TEXTOS
DE JACINT VERDAGUERTEXTOS
DE JACINT VERDAGUER
Els textos que es poden trobar en primer lloc, en la secció de poesia i de prosa, estan ordenats segons van apareixent referències en la biografia de Verdaguer. Al final de tot es pot trobar un annex que correspon a alguns poemes no inclosos en aquests dos apartats i que són aquells que es demanen com a lectura obligatòria, a més d'alguns que ja figuren en la primera part, per als alumnes de batxillerat durant el curs 2002-2003.
Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.
Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!
Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"
En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.
La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.
Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.
A sos peus esgranàvem lo rosari,
l'oració de l'Arcàngel repetint;
i es tornava l'escola un santuari
on Vós devíeu predicar sovint.
Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?
En mon roser, ai!, no trobí cap rosa,
sols trobí una poncella a punt d obrir,
com l'ànima d un nin que encara closa
guarda per Déu son matinal respir.
Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.
Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira el cel,
lo trèvol de color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.
Jo no havia pujat a la boscúria
on riu l'englantiner d'olor suau;
safir caigut entre neus de Núria,
no havia encara vist lo lliri blau.
No tenia en mon hort la satalia
ni el gessamí tot estrellat de flors;
jo altre jardí en la terra no sabia;
que hermós trobava aquell jardí allavors!
Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.
Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.
Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.
Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!
Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.
Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.
Aquelles en primícia us oferia
lo meu verger, que sols per vós florí:
aquest n'és la humil tardaneria,
mes amb mon cor i tot, veu's-e-la aquí.
Aquelles eren flors primaverenques
i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.
Qui bé et farà
O se n'anirà
O se't morirà
Que n'és de gust ninetes, nines,
que n'és de dolç,
en los placèvols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s'adorm,
sortir de les masies
pendre la frescor!
Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d'ençà que tinc d'eixir-hi
com un perdut! tot sol!
Ja fa set anys; me'n recordo
lo mateix que si fos ara:
un capvespre, recolzat
sobre l'herba jo m'estava,
sobre l'herbeta que folra
los marges de la quintana;
al meu peu assegudeta
s'estava l'enamorada,
d'un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com los estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Jo mirava sos ulls blaus
com lo cel que ella mirava,
mariner que allà d'allà
reveia el port de sa pàtria,
colom que a son colomar
anava a arrancar volada.
Tot aguaitant-me, sos ulls
serens i purs com estaven,
los viu enllorar i cloure
grifolant-ne dues llàgrimes,
dues llàgrimes lliscoses
que es perderen per ses galtes,
Què tens? —li diguí—, Roseta,
què tens, mon amor, què et falta?
Los aucells ja no puntegen
ses melancòliques arpes,
ni els aires de cap al tard
fan doldre plançons i mates.
Si els estels parpellejants
amb gelosia ens aguaiten,
si apar afins que el rellotge
del món, oint-nos, se para,
que t'ofenen amb sos racs
les granotes de la bassa
o amb son gri-gri fastigós
los grills que per l'herba salten?
Si fos cas d'això, pugem's-en
poc a poquet cap a casa,
i ajustada la finestra
i la porta de la cambra,
podrem parlar més a pler
d'amor i de benaurança.
—Ai! no ens en anem —me deia—,
ai! no ens en anem encara,
m'agrada el gri-gri dels grills,
lo ric-i-rac de les grauxes,
m'agrada l'estar solets
i tu més que tot m'agrades:
1o que no m'agrada, no,
és que tot dóna volada,
que amb un menestral del poble
m'encarten a l'estat d'ara.
Diuen que és galant minyó;
mes si no és lo que el cor aima
afins un àngel del cel
me faria por i basca;
per ço, en donar-me ell un llit,
li demanaré una caixa,
en fer-me el primer petó
al cel ja en seré volada.—
Açò em va dir una volta
na Roseta de Vallclara,
al meu peu assegudeta
sobre l'erm de la quintana,
d'un tint de melancolia
emboirant-se-li la cara,
com els estels de brillosa
i com ells parpellejanta.
Tal dit, tal fet: lo dillums
a casar se l'emmenaven;
quan tornava de casar,
ja se'n posava malalta,
i ganing-ganang a morts
cap al vespre ja tocaven.
Per ço de llavors ençà,
amb lo cor ple d'enyorança,
a cada entrada de fosc
solo sortir de la casa
i aquí baix vinc a plorar
la mort de qui tant aimava,
damunt d'una llosa estreta,
sota una creu endolada.
¡Que n'és de gust ninetes,
nines, que n'és de dolç,
en los placévols vespres
del mes de juliol,
quan los saules no gronxen
ni xarren los moixons,
no rondinen los aires
ni rumoreja el bosc;
quan lo cel se desvetlla,
quan la terra s'adorm,
sortir de les masies
a pendre la frescor!
Per a mi ans també n'era,
mes ai!, que no ho és, no,
d'ençà que tinc d'eixir-hi
com un perdut! tot sol!
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai ! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veure més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l'esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l'alba,
des d'a on, condolides, allarguen-li la mà.
Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d'hora pujar-se'ls-en al cel;
aprés, a l'esboirar-se de llàgrimes la broma
que l'encortina, veuen parpellejar un estel.
És Hèsper, que a l'Aurora badar sol les parpelles
ans d'aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d'estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.
Perquè diu l'hora, al pondre's, dels somnis i amoretes
en l'argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l'escaigut nom de Venus, deessa de l'amor.
Per l'ull serè d'un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l'espanyol jardí.
A sos fills i nissaga, deixà'ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d'or,
puix quan canta les guerres i quan d'amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.
Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa'ls com niuada d'aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.
Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.
Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se'n parlara:
- Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.
(fragment)
Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.
Amb serra d'or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d'estrelles coronada,
ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.
Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.
Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.
Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d'encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d'abrìl, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.
I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!
Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.
En nàixer amazona, de murs te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes tel cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un cop de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits del riu que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges i camps, i es tornes pobles,
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t'escampes; quan la planície et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs, què faràs?
Faràs com heure immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
[...]
I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.
[...]
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.
[...]
-Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipotent;
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.
La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les Amèriques, la terra; l'Oceà.
La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir!
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.
fragments
Gegant era mon pare, mon avi també n'era,
lluitaren amb los celtes, romans i sarraïns,
lluitaven i els batien sovint com blat en era,
sortint a batre'ls fora quan no els trobaven dins.
Sos braços tres reialmes als moros arrencaren;
quan ja enemics no veren en terra, s'embarcaren,
i a Còrcega i Atenes i Nàpols encastaren
a la corona pàtria, com tres joiells divins.
Rebrolls de la nissaga d'Otller sa enorme massa
seguiren, dels Pirineus veient-lo davallar,
als moros pladejaren la terra passa a passa,
i en cada vall plantaven un poble i un altar.
Quan foren cristianes aquestes valls i serres,
a Llúria i Joan d'Àustria seguiren en ses guerres,
dicataren los Usatges per governar ses terres,
per governar les aigües, lo Consolat de mar.
Gegant com los meus avis, jo guerregí amb mon pare,
mes és la pau ma esposa; ma guerra és lo treball,
com fill d'Adam, la testa doblí a la terra mare,
deixant l'arma lleugera per lo feixuc magall;
magall que desarrela com un rebroll un roure,
a cada colp, del cingle, fent les arrels somoure;
ningú el podrà, quan mòria, d'a on jo el deixe moure,
com de Roland a Esterri ningú pot moure el mall.
Amb saba les alzines i roures m'alletaren,
foren mon bres les fondes afraus del Pirineu;
aprés del torb, les ones del mar me bressolaren,
i els hèroes de la pàtria me feren son hereu.
Me diuen si del celta tinc l'aspra fesomia,
si tinc del got la força, del grec la fantasia;
jo no ho sé pas, mes penso, treballo i faig ma via,
seguint, avant!, l'empenta que em dóna lo bon Déu.
Per arriar mes fàbriques, per conreuar mes hortes,
del Llobregat i el Segre n'he fet dos reguerons:
mes serres foren nues, mes viles foren mortes
si jo amb tantes suades no fes tornar ses fonts.
Si més regor demanen per beure mes companyes,
amb ferro i foc m'enfonso com taup en ses muntanyes,
i ponto còrrecs amples, forado les muntanyes,
i de son cor trac aigua que em fan gruar sos fronts.
Los arbres que arrabassa mon braç de llenyataire,
a feixos carregant-me'ls, del mar los planto dins,
i amb ales coronant-los se'n van al bes de l'aire
a dur a llunyes terres mes robes, fruites i vins.
Quan fugen los aleno, pujant a un cap de serra,
i els mariners exclamen: -se'ns gira vent de terra-;
mes ja al magall enorme de nou mon puny s'aferra
fent hort de mes pedreres, de mos arenys jardins.
Ma veu des de Tortosa se sent fins a Colliure;
d'una gambada passo lo Llobregat sens pont,
i des de sa ribera, si m'hi calia escriure,
del Montserrat podria posar la firma al front.
