. Sense comandaments, en inferioritat i amb moltes baixes, van fugir. Només quedaven els dos altres batallons d’infanteria britànics, Hill i Kerr que s’apropaven del centre. El cas és que eren aproximadament les 16,25 hores, moment aquest en que el nostre centre estava sent derrotat de forma definitiva. Centre: Mentrestant al centre la primera mitja hora de batalla, es a dir de 15 a 15,30 hores aproximadament, va transcórrer amb un intercanvi de fuselleria. Finalment sembla ser que van ser els borbònics els que es van decidir a avançar. A la primera línia tenien 6 brigades amb un total de 27 batallons (15 francesos i 12 espanyols) i el cas és que van atacar amb una decisió molt desigual. Així, les brigades de les ales. A la nostra dreta la Couronne i la nostra esquerra la de la Guàrdia (3 batallons valons i 1 espanyol) van atacar amb contundència, empentant a portuguesos i als britànics de la McCartney, però les brigades del centre franco-castellà, Orleans, Burgos i Castilla van avançar de forma timorata sense arribar a establir contacte. La de l’extrema dreta, Mailly, no es va moure davant l’oposició de la Traz-Oz-Montes flanquejada de cavalleria. Va ser aleshores quan, sobre les 15,45, els aliats van iniciar l’atac que els portaria a trencar plenament la primera línia dels borbons. L’ímpetu de la càrrega va ser tal que van empentar als batallons borbònics fins pràcticament els murs d’Almansa, l’esquena franco-espanyola. De la dreta a l’esquerra aliada trobem: - la brigada Ilha portuguesa amb 3 terços: ha de cedir inicialment davant del duríssim embat de la Couronne. Però aquesta s’ha avançat més que la resta dels seus i no té protecció en el seu flanc esquerra per on l’amenacen tropes portugueses, cal pensar que esquadrons d’Amaça de la dreta. Els francesos han de retrocedir però tanmateix és la brigada que millor aguanta i s’enroca a favor d’un barranc. És aquí on es produeixen uns dels combats més brutals de la batalla amb els portuguesos de les brigades Ilha i Henriques. Aquests combats van ser tant durs que els 5 batallons francesos van tenir 255 morts i 380 ferits entre ells molts oficials, xifra brutal que representa el 40% de les baixes de tota la infanteria francesa!. - la brigada Camara portuguesa amb 3 terços: atura a la d’Orleans que té 5 batallons i al rebre el suport lateral per la seva esquerra de la brigada contigua aliada, Isle-de-Marais, desorganitza totalment als francesos que fugen més enllà de la segona línia amb més de 250 baixes entre elles el comandant de la brigada, marquès de Sillery. Els portuguesos capturen 6 canons. - les brigades holandeses Isle-de-Marais (3 batallons) i Belcastel (4 batallons) de la segona línia, fan fugir totalment a la brigada Burgos de 4 batallons a la segona línia amb prop de 200 baixes el que representa més del 40% de totes les baixes d’infanteria espanyola. Va patir sobretot el batalló Valladolid que va fugir en desbandada. - la brigada britànica McCartney amb 4 batallons va fer retrocedir als 4 de la brigada Castilla cap a la segona línia per fixar-la, mentre que la de la Guàrdia va aguantar millor en posicions de la primera línia amb la cavalleria de Drimborn i Harvey (Third Horse) davant. Així doncs el centre de la primera línia franco-espanyol havia cedit plenament en les 2 brigades del propi centre. Eren les 16 hores i en aquell moment semblava que la victòria aliada estava a tocar de la mà. Cal veure doncs que passava en la segona línia franco-espanyola del centre, on hi havia 5 brigades. La de més a l’esquerra del front aliat, Maine, ja hem vist que girava cap a la nostra esquerra per enfrontar-se a la infanteria britànica intercalada. La resta de dreta a esquerra: - Sarre: no intervé de moment i manté la posició. - Chaves: està darrera de la Couronne que està acaparant els esforços aliats. - Médoc: Al fugir Orleans és atacada i sofreix més de 200 baixes. - Córdoba: el batalló de la seva esquerra, Zamora, pateix en la bretxa aliada. Els altres tranquils darrera de Castilla. Va ser en aquells moments crítics de la batalla en que les mesures preses per Berwick potser van canviar la sort de la batalla. Aquestes decisions van ser: Æ enviar, com hem vist, la brigada Maine contra l’esquerra. Æ fer girar ¼ a l’esquerra als batallons més a la seva esquerra de les brigades Castilla i de la Guardia per tirotejar el flanc esquerra dels aliats que penetraven en la bretxa, fent molt de mal. Æ llançar la reserva de cavalleria que havia previst contra el flanc dret de la penetració aliada, encapçalada pels batallons holandesos de Welderen i Cavalier. Aquesta última acció va ser de gran importància i es deuria de produir sobre les 16,05. Els 4 esquadrons de dragons de Mahony es van llançar contra el flanc dret del Welderen que resisteixen causant més de 100 baixes però que finalment són aniquilats menys uns pocs supervivents. Els 3 esquadrons del Rosellón Nuevo (Cereceda) carreguen contra el flanc esquerra del Cavalier. Els hugonots francesos i els holandesos són passats per l’espasa i destrossats. Després tirotegen als altres batallons aliats de les brigades Camara i Belcastel i van girar per atacar a la cavalleria portuguesa de la segona línia dreta. Eren les 16,20 hores i la batalla havia canviat radicalment. Ja en aquells moments, amb l’esquerra batuda i la càrrega de la reserva a l’altra banda el general cap de la segona línia del centre, l’holandès Dohna, havia donat l’ordre de retirada a la infanteria del centre que pogués, que van ser 11 batallons: - els 3 de la brigada portuguesa Camara - els 4
holandesos de la segona línia: Belcastel, Keppelfox, Viçouse i Torçay - Isle-de-Marais de la primera línia - 3 britànics: Breton de la segona línia i Gorge i McCartney de la primera D’aquesta llista podem deduir que havien quedat atrapats i abandonats a la seva sort 10 batallons: 3 portuguesos, 2 holandesos i 5 britànics Giren i es dirigeixen ràpidament cap a la bateria de l’esquerra aliada on encara hi havia els 2 batallons anglesos que hem vist a l’esquerra que no havien participat: Hill i Kerr amb els 4 esquadrons de cavalleria de Drimborn i Harvey (Third Horse). Aquest, davant de la patètica negativa del primer a carregar, ho fa contra la brigada Maine que venia de front. Però 200 genets eren pocs i a més arribaven uns 500 genets de la dreta franco-espanyola. Això els desorganitza i posa en desbandada. Mentre la Guardia arribava enfront de Hill i Kerr. Es van llançar diverses descàrregues de mosquetó i finalment Hill enllaça amb la columna de Dohna com ho fa també Kerr després d’aguantar i cobrir la retirada. En aquells moments el centre era una fuga com l’esquerra. Les restes del centre, els 10 batallons a que fèiem referència, estaven sent liquidades i només aguantava l’ala dreta, els portuguesos totalment aïllats. La columna de Dohna es va poder retirar uns 10 km poc perseguida però defensant-se en ordre, donat que les tropes borbòniques convergien per esclafar als portuguesos de la dreta, fins al que es coneix com el Cerro de los Prisioneros Des del meu punt de vista i un cop examinada la batalla per mi les claus de la derrota van ser: - plantejament precipitat. Els aliats van arribar cansats al front i no tenen una tàctica molt clara. - Inferioritat numèrica. Aquesta qüestió sembla ser sistemàticament passada per alt quan la desproporció de forces era superior a un 20% en contra. - Mala direcció des del camp aliat. Das Minas, malalt, no estava a l’alçada, i Galway, un francès al servei d’Anglaterra, ho va fer fatal. Que feia a la primera línia amb les càrregues de cavalleria de l’esquerra? Està clar que així no es podia tenir una visió global d’un camp de batalla que s’extenia al llarg de 6,5 km. Devia ser tant inútil com valent perquè al 1711 va ser jutjat per els lords anglesos per la mala direcció dels combats. A més eren tres nacionalitats amb les rivalitats i descoordinacions imaginables. En contrapartida Berwick, un britànic al servei de França, va prendre un seguit de decisions correctes. Res de l’altre món com s’ha pretès a vegades. - factor psicològic. Els aliats semblen injustificadament confiats i en les accions sembla entreveure’s uns franco-espanyols més decidits a jugar-s’ho tot. Sobretot cal destacar el paper clau de la cavalleria que va decantar la batalla. Així doncs cansats, en inferioritat i mal dirigits el resultat era previsible, però en cap cas una derrota tan estrepitosa com la que va succeir. I dic estrepitosa a partir del recompte de baixes. Per la banda dels exèrcits borbons els morts i ferits van ser uns 3.000, uns 1.700 en la infanteria i uns 1.300 en la cavalleria, xifra considerable i que demostra que es va lluitar durament. D’altra banda els morts, ferits i desapareguts de l’exèrcit aliat van ser el doble, uns 6.000. Tanmateix el que va fer que la derrota fos clamorosa va ser la fugida general i la presa de quantitat de presoners, la infanteria portuguesa de la dreta i la infanteria britànica i holandesa del centre, calculada en uns 10.000 presoners. Això fa 16.000 baixes sobre els 23.000 combatents. Tenint en compte que teníem uns 6.000 cavallers vol dir que bàsicament els que van escapar van ser aquests. Si calculem que van tenir un 20% de baixes en combat ens trobem que poc més de 1.000 soldats d’infanteria van escapar de la captura, m’imagino a través de quantes penalitats i dificultats. En definitiva un desastre considerable. Però la guerra no estava perduda ni molt menys. A banda de les victòries aliades en els camps de batalla d’Europa que feien que França estigués contra les cordes, a nivell hispànic l’exèrcit aliat es va reconstituir i obtingué grans victòries sobre els borbons als camps lleidatans d’Almenar i davant de Saragossa que van permetre una segona conquesta de Madrid. Darrera revisió gener 2003. © Jordi Torrades
|