D'allí a Montseny, a voltes, la serra gegantina
seguesc, d'allí al Pirene, que totes les domina,
i els sembla una bandera de foc ma barretina
als qui de lluny la veuen pujar de mont en mont.
Un granader, un dia, cepat com un atleta,
lo fusell acarant-me, me demanà el camí:
era un d'aquells qui havien del pa la ganiveta
fermada a nostra taula, com al paller el mastí.
Jo que llaurava, agafo el mànec de l'esteva,
aixeco a pes de braços, parell de bous i gleva,
i allà amb la revolada tirant-li l'arma seva,
li dic ferreny, signant-li la via: Per allí!-
Dels Pirineus si trobo poc ampla la barrera:
a mes locomotores hi faig obrir el portell:
a Barcelona en braços li porto el riu Noguera
com duia no fa gaire el Segre al pla d'Urgell.
Jo amb torres no corono lo front de cada serra;
faig dels coltells aixades per conrear la terra:
per un país, si torna lo monstre de la guerra,
los cors d'acer que hi cria són lo millor castell.
Que ho diga nostra terra! Si algú vol fer-la esclava,
per una estona deixo l'arada pel trabuc,
i la metralla en brolla com un volcà de lava
al crit de Visca en Carles de Viana o l'Arxiduc!
Cap a ponent bramula l'obús en Tarragona,
cap a llevant flamegen Figueres i Girona,
i posen de ses flames esplèndida corona
al front de Catalunya lo Panissars i el Bruc.
Mes, estic sol!, no en cria ja de gegants Espanya;
no hi són lo de Paredes, ni el Fuerte de Ocharan,
ni aquells que el front alçaven semblant una muntanya,
ni aquells que en Arreaga venceren a Roland!
Del Cid i de don Jaume la raça s'apetita,
d'idees grans com hèroes nos minva la collita,
i, ai!, cada punt lo cerebre de la nació s'agita
per aterrar lo sòlid, per enxinquir lo gran.
Perquè no exploten l'Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter?
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i estendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l'estranger?
Sovint mes ports sens barcos, mos trens en buit quan miro
de peus baix en terra m'assec en un turó;
veient la pàtria caure, minvant la fe, sospiro,
en què emplear mos braços, ma pensa i mon braó?
Adreçaré, per fer-me un sarbre, ma corbella?
Faré canons, Plasència, del ferro de ma rella?
Jamai! Bon fill d'Espanya, treballaré per ella,
esperant que es desvetlle son adormit lleó.
[Per'xò faig nosa i volen matar-me! Perquè callo,
perquè tinc art i glòries, comerç en terra i mar,
perquè amb totes més forces titàniques treballo,
indústria, lleis i llengua me volen arrancar!
Van fent la pàtria esclava de França i d'Inglaterra,
comerç, agricultura, marina, tot s'aterra!
Germans los de la plana, germans los de la serra,
¿a nostra mare Espanya la deixarem lligar?]
Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apaga sa llàntia com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Confent posà l'eternitat;
semblen garric los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la terra entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de sant Martí.-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria!
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codolat i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que en deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai! ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí més capelles en estables,
i desniuats los àngels per diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
-Caurem plegats -lo de Cuixà contesta-.
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m´hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l'endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heura conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
Fragment de Canigó (1886).
Avui visc a la Gleva;
Mareta meva,
demà on viure?
¿D'eixa capella blanca
a quina branca
me'n volaré?
Volaré a una abadia
o a una Establia
com lo meu Bé?
Baixaré a terra plana,
o a muntanya
me'n pujaré?
On vostra amor me vulla,
com una fulla
rodolaré;
collida o trepitjada,
on só enviada
me quedaré.
Mes a eix niu d'aureneta,
dolça Mareta,
bé hi tornaré.
I amb vostra Escolania
l'Ave Maria
vos cantaré.
Roser de tot l'any
Non vivificator nisi prius moriatur
1a Cor., 15, 36.
E carcere ad athere
Dant vincula pennas
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res es vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine'm a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.
A quinze d'agost, temps lo més calorós de l'estiuada, allavors
que no queda una garba de xeixa a batre en les eres de muntanya, que els pallers
fan gran ombra allà al peu, los granerons són plens a caramull,
i en les vessanes en què no fa dos mesos rossejaven, ja goixa el fajol
tendre i estén sos petits goixos lo mill, amant de terra lleugera, fem
la festa major los del meu poble. Aquell dia a la plaça hi ha ballades,
lo retaule de la iglésia llueix de ciris i lluminàries, i toquen
a missa major la millor cobla de músics dels voltants. Los pagesos solen
pujar-hi amb lo gambeto penjat al coll i l'atxa a la mà, per a fer llum
a sa patrona, la Reina dels Àngels; ses filles i esposes pugen estufades,
davant d'ells, amb les caputxes sota el braç, les faldilles de nuviatge,
i, per davant del mocador de seda que cobreix sos monyos, deixen penjar ses
arracades. Al dinar surt lo millor anyell de la ramada i el més tendre
pollastre del galliner, i, mentres s'hi menja i s'hi fa gatzara amb los parents
i convidats de fora terme, carrer amunt i carrer avall, fan los músics
la tocata que en diuen "de llevant taula", i, tot davant, los fadrins
conviden al sarau de la tarda a les minyones ses promeses, que surten en finestres
i balcons per sentir-la.
Oh, que dolces són i pures totes aqueixes alegries gosades amb los pares
i germans, amics de la infantesa i les persones que més s'estimen en
lo món! Però quant més ho eren quan era d'infantó
innocent lo cor que les gosava!
D'una d'aqueixes me recordo, per malaventura la darrera que gosí mentres
la meva ànima rosava ses ales amb lo cel, com tot bé no conegut,
fins que és perdut, de la primera innocència.
Tenia jo quinze anys, si no fets, no se'n mancava gaire, i encara, com deu
anys endarrera, era mon plaer i ma ditxa les floretes dels marges i torrenteres,
i els aucellets dels aires, i les maduixes de les aubagues, quan érem
en sa temporada. No em donava vergonya d'anar a collir un ramell de violes per
enramar lo cantiret de vidre en què dúiem a beneir l'aigua beneita
en lo dimecres de la Setmana Santa; i era una gran glòria poder passar,
l'endemà al matí, carrer amunt cap a la iglésia, amb un
violer florit per a posar al peu del Sant Cristo del monument, acoblat amb un
altre que alguna veïna regava de molt temps i cuidava la meva mare, o amb
lo maig que, amb les cintes i flocs seus i de ses companyones, hagués
gornit ma germana, i a la tarda poder picar los fasos.
M'agrada recordar-ho. Aixís que sortíem de missa matinal, que
es diu a punta de sol, los diumenges m'aplegava amb tres o quatre del veïnat,
i, corre que correràs, rodàvem tot lo sant dematí per boscos
i cingleres, fins que el repicó de migdia nos feia pensar que alguna
estimada persona demanaria, ja en aquella hora, de nosaltres a les altres mares
veïnes, nos cercava pels horts i torrenteres del poble, i, no trobant-nos-hi,
coratjosa se n'entraria pels boscos i aspreses, on sols les feres respondrien
a sos crits llastimosos.
A la tarda, amb prou neguit de qui acabava de passar de mort a vida amb l'alegria
de nostre trobament, amb fones, mandrons i pals amb punxa, que en dèiem
llances, nos en anàvem al pas, i, escarnint lo so dels tabals i les trompetes,
a obrir-nos com boigs los caps, sense seny, en alguna pedrera o xaragall de
l'entorn, d'aon no sortíem abans del vespre amb algun trenc al front,
i, si altre no, amb lo gec esqueixat i amb la roba enterrossada. I, qui ho diria?,
nostres mares amb los braços oberts nos esperaven; i com nos haurien
embolicat, als que havíem rebut, amb benes del tel del cor i de ses cabelleres!
A rua ens ne tornàvem al poble, escatint i parlant de nostres valenties,
o fent explicar casos de bruixes i follets i ànimes sortides de l'altre
món, a alguna vella que ensopegàvem venint de la font amb un càntir
a la mà i la crossa a l'altra.
Tals eren los amics amb qui passava les estones que tenia en vaga, hermoses
encara i felices, però no tant ja com quan, al badar los ulls per primera
vegada en los braços de la mare, s'emmirallaren en mos ulls, amb tota
sa verdor i boniquesa, los camps i les herbes, i, amb totes ses llums i estels
brillosos, lo firmament, i, presa del primer plaer i desig, la meva ànima
deixa esclatar en mos llavis la primera i la més feliç rialla,
pus, alçant-se per sopols la meva mà, no arribà a on arribava
aquell falaguer desig que en mi apuntava.
Amb aqueixos, doncs, anava a buscar nius de pardals a l'hora de migdiada. I
el matí de la festa major ja arribàrem als pollancres que, en
doble rengle, a vora del torrent, enrotllen, mig rodejant mon poble, a on se'n
sentien xiricar de petits; i de cada branca hi veia penjar los fanalets i brossa
del jaç, quan veig amb estranyesa que, en lloc d'alçar-hi els
ulls com altres dies, s'entretenien en allisar-se i fer-se estarrufar les polseres,
en posar-se bé lo corbatí i de gairell la vermella barretina.
—Amics —los deia—, jo he vist posar, amb sa becada penjanta,
la vella en la grella més alta d'aqueix saule; les caderneres que deixàrem
l'altre dia per petites, ja deuen ésser mig plomades o a punt de fugir,
i les tàpares, sortides de l'ou. Pujau-hi, vosaltres més grans;
o aidau-me: hi pujaré jo, si em feiau esqueneta—.
Ells, fent lo desentès i com sortits d'esma, sortien amb una excusa per
a deixar-los i tornar-se'n, i, capbaixos, me seguien sense alçar los
ulls de terra, si no era per girar-los vers la font, a on, amb sos càntirs
a les mans o sota l'aixella, anaven i venien les joves i minyones pobletanes,
que haurien ensopegat amb una ullada d'elles, o els havien dit que eren hermosos,
amb son corbatí estrenat de nou i son vestit de festa major, les quietes
aigües de la riera al rentar-s'hi. Tot podia ser, però jo, ditxós
de mi!, no ho entenia.
Mes coneixent, com era fàcil de conèixer, que passava en sos cors
quelcom de pena o goig que el meu, tan amic, no en participava, los faig asseure,
agafant-los per la mà, a l'herba de vora el torrent, i, amb veu amiga
i queixosa ensems, començo en mala hora a dir-los:
—De què estau tristos, companys meus? Si ho estau de que haja trobat
més nius que vosaltres, tanmateix no m'estimau gaire. Cada diumenge soleu
ser los afortunats i compartiu amb mi vos-tres trobes, ¿i avui, per una
volta que puc mostrar-me garbós, vos sabria greu?— Ells s'aguaitaven
de garbí i no em tornaven resposta. A la fi un, prenent-me per la mà,
em parla:
—Vols que t'ho diga? Hi ha altra cosa que m'agrada més que els aucells,
i són les minyones del poble. S'ha començat ja lo ball; vaig a
traure-hi la més bonica, i tu, com a bon amic, ballaràs amb aquella
a qui cantares una corranda una tarda de camilleres—.
Aixís dient-me, m'allarga la mà i se m'emmena torrentera amunt,
cap al poble, a on se sent... de violins i flautes, que tot just ara m'adono
no ser la dels rossinyols i dels brancatges.
Arribam a la plaça. Que hermosa n'és, amb aquella bellugor de
pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors de carmesí! Apar un
rosellar vermell en que amb los gallarets se barrejassen los capblaus i...,
moguts pel vent de marinada.
Ells se tiren febrosos al remolí de les ballades, i de seguida los veig
giravoltar amb les que en mos dies bells havia vist en les espellofades.
Apar que, al deixar caure son mantell de flors en ses espatlles lo món,
n'havia retirada sa vesta virginal tan escaiguda al cel, i les que foren àngels
eren, per un meravellós canviament, esdevingudes nines; nines, però,
atractívoles i enciseres com les solen veure en somnis fadrins de la
primera volada. Sos ulls eren més falaguers, sa rialla més dolça,
i elles més boniques, sense saber-ho tal volta, que quan collien amb
nosaltres flors i escoltaven nostres corrandes innocents; però la tan
hermosa boniquesa infantil se n'era anada, davant d'una altra més esclatanta
i atractívola. Apetonar aquelles galtes ja no fóra apetonar roses
fresques de l'hort, com alguna hora, pus ja hi trencava la sospita de l'amor.
Totes ballaven sinó era la del Mas d'Heures, que apareixia esperant-me.
Un hereu de bona casa li feia l'aleta, i semblava pregar-la de tirar-se al trebolí,
però ella, com si no se n'adonàs, se girava a mi, i amb una rialla
m'obria lo llibre blanc del seu cor, en què jo, lo primer, podia escriure.
Jo, tornant-li la rialla, m'hi acostava; però m'adono del fadrí,
de qui el pare era camper, i, seus com érem, podia tirar-nos a fons;
reculo de sobte, com la mà del vailet al trobar, prop de la rosa que
abasta, una punyenta espina.
Girí els ulls enrera, i quants pocs me semblaren ésser, des d'allà,
los que ballaven a la plaça! Les cent generacions de sos pares dormien
al meu voltant, i els sepulcres, mig badallant, semblaven cridar la generació
divertida, que havia de caure-hi abans de gaire.
Girí els ulls a la petita fossa de ma germaneta, que encara que les herbes
i flors, brotant-hi una altra volta, l'haguessen esborrada, los meus ulls, fets
a girar-s'hi sovint, sabien prou trobar, al peu del llessaminet, al cantó
esquerra de la iglésia. "Ditxosa tu, oh ma Filomena !", pensí,
"que t'adormires en los braços de Déu abans d'obrir los ulls
a la vida, amortallada amb la capellina blanca de la innocència. Jo era
fins ara innocent com tu, mes l'agradosa fresa del món ha arribat a mes
orelles, i m'hi criden falagueres serenes que no só prou valent per a
rebutjar, pus ses veus i son aire se n'emporten l'ànima. Vaig caure en
sos braços, mes lo pensar que ja més no gosara venir a plorar
en la teva llosa, de por que mes llàgrimes mustien ta més hermosa
flor, que m'agrada de flairar a estones... No me l'han robat encara, lo cor,
que s'envolava amb lo teu pel pur amor de la Verge a l'alenada; però
ses veus se me l'emporten ara, i esllanguit vaig a caure en sos braços.
Verament la poesia i la florida i la flaire de l'ànima és l'amor;
mes ditxós solament del que, com tu, hi esclata, no per a posar arrels
a la vall de llàgrimes ni emmusteir-se i fer-se malbé en pits
mortals, sinó per a posar-hi ales i, com aucell nat per a volar, anar
a perfumar los cels, a on tota flor és eterna."
Això pensí, deixant-m'hi endur com una fulla per la font de no
tastades alegries. Les llàgrimes, de dolçor ensems i de tristesa,
apuntaven a mos ulls, i llancí, sense poder-lo aturar, un sospir del
fondo del pit.
Passaren rialloses davant mos ulls, giravoltant, les agradoses pageses, i un
resbull de pensaments contraris rebulliren en mon cap; i en son encalfament
m'afigurí jo mateix veure ma germaneta innocenta, amb la corona de roses
blanques amb què la viu manxar cap a la iglésia, posada entre
sos dits tendres, signat-m'hi riolera com que hi entràs amb ella; i,
desfent-me de mas companyons, que m'enrotllaven encara, hi endrecí mos
passos, tremolosos encara, sens dubtar gens.
A l'arribar a la porta reixada del fossar, girí els ulls enrera i, "Adéu-siau",
diguí, "plaers del món, no us vull tastar, altres més
dolços i purs me criden, a què no puc fer lo sord, i ja no só
més vostre». Així, despedint-me'n per sempre, entrí-me'n
a la iglésia amb llestesa, i aní a agenollar-me al costat de la
meva mare, davant de l'altar de la Verge patrona del meu poble (que de sa mà
no em deixe), enramada per la meva mà tantes vegades, a on plorí
mes primeres llàgrimes, i a on demano a Déu que em deixe plorar
les últimes quan la càrrega dels anys me faça buscar, per
a reposar-hi ma testa ja emblanquida, l'ombra del xifrer.
CARTA A FERRAN SELLARÉS (1867)
La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar vostè, tal vegada,
està a la part del sol ixent de la ciutat, a mig camí de Folgueroles,
que és lo poble d'on só fill, situat més al peu de la muntanya.
No li renten los peus rierets d'escuma, ni l'enrotllen jardins de flors, ni
canten calàndries i merlots entre els arbres que l'ombregen. Res d'això:
lo riu o rieró corre a cosa de sis-centes passes de la casa, de modo
que no ens fa nosa ni servei ni a nosaltres ni als camps, que, per ser alterosos,
no poden rebre d'ell cap regada, amb prou que se'ls posaria bé sis o
set vegades l'any. Lo demés, mica avant mica enrere, és com qualsevol
casa de pagès de les que vostè haja vist: un parell de bous, dos
o tres de bestiar de peu rodó, ovelles que belen, gallines que escatainen,
seria lo que vostè veuria en aqueixos camps i margenades.
Aqueixa és la casa on m'estic, i per mestre, que ací és
dir-ho tot. Perquè no es pensi vostè que tot són flors
i violes. Poques hores bones he tingut en ella d'ençà que hi só
(que aviat deurà fer quatre anys), però sí que n'he passades
de bones, i de molt bones, per aquells camps i torrenteres. Cada dematí,
entre vuit i nou hores, ja m'hi veuria vostè passejar amunt i avall amb
l'Eneida o la Jerusalem, que són les obres que mai me cansí de
llegir ni penso traurem dels dits, i que han de ser la mort de la meva musa,
pus veu quan esgarrifosos són, al costat dels seus, sos dibuixos.
De vegades me tornen la visita algun dels quatre o cinc bons amics que tinc
a la ciutat i a fora, i parlem com sempre de Catalunya, de l'esdevenidor de
sa llengua, de costums i de poesia, de tradicions que ells colliren en la muntanya
anant a un aplec o romiatge, o de les cançons amb què em desperten
cada dia los traginers passant pel peu de casa. No cal que li diga més:
aquí estan mos somnis, aquí mos records, aquí mes esperances
i ma vida tota.
Lo dia que no vaig a la torrentera, vaig a una font que és un xic més
enllantet a la que hi torno també a la tarda, acompanyat sinó
de mos pensaments; i, bo i assegut allà sobre l'herba, solo esperar que
toquin l'oració de les ànimes o que els mossos de can Tona em
cridin tornant de la treballada.
Açò és a l'estiu; a la primavera, anant i venint de Vic,
cada dia veig sortir i pondre lo sol, i, encara que haja d'anar-me'n a la classe
a sentir seds i ergos, no quedo per açò de gosar de la vista dels
camps i les muntanyes; però en aqueix temps d'hivern, més que
més, los dies d'aula són per a mi molt carregosos. Amb això,
no n'hi diré pas res de com los passo, perquè de prosa rai: n'hi
ha bé massa a Barcelona.
Estiga bo. Mani i disposi de s.s. i a. (son servidor i amic)
Jacint Verdaguer
ESBART DE VIC. DISCURS INAUGURAL
Discurs que per donar començament a les Acadèmies Literàries tingudes en la Font del Desmai pel cercle de joves vigatans entusiastes aimadors de la llengua i de les glòries catalanes, digué lo dia 19 de juny de l'any 1867.
Amics meus: Hermosa per demés m'ha semblat la idea d'aplegar-nos sovintet,
ara que som en temps de vacança, los afectats al bon nom de nostra terra,
per parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat
i de son esdevenidor i amb sa escalfor fer reviure els assaigs poètics
que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem.
Mes la idea de venir-hi a l'ombra d'un desmai la trobo tan hermosa, que em sembla
davallada del cel pel camí dels somnis falaguers.
¿ En quin sitial millor podrien venir a plorar los fills d'una reina
sense corona ni ceptre? Als deixebles del gran poeta qui féu llegat de
sos dictats a les ànimes tristes, ¿quin altre los ne convindria?
I nosaltres, petit tany de la tribu del gran Ausias, arrelat tan de poc en la
Muntanya, ¿ a on podem fer sentir millor nostres sospirs que sota la
destrenada i caiguda cabellera d'un desmai?
Si cap vaga fesomia podem trobar encara en nostre naixent esbart, jo diria que
un rastre de melancolia, que per reparar-lo no cal sinó llegir les més
conegudes composicions de quiscun de nosaltres; i ens ve de la poesia popular,
que, plena de vida i de sentiment, se passeja per nostres camps i vilatges;
de nostres passions, i potser (lo que més bonic fóra) de la sang
de nostres venes. Algun de nosaltres, la primera vegada que volgué versejar,
fou per modular i deixar sortir a fora els sospirs que li feien mal, reclosos
en lo pit: altrament, si el sentiment no l'hi hagués duit, tindria de
fer encara la primera poesia; i de tots vos diré (bé que ja ho
haureu reparat) que los més bonics cants són los més tristos,
i, dels més bonics, les posades més bones, si voleu, són
aquelles en què hi ha deixat caure més llàgrimes.
Veritat és que versos de fer riure han sortit també de nostres
plomes; però podem dir amb orgull que són ben pocs; i el qui més
afectat hi siga, no hi és tant que li raque pendre amb los altres la
fresca a l'ombra del desmai i pendre'l i tot per segell de l'esbart si se'n
parlava.
Mes, encara que ens apleguem sota ses branques, no haurem pas per això
de regar amb llàgrimes ses arrels cada dia. Benvingut sia aquell qui
ho sàpiga fer! Per ma part, li donaria el primer sitial de la rodona;
però, no compto que haguem vingut només per açò,
puix per cap de nosaltres ha sigut tan carregós lo viatge de la vida
que no l'afalague el record d'alguna dolça reposada, ni és tan
musti l'arbre de l'esdevenidor que no en quede alguna flor o fulla de les garlandes
que somnia veure-hi penjades.
I, aprés, que no és pas tota de dol i de tristesa la inspiració
que escalfa aquí a l'ombreta.
¿No és la remor d'una abundosa font, amics meus, no són
les dolces refilades del rossinyol, no són sagrades musiques dels boscs
les que es barregen amb los sospirs de nostres arpes, i amb elles ressonen pels
racons d'aquesta capelleta de ramalles que ens fa pensar amb les que es veuen
lo dia de demà en Ies placetes dels pobles veïns al passar-hi amb
so de musiques i cants la processó de Corpus, d'aqueix santuari de la
naturalesa que apar aquí alçat, ensems que per cantar, per pregar
a Déu?
Guaiteu per entre ses enramades pilastres cobertes de fulles i verdor, i veureu
amples esplanades de xeixes i forment, que, com pèlag d'onades d'or,
se gronxen remoroses, i en ses vores lo segador que hi rema, al dring de la
falç lluenta, cantant una cançó. I en les partions de les
esplanades veureu rengleres de pollancres i salzes ramalluts que us deixaran
endevinar per on baixen i per on s'escorren tots los rius i rierons de la plana;
i entre ells, si seguiu amb la vista aquell en què es renten les mans
vostres germanes de Vic, vos acompanyarà fins a sos murs, on s'aturarà
un punt vostra ullada vagarosa per contemplar les torres a qual ombra vàreu
nàixer, i passàreu, ben segur, sense adonar-vos-en, la riallera
aubada de la vida.
Jo no obiro pas lo campanar del meu poble com vosaltres, però sento a
vegades les sagrades veus de les campanes que tocaren a bateig quan badí
els ulls a la llum, i que tocaran a morts, si a Déu plau, quan los acluque;
i ja no m'enyoro, ans s'omple, com lo vostre, mon cor d'afalagament i es desperten
en ell sons melodiosos.
Aixecau més los ulls, i veureu un cèrcol de monts que, estufant
ses llargues vestes de verdor, se donen les mans, i com un doble rengle de gegants
de conegudes fesomies enrotllen i vetllen esbalaïdors nostra plana, lo
cistell de flors, lo bressolet d'or penjat entre cel i terra, en què
plagué a Déu posar-nos a tots per ésser-hi bressats per
mans d'àngels, que tals són encara, gràcies a Déu,
i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara les
mares de muntanya; lo que fa que les filles ho siguen també d'ànima,
com ja en són de cos; per veure i parlar amb aqueixes tots los dies,
somniar-hi totes les nits, i algun, ditxós d'ell!, per morir entre sos
braços tal vegada. Veureu lo vell Montseny, que, mig amagant sa blanca
testa entre les bromes, com lo gegant de la faula, apar que serva el cel damunt
de ses amples espatlles. Veureu l'aspre Puigmal encara més acimat, los
turons de Bellmunt, de Gurb i els de Cabrera. I no seran pas tots tristos los
records que us faran venir. No, no!, que us diran que, aprés que cent
generacions d'hèroes catalans que es bellugaren i moriren amb glòria
a sos peus, de molts segles abans que el gran Otger fes sentir en ses sotalades
los crits de llibertat als nou Barons de la Fama, a fins que l'hèroe
muntanyès de l'any vuit l'hi tornà a fer sentir, encara no s'ha
refredat gens, encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat
i pàtria.
Sí!, amb lo mateix deler amb què cercaren los Barons de la Fama
l'ombra de la bandera del primer, nostres avis, amb lo trabuc al coll, s'aplegaren
sota la d'en Manso; i adés, amb lo mateix coratge i ardiment, seguiren
lo comte de Reus als camps de l'Àfrica els minyons de la barretina vermella,
com era el mateix lo llenguatge amb què los atiava a la lluita i la sang
que cercolava per ses venes.
Vos diran que la nació catalana té les arrels tan fondes com elles
en la terra, que viu amb la seva vida, i que, com elles, si ha de morir un dia,
no morirà sinó amb lo món.
Tot açò ens diran, i coses millors encara, a la primera pregunta
que els fem des d'ací los munts i les cingleres de nostra terra.
Però, si quiscun de nosaltres, com un infantó que obre la gàbia
a un aucellet presoner, etgegam i deixam volar a la seva nostres cors, ¡que
ens ne contaran allavors de records aqueixes clotades i afraus, aqueixos passeigs
i torrenteres! que ens ne diran de coses la cambra o llogaret en què
tots sols parlam amb lo nostre esperit en los capvespres, l'amic fidel o la
falaguera nina! Allavors, com per art d'encantament, se'ns obriran les roques
per ensenyar-nos sos més amagats secrets, i les serres i plans nos obriran
los llibres d'or de ses recordances.
Cada fulla de ses arbredes que rodolarà per l''herbei nos mostrarà
escrit un somni que ens escapà prenent la fresca o passejant sota de
l'ombra, i cada alè d'aire ens ne durà un de nou. Allavors nostres
cants, encesos en divina inspiració, brollaran a dojo vestits d'amor
i jovenesa; i al rebre'ls entre melodies d'aucells i fulles i aires regalats,
l'harmoniosa volta d'aqueix temple de la naturalesa se mig obrirà tal
vegada, fent decantar amb balandreig suau los arbres que l'enramen, per deixar-los
passar i espargir-se pels aires espaiosos; i en la terra nostres avis, si cap
perdut ressò va a despertar-los en ses fredoroses tombes, se gojaran,
o, si altre no, no es donaran vergonya de tenir-nos per néts; i en lo
cel lo gran Déu, del qual l'ull llambregant apar que ens aguaita rioler
en lo del sol, beneirà nostres cantades.
Lo primer diumenge d'octubre vinent, dia del Roser de tot lo món, farà
vint-i-cinc anys que la cantí, en la capella de Sant Jordi de mon poble
de Folgueroles. ¡Diada feliç de ma poc aprofitada vida, bella aurora
de mon sacerdoci, matinada hermosa d'un dia que se me n va a la posta, deixa'm
recordar-te! Deixa'm aconsolar de les penes presents amb tes dolces recordances!
Vull escriure les poques que me'n queden, abans que la rigorosa mà de
la vellesa me les arrenque d'una a una amb los cabells de mon cap, que blanquejarà
abans de gaire temps; i quan lo Montseny blanqueja, pobres fulles dels arbres!
Era un dia serè i hermós, mes era un dia d'octubre. Lo Pirineu
mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat
feia recordar que els graners no s'escombren mai com lo dia abans d'omplir-se;
les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s'hi creuen,
verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. L'istiu, amb
son mantell de foc, havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda
s'ensenyoria a poc a poc de tots los boscs de la plana. Mes, lo vent de tramuntana
que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca
pels camins, no se'm enduia cap il·lusió, ni m'esfullava cap somni.
Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar
en la muda de l'hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits
i gentileses de sa joventut. Alguna flor perduda ací i allà sortia
encara a somriure al sol que s'allunyava per totes les coses, sinó per
mi, que entrava de ple en l avui ja llunyà i enyorada primavera de la
vida.
La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que, rodó
com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la plana de Vic. Quan, en temps, primitius
aqueixa era un estany, com diuen los geòlegs, lo turó de Sant
Jordi devia ser una illa, mirador des d'on se veuria blavejar d'un cap a l'altre,
com una petita mar interior, que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes
més altes de Catalunya. ¿Quina raça fou la que coronà
sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? ¿Amb quines eines arrencà
aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona?
¿Per quins camins atravessaren los boscs seculars? ¿Per quins
ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi entreposen? ¿Aqueix dolmen
era un altar, era la casa d un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill,
que fa bé de no voler-se trencar lo cap en qüestions a què
els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar
en l'oratori. Aneu-los-ho a dir a mos devots compatricis que quan se posaren
los fonaments de la capella de nostre estimadíssim Patró, ja tres
o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país.
Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren
totalment desconeguts aqueixos monuments. Sols la pedra més acostada
al temple està mig ajaguda, com si el Sant, recordant-se que era guerrer,
amb una empenta s'hagués volgut traure de prop aquell pedró del
gentilisme, que, no obstant, deixà gairebé intacte.
Lo poble lligà amb lo fil meravellós de la llegenda eixos dos
elements tan llunyans i contradictoris, lo primitiu i el modern, lo celta i
el cristià.
Diu que una pastora santa de Puig-ses-Lloses guardava les ovelles en aquells
indrets, i desitjant resar lo rosari dintre la capella, determinà fer-hi
al costat un cortiol, on pogués tancar alguna estona sa ramada, com si
fos lo botó d'aquella immensa roda. D'una a una anà a cercar aquelles
Lloses, que duia planes damunt del cap, tot filant per no perdre feina, i a
l'arribar al cim del turó les cavava a terra totes dretes, formant un
clos quadrat que podia tancar fàcilment amb una barra travessera o amb
una branca. Des de llavors, sempre que volia encomanar-se a Déu, tancava
allí son escamot d'ovelles, i se n'entrava a la capella a esplaiar la
seva ànima en l'oració. Aixís pogué resar amb més
tranquil·litat i fer-se més santa encara.
Ma estimada mare m'ho havia contat aixís moltes vegades, i ella, que m'omplí lo cap de tradicions cristianes i el cor de sentiments, fou la primera d'arribar a Sant Jordi aquell dia ditxós per ella i per mi i la darrera de sortir-ne. Pobra mare! Ses fervoroses oracions me donaren força per pujar a l'altar per la primera vegada, i qui sap si ajudaren al meu esperit que defallia a l'acostar-se al més august dels sacrificis. Aquell dia fou de veritable alegria per ella tant com per mi, fou tal vegada lo millor de sa vida, mes, ai!, fou dels últims, puix no trigà pas gaire temps a morir. Sa mort fou ditxosa i feliç si la mort pot ser-ho en aquesta vall de llàgrimes, i si me'n dolguí i me'n dolc encara, no és per ella sinó per mi, per faltar-me des de llavors les ales de sos precs i l'amor de la seva ànima. Algun temps després, anà a reunir-se amb ella mon pare estimadíssim, que des d un racó del temple seguia amb los ulls plens de llàgrimes los passos i moviments del sacerdot novici, que manejava, per primera volta l'encenser i alçava amb ses mans tremoloses l'hòstia santa, sol hermós de les ànimes enamorades. En la credença, als peus del gloriós sant Jordi, cremaven uns quants ciris encesos per alguns companys de ma infantesa, i uns quants ramells de flors tardorenques barrejaven son perfum al de l'encens. La il·lustre filla del Comte de Llobregat néta de l'hèroe de l'any vuit, lo general Manso, i les senyoretes germanes Carme i Rosa de Picó, les havien collides en llur jardí de Torrents, casa pairal de mon pare. Les dues germanes no trigaren a mustigar-se com aquelles flors i no fa gaires anys se n'és volada amb elles, allà a on les flors no s'amustiguen, donya Carme Manso. Don Marian Aguiló, lo poeta de fantasia tan gran i rica com son cor, i mossèn Jaume Collell, que no era mossèn encara, me feren costat, ajudant-me aquest a Missa. Déu los ho pac a eixos, a don Marian i a donya Emília de Picó i a quants m'acompanyaren de lluny o de prop, no fos més que amb una Ave Maria, fossen companys de lletres o de jocs dels primers anys, alts senyors o pobres i senzills treballadors del meu poble. ¿Qui sap si a ells só deutor de les moltes mercès que han plogudes sobre mi i que no he sabut aprofitar, com la roca que escup les aigües assaonadores?
Sota les branques dels avellaners i olms de la Font del Desmai, arbre de Guernica de la poesia vigatana, bressol de l Esbart de sos poetes, nos esperava un dinar senzill, mig de pagès, mig de ciutat, que no desdigués de cap de les dues menes d'amics, de per amunt o de per avall, que m'acompanyaven. L'endemà, amb alguns d'aquests i altres companys aní a celebrar en la capella de Sant Francesc s'hi moria, veïna de Sant Jordi, aturant-nos, de tomada, a beure de l'aigua del Pou de vida, que molts tenen per miraculosa.
Des d'aquells dies, primers de la lluna de mel del meu sacerdoci, fins lo dia del Roser Pròxim vinent, farà vint-i-cinc anys que celebro, sempre que puc, la Santa Missa. Déu no m'ho tinga en retret si no ho he fet amb la devoció que deuria, i de tot cor voldria, i em faça la gràcia de dir-la cada dia millor. ¡Si pogués recordar en quants temples l'hauré celebrada, des de la catedral de Còrdova a Sant Pere de Roma, des de Tànger i la Mora Constantina fins a Santa Edwigis de Berlín, i a l església dels dominics de Sant Petersburg, des de la Seu de l Havana, que guarda les cendres de Colom fins a la Cova de Betlem i a la roca del Calvari! ¡Que n he vist d'oratoris i ermitatges, de temples i basíliques! ¡Que n he vistes de capelles de marbre, d'altars de jaspi, de retaules d alabastre, de bronze i d'argent! Que n'he vist de pal·lis brodats d'or, de dalmàtiques de brocat, de casulles rajant perles!, mes los senzills ornaments, los altars modests de Sant Francesc s'hi moria i los de Sant Jordi són dels que més me recordo, com si el meu cor s'hi hagués quedat allà on celebrí el primer sacrifici. Tant de bo que d'aquell cim no hagués baixat a la plana. Tant de bo no haguessen nascut ales a la pobra formiga; no hauria hagut de trepitjar tantes espines ni hauria hagut de plorar tantes llàgrimes.
La capella de Sant Jordi és per mi lo que pel mariner que navega lo port de la pàtria d'on ha feta la primera sortida, i per l'aucell que va pels aires lo niu des d'on ha feta la primera volada. Deixau-m'hi, doncs, tomar amb la imaginació, ja que avui no puc d'altra manera. Deixau-m'hi pensar i parlar-ne i escriure'n i rabejar-me en son dolç record.
Des de son cim, obiro sota el campanar de Folgueroles la caseta de mos pares:
cap a migjorn, més enllà de la Font del Desmai, veig la pagesia
a on tot conreuant la terra i arrosant-la amb la suor de mon front, aprenguí
de conreuar la poesia; cap al nord, veig, sota el castell d'Orís, l única
parròquia en què he servit com a pastor d ànimes; veig
d un cap a l'altre la plana de Vic, l'altívol Montseny i la meitat de
nostres Pirineus. Lo nom d'aquest turó és tantost de Sant Jordi
tantost de Puig-ses-Lloses, és dir que en sa cima viuen en íntim
maridatge la llegenda cristiana i la ciclòpea, les dues fonts de poesia
en què he begut amb preferència. Quan traguí a faró
mos "Idil·lis i Cants místics", a algú que volia
fer-me escrúpol d'haver escrit "L Atlàntida", responguí
que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar.
Abans de ser capellà almoiner de casa López, vaig se dos anys
capellà de sos vapors transatlàntics, i una i altra col·locació
les deguí al marqués de Comillas, cooperant amb ell, en la primera,
son germà Antoni López i Bru, qui al cel sia. M'hi recomanà
i acompanyà a sa presència lo doctor Estalella, avui bisbe de
Teruel, i al cap de tres setmanes, me sembla que era lo 12 de desembre de 1874,
m'embarcava cap a Cadis, a on devia enrolar-me en lo vapor Guipúzcoa,
al que estava destinat. Una estona abans de llevar àncores, la tarda
de la sortida, tinguí lo plaer de saludar sobre coberta als dos fills
del marquès, que s'esqueien a Cadis. Al major no el vaig veure mai més,
a don Claudi, sí lo torní a veure a Cadis mateix, al cap d'una
temporada, i sa vista em fou de gran consol. Jo m'havia embarcat per malalt,
i augmentaven la meva malaltia l'enyorança de Catalunya i el gran sentiment
que em donava lo no sentir sinó de tant en tant son llenguatge, puix
sempre em tocaven per companys de tripulació biscaïns, gallegos
o andalusos, amb qui, per amics que fóssim, no cal dir que no parlàvem
gaire de poesia catalana, que era des de ma petitesa, després de Déu,
de mos pares i germans, la font de mes goigs i alegries. Doncs ell, arribant
una matinada al vapor, després de fer lo compliment al capità
i als oficials, m'escometé a mi afectuosament, i, descartant-me de la
colla de mos companys, me demanà si escrivia gaire i que li'n llegís
algun bocí. Li vaig llegir alguna de mes pobres inspiracions i li vaig
parlar de mon Jesús als pecadors i la Batalla de Lepant, que tenia impreses.
Dos anys passí anant d'Espanya a Cuba i de Cuba a Espanya, en lo vapor
Guipúzcoa, com una llançadora d'una banda a l'altra de l'ample
i grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejar-me en la gran piscina
del Creador, sentint-me reforçat de la salut, me vingueren ganes de deixar
la mar, d'a on en lluita perillosa i terrible, acabava d'arrancar lo poema de
L'Atlàntida per estampar-lo. Una circumstància, trista i penosa
per mi, facilità l'execució de mon plan: don Antoni López
perdé a son fill major, i a instàncies de son fill segon, fuí
proposat per celebrar en sa casa diàriament la Santa Missa, en sufragi
de la seva ànima. Vinguí de Cadis en lo vapor Ciutat Comtal, i
a cosa de 25 de novembre de 1976 prenguí possessió de ma capellania.
En penyora del meu agraïment dediquí al marquès de Comillas
lo poema, fresc i salabrós encara, que fou premiat en los pròxims
Jocs Florals.
En defensa pròpia
Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què,
plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall
que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre,
desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França
al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra
que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició
que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar.
És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó,
que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran
sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.
Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí
a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on
dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent
fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant
per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides
l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la
petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó.
Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un
airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de
la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta
d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina
Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera
de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto,
que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia
voleiar.
Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que
rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador
instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans
i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de
les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda,
obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable
corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del
temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com
sempre bella:
Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.
¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança
d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa
un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església
de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a
l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant
sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels
llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims
religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la
Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança;
la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol
dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los
ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel,
que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb
finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa.
No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar
en lo temple del Cor de Jesús.
Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia
de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los
passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que
sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país
i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís,
que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant
Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen
les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada
l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de
l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.
La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix
amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació
religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja
una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada;
cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací
dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar
com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments
de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de
la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila
i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.
L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada;
mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora,
com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no
sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se
al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa
muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques;
més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més
que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar
més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia;
més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots
sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga
i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les
muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu,
demanarà perdó per la ciutat culpable.
Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri
per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.
Si l'Egipte és un do del Nil, aquesta ciutat n'és la darrera
mostra, puix acaba de nàixer a la vora d'un de sos braços, encara
que no és nada a sa regor, sinó a la influència del canal
de Suez, del qui és ella qui té les claus. La població
antiga, més que població, era un escampall de barraques de mala
mort, habitades per los pescadors àrabs; ara és dels ports del
Mediterrà que veuen entrar banderes de més diferents colors, i
una de les ciutats a on se senten més llenguatges. Lo poble parla àrab;
la gent culta, italià, o francès; hi ha alguns inglesos i molts
grecs. Aquests tenen un temple cismàtic i un altre grec-unit. Lo sacerdot
del segon, com lo del copto i maronita units, són súbdits del
pàrroco catòlic, que és lo simpàtic Guardià
del convent de Franciscans, a on estem allotjats.
La població mora està a cent passes de l'europea, mes sos usos
i costums n'estan a mil llegües, a pesar dels esforços que fa el
Govern egipci per civilitzar-la, protegint nostra santa Religió, subvencionant
sos ministres, plantant ferrocarrils i telègrafos, fent adoptar per son
exèrcit nostres armes i trajos. Les cases són de fusta, entregirades,
guerxes, mal airades i petites, amb reixes de confessionari a les finestres
i un porter esparracat a l'entrada, per no deixar veure la brutícia interior,
que no deu ser poca a judicar per la flaire pestilencial que en surt. Algunes,
que tenen segon pis, l'avancen damunt lo carrer un parell de passes, sostenint-se
amb puntals o bigues que tenen pretensions de columnes. L'escombra és
un moble desconegut dintre i fora de les cases, i l'aigua que els volta per
totes bandes i de què fan ús tot sovint, no els priva d'anar bruts
i de ser-ho tot lo que toquen: sos vestits, sos mobles, ses tendes de viures
i d'indústria, sos carrers i carrerons, places i placetes en què
es divideixen sos laberíntics pobles.
Los habitants, per sa alta i gallarda estatura, m'han recordat los filisteus,
veïns no llunyans d'aquestes terres, i, per no sortir de la nostra, los
empordanesos, amb qui se semblen, per ser més alts que cepats, per son
aire desimbolt i per sa llengua solta i deslligada. En Pella, l'historiador
de l'Empordà, ben segur hi dina quelcom més. Los fel·làs,
o pagesos, van vestits de blau, color de l'aigua que vessa la saó i la
vida en sos camps i del cel que s'hi emmiralla. (Després he vist que
no és en honor del Nil que vesteixen de blau, puix és un color
molt usat en tota la Palestina i gairebé únic en Samària.)
Les dones se tapen la cara amb una espècie de careta composta d'un vel
negre, que els amaga el front, i altre que els amaga la part inferior de la
cara, units per un canó d'or o de llauna daurada, amb dos o tres cercles,
que els cau lletjament com un petit embut damunt lo nas. Això, i lo mantell
negre que duen a la ciutat, los dóna més aire de fantasmes que
de dones.
Tots los espanyols que han estat a Port-Said coneixen lo senyor Artola, únic
compatrici nostre empleat en lo Canal i un dels vells de l'Empresa, puix no
se n'ha mogut des del primer colp de magall que s'hi donà, i tal volta
l'home que en sap millor la història; història curiosa, dramàtica
i interessant per demés, que té ja escrita i que, segons entenguérem,
no trigarà pas gaire a estampar. Doncs ell, amb una amabilitat tota espanyola,
nos ha ensenyat los magatzems de l'Empresa, que estan a son càrrec, a
on hi ha dipòsit de deu mil objectes de ferro, fusta, cànems,
etc., que es necessiten o poden necessitar-se en l'obra immensa del Canal. En
lo taller que està adjunt, treballen cinc-cents operaris; ses màquines
són de gran força i de les darreres invencions, destinades totes
a adobar i construir les dragues i vaporets, a reparar los vapors que hi van
i s'hi estalonen cada dia, que en va cercarien adob des de Hong-Kong a Liverpool.
Allò és un rusc d'abelles d'Europa dintre el desert de l'Àfrica.
La draga principal, única en son gènere, és una meravella.
Llença l'aigua terrosa, la soma i lo fang vuitanta metres lluny. Està
il·luminada per tres fars elèctrics, perquè puga treballar
tant de nit com de dia, i és tota de ferro i com feta d'una sola peça.
Vista d'un xic lluny i a la darrera llum del dia, me semblà un pelicà
monstruós movent son bec enorme a una i altra banda de ses sorrenques
vores. Aqueix aucell místic i estrany que veig ací en Egipte per
primera vegada, m'ha posat esta comparació al cap de la ploma.
Betlem
Avui és diumenge i no cal dir que la gent està endiumenjada. Los
homes duen turbant de seda virolada en què domina el groc, i túnica
ratllada de vermell, i sobre ella un abrigall semblant a nostre gambeto, negre
amb ratlles blanques de dalt a baix; lo duen senzillament posat sobre les espatlles,
sense ficar los braços per les mànegues. Los nois usen gorreta
egípcia, túnica ratllada de vermell, i no duen gambeto fins que
són grandets. Lo trajo de les betlemites és més original
i ric encara. Estreta túnica blava vionada, palió de seda vermella
amb ratlles d'altres colors i amb dibuixos àrabs al coll i pit. Deixen
penjar esquena avall lo vel blanc de les musulmanes, que sobre son cap, a efecte
d'algun postís especial, pren la forma d'una corona suaument inclinada
enrera. Amb aqueix trajo, ajudat de son aire noble i reposat, fan recordar algunes
pintures antigues de la Mare de Déu.
Les joves solteres cenyeixen son front amb un rengle de monedes petites de plata
o d'or, i uneixen sota la barba els dos becs del vel amb cadenes de plata, i
més sovint amb una penjoiada de mitges pessetes o escuts d'or, que els
cauen en artístic escampall, jugant, bellugant-se i dringant sobre son
pit. Lo vestit de les noies de pocs anys és encara més agraciat
i bonic: suprimeixen lo paltó, i, si en duen, és curt fins a cintura
i vermell, amb ratlles negres i blaves. La túnica és blava també,
ratllada de vermell i verd i cenyida amb faixa vermella. Sobre el pit duen un
quadrat vermellós de bellíssim dibuix que recorda l'ephod dels
sacerdots hebreus.
Los nois catòlics besen la mà als sacerdots, i aprés la
posen humilment sobre son front, com demanant la benedicció. Vull notar
aquí, i açò ens ho contà un venerable Religiós,
que quan naix un noi a Betlem sos pares cristians, i fins i tot los moros, lo
tenen vuit dies estès sobre la palla, en un llitet fet exprés,
a imitació del bon Jesús.
Dietari d'un peregri a Terra Santa.
Avui, a petició de M. que es troba malalta i amb unes agitacions estranyes
i que de vegades se posà a blasfemar horriblement [...] li he anat a
resar les oracions. Després m'ha vingut la idea de posar-li la mà
al cap i de resar lo Veni Creator. Mentre el resava ha vist baixar (possiblement
es refereix a Teresa Vilagran, la vident) l'Esperit Sant sobre el cap de la
víctima; s'hi ha posat de peus i l'ha picat per una banda i altra amb
lo bec, arrancant-ne alguna cosa i aixecant lo cap`en l'aire. La malalta, en
acabar, m'ha dit que al posar-li la mà al cap li baixava com un fluid
de salud i que es trobaba molt millor.
22 d'octubre de 1891
Avui he repetit l'oració a la malalta d'ahir, que se n'ha trobat també
molt millorada. La videnta, que estava present, ha vist, mentre jo resava el
Veni Creator una cosa horrorosa: la mare de Déu, quina imatge estava
davant, ha baixat, amb les mans divines ha obert lo cap de la víctima
i n'ha tret una serp que n'estava molt ben plegada dintre la testa; l'ha tirat
a terra i amb un cop de peu li ha aixafat lo cap i després ha clos la
testa de la víctima com estava abans de la funció. La horrible
serp estava aixafada allà a terra. Al cap d'un xic ha sortit una mà
negra de la paret, ha agafat la cua de la serp i arrossegant-la ha desaparegut
amb ella.
23 d'octubre de 1891
Lo senyor Bisbe de Vic havia sigut nombrat president dels Jocs Florals, i entre
els primers qui anaren a votar-lo no faltava, i molt ben acompanyat, aquest
humil capellà seu. Després de la festa poètica fou convidat
a dinar a casa López en companyia del capoulié del felibrige don
Fèlix Gras. Males postres tinguí! Després de les gràcies,
molt plana, suau i amorosament se'm digué que jo treballava massa; que
em convenia reposar un xic, lluny del confessionari, de l'hospital i dels pobres
i malalts que em marejaven; que lo senyor Bisbe m'oferia una cambra en son palau
de Vic si volia passar-hi un parell de mesos. No sent jo gaire amatent en prendre
la perferta d'aquell repòs forçat, que per altra part no em convenia
per res, m'ho digueren més de dret, afirmant que m'era necessari a totes
passades per enfortir mon cervell debilitat, i que si m'hi empenyien en amb
lo parer de savis metges i portats únicament pel gran afecte que em tenien;
i vulgues no vulgues, de bon grat o per força, lo senyor Bisbe me féu
prometre que l'endemà jo sortiria amb ell cap a Vic en lo tren de la
tarda. Això en un dijous. L'endemà, recordant que la nit del dissabte,
segon de mes, era de Vetlla al Santíssim en la capella de la Sang del
Pi, aní a demanar dos dies d'allarguis al senyor Bisbe. Me'ls concedí
lliberalment; mes don Claudi cregué veure en mon piadós compromís
les orelles de la desobediència, i no ho hauria volgut a no rebre una
targeta del prelat dient-li que no em trenqués la girada per tant poca
cosa, ja que el pecat no en grave. I abans de prendre comiat de Barcelona, poguí
passar una nit entre estimats companys d'Associació, assoleiant-me a
la presència de Jesús sagramentat, alabat sia per sempre.
Quan l'endemà me vegeren sortir cap a Vic, amb la maleta a la mà,
tot sol, amb prou feines arribant-me los diners per prendre bitllet de tercera,
per mos enemics -jo no sabia que en tingués encara- fou un veritable
triomf. La quimera esclatà, llançant darrera meu una carretilla
d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: D'arbre caigut
tothom ne fa llenya. Deien que em deixava enganyar com un beneït; que anava
a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada,
sostenia gent perduda i de malviure; que amb elles m'havia fet la barba d'or,
retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de Banc; que havia tingut
l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella lo ritual
romà), i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós
un reso que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar), i, per últim,
que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta, de l'espiritisme. Un
de mos companys que em deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu,
me girà l'espatlla passant-se amb armes i bagatges a mos acusadors; i
amb tan bon afiador i amb la nova llenya que es posà al foc, arribí
a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent i per un heretge
digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll.
Si en aquell tolle, tolle, crucificau-lo, alguna persona de bon seny i de bon
cor me volia defensar, què podia respondre? Volia proves de mos delictes?
Lo Marquès de Comillas, tan caritatiu i tan bo, m'havia fet desterrar.
Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en
lo santuari de la Gleva, a on he estat dos anys, fent lo sord i el mut, com
si fos realment culpable, per donar més força a tan tristos arguments
i per meditar la gran lliçó de la Providència continguda
en aqueixos vells adagis, que semblen sentències de la Sagrada Escriptura:
De gran pujada, gran baixada i qui més alt puja de més alt cau.
En defensa pròpia. "Un sacerdot calumniat" (1895)
Ningú me donà a casa López lo càrrec d almoiner,
ni tal vegada jo l'hauria acceptat, no per por de disgustos que m'hi esperaven
i preveia, sinó perquè no em reconeixia amb lo do de la paciència,
temps, incansabilitat i demés dons i virtuts que necessita un veritable
almoiner. Don Claudi, sentint-se faltat de forces i delit, i més aqueferat
de lo que convenia, començà per encarregar-me de les famílies
que ell socorria mensualment, que no passarien de vint-i-cinc. Des d'aquell
moment me vegí assaltat pertot arreu de pobres i necessitats, a casa,
en lo carrer, en lo confessionari, per cartes i recomanacions, i la llista anà
creixent, fins a tres-centes famílies. Presentant-se cada dia necessitats
noves i convenint a la justícia i a la caritat tenir a la vista les antigues,
i ma salut, que no era allavors bona com ara, no deixant-me anar, venir i córrer
com calia, demaní un auxiliar, que se m concedí. Tres cirineus
tinguí l'un darrera l'altre, i els dos primers se cansaren d'ajudar-me
a portar la creu, no per lo feixuc de la càrrega, sinó per les
amargors que s'hi passaven. Com la caritat és una virtut tan alta, Déu
nostre Senyor espera a premiar en l'altra vida als qui l'exerciten i aquí
en la terra se complau en enviar-los sofriments, injúries i oprobis.
Jo, per altra part, ne seria mereixedor, puix pecador i miserable só,
i no estaria gaire o tal vegada mai a l'altura que la divina caritat demana.
De tota manera me'n començaren a venir, al principi, de petites; després
de més grosses. No valent-s'ho de contar-les totes, una me'n vingué,
fa tres anys, que em féu conèixer que anava a caure, si ja no
havia caigut, de l'escambell.
Los marquesos anaven acurçant les estades a Barcelona i allargant les
de Madrid, a on s'anaven arrelant cada dia més. Jo escrivia amb gran
franquesa a un i altre. Voldria ara estar a prop de mos papers per insertar
la còpia que guardo d'una carta que escriguí a la marquesa fent-li
un quadro poètic de la hermosa missió que ella podia complir donant-se
a la vida de la caritat, en quant fos compatible amb sa posició. Li feia
una pintura de la trista situació de les classes pobres, tan enganyades
pels sembradors del mal com agraïdes a qui els fa el bé. Li feia
veure les males herbes de l'anarquia i del socialisme, que anaven brotant, estenent-se
cada dia com taca d'oli, amenaçant cobrir-ho tot abans de gaire i esterilitzar
lo camp dels pobres amb les ruïnes dels palaus dels rics. "Vostè,
que és jove i activa —li deia—, trobaria en això lo
treball més digne de sa joventut i de sa activitat. Tal vegada Déu
no li dóna fills perquè faça de mare a algun orfe i desemparat
que s'està morint de misèria. Tal vegada amb lo nom de mare li
podria donar lo de salvadora de la seva ànima i de les ànimes
de sos pares, i com no hi ha millor predicador que el bon exemple, lo de vostè
sens dubte despertaria en algunes amigues i conegudes seves lo desig de seguir-la
i d'allistar-se a tan simpàtica bandera. I ¡qui sap lo bé
de què vostè podria ser causa en lo món!"
Pocs dies després d'escriure aqueixa carta que, a no ser ben rebuda com
a consell, podia acceptar-se com a fantasia digna d'un poeta-sacerdot, m'escometé
lo Pare Governa, dient-me:
—Com és que vostè aconsella a la marquesa de Comillas que
se separe del seu marit?—. Jo l'hi neguí en rodó, dient-li
que mai semblant idea m'havia passat pel cap; mes ja aquella mala espècie
havia corregut per Barcelona. Què havia succeït? Sens dubte s'havia
malentesa a aquella noble senyora i s'havia posat alguna espina en lo ram de
flors que jo li havia enviat. La corda s'era trencada per la part més
flaca i ja no tenia adob. Algú a qui jo feia nosa temps havia en la casa,
havia aprofitada aquella conjuntura per falta d'altra millor. Lo cert és
que, des d'aquell dia, me vegí empènyer per una mà invisible
cap a la porta.
En defensa pròpia.
Estimadíssim i respectable mestre:
Complert l'encàrrec que em féreu per a la Verge de la Gleva, passo
a comunicar-vos algunes impressions sobre les cartes que amb goig i tristesa
llegeixo a "La Opinión"... lo somni aquell de la serpent és
magne, impressionà a molta gent; la majoria són a vostra banda,
us planyen i moltes són les dones que amb oracions i parts del rosari
us acompanyen al Calvari... a la barberia, a on hi concorren en dissabte molts
capellans i seglars, s'hi llegeix amb fruïció lo periòdic
que us defensa... es comprèn clarament de la manera que batallen los
fariseus del temple de la poesia. Mossèn Collell va tot orella baix...
Mossèn Pere de la Gleva fa córrer cosasses terribles de vostè...
Diumenge passat jo era a Sant Hipòlit de Voltregà, al cafè,
i dos pagesos digueren que vostè estava en una casa de dones perdudes...
i que les mantenia dels préstams i de les estafes que fa a la gent poderosa
que no li gosen negar... Mossèn Joan Güell dies ha que és
per aquí a Vic; ha comprat una casassa al carrer de Sant Hipòlit.
Vostè a can López s'hi empobria i ell s'hi engreixa de valent.
Dies passats va anar a Les Lloses, a on hi morí son tio lo rector; va
deixar als pobres pagesos ben pelats. Digué en una casa que vostè
li havia estafat 500 duros al seu oncle mort no fa molt...
El Sr. Bisbe està molt cremat amb lo que ara vostè escriu; i diu,
segons m'assegura una persona que em penso que ho sap prou bé, que no
cauen en sac foradat les que vostè diu i conta... i que ell ja té
preparada una defensa en la que segons diuen no quedarà en gaire bon
terreno vostè...
Corren una llei de defensors que no són ni contraris ni favorables de
vostè; i es concreten dient que tot això que passa no va ser iniciat
per fer mal a vostè, sols per treure'l d'algun perill i que no es pensaven
que arribés a tal extrem, i diuen que el Bisbe diu:... que es reconeixen
un tal culpables...
Son fidel companyó,
Anton Busquets i Punset
Carrer S. Hipòlit, 15, 3r i Septembre 1897
Si convenia a tan alts i religiosos personatges que jo passàs per malalt,
¿per què fer-me prendre per qui agafa els delinqüents? Si
boig, per què criminal? Si criminal, per què boig? La resposta
a aqueix dilema que es féu tothom fou prendre'm al cap de pocs dies les
llicències de celebrar la Missa. Lamentable error! Creien que la penúria
espiritual o bé corporal, amb la falta dels sis rals diaris de la celebració,
me portarien de genollons als peus de Comillas demanant-li, per amor de Déu,
la celda de l'Hospital dels Capellans que em tenia reservada la seva munificència.
Creien que m'hi obligarien la necessitat i la vergonya de veure'm suspès.
A les privacions ja hi estava fet, com lo gos a anar descalç; la vergonya,
com ja he dit, no la sento per mi, la sento per qui ha sigut per mi tan miserable.
Altres sacerdots estigueren suspesos abans que jo, que ho mereixien menys. Lo
Beat Oriol n'estigué molt temps de confessar, acusat davant del Bisbe
de que no en sabia. Estigueren suspesos Sant Felip Neri, i mon estimadíssim
Sant Joan de la Creu, i per on passaren los sants bé poden passar los
pecadors.
Creien també que la diversió, poc evangèlica, que s'han
donada de passar-me per les baquetes quatre anys seguits, podia allargar-se
indefinidament, sense por de que jo obrís la boca. Jo tal vegada no l'hauria
oberta i seguiria parant l'esquena als colps, si altres molts, entre ells mos
acreedors, no rebessen de les espurnes. Ara ma paciència seria perjudicial
i culpable i la virtut de sofrir i callar ja seria vici.
Los qui es queixen d'aqueixos articles són los qui me'ls han inspirats
i posats a la ploma. Tant punyen al bou que a la darreria es mou, i pacífic
com és, dóna bones envestides; fins los coloms tenen fel, i la
candorosa ovella es defensa com pot, amb les poques armes que li donà
la Providència. Poques i gairebé inútils me les ha donades
a mi, perquè resplendís en ma defensa la sola mà de Déu,
que ha parat tots los colps i ha esbullat cent i una vegada com un castell de
cartes los plans de mos enemics. Gràcies a Déu, han tingudes tantes
derrotes com batalles m'han presentades. Un dels instruments de què es
serviren fou lo Governador, senyor Sánchez de Toledo, amic del Marqués.
Lo doctor Morgades li envià una carta en què emparant-se amb algun
dels articles del Concordat, li demanava que, valent-se dels medis que convinguessen,
l'ajudàs a portar-me a Vic.
No havent sortit airosos en la primera temptativa, volgueren assegurar-se en
la segona, conseguint que el ministre encarregàs directament al Governador,
que em posàs a disposició de Sa Il·lustríssima.
Lo senyor Sánchez ho contà un dia en casa la Ciutat, dient que
en passava un gran disgust. Un regidor, que em coneix fa trenta anys, sortí
en ma defensa, fent veure la gran arbitrarietat i la injustícia que es
cometia en mi, i el Governador assentint a ses paraules, i com picat per l'amor
propi li respongué: "És que encara que m'ho mani el ministre,
no ho faré".
Aqueixes paraules que denoten la noblesa de cor i l'esperit de justícia
de qui desitjava tant com mos contraris servir al Marqués, contrasten
amb les que pronuncià Verdaguer i Callís, poc després davant
un conegut seu i amic meu. Planyent-se de que ni amb los ternals d'una ordre
del govern m'havien pogut arrencar de Barcelona, exclamà ple de quimera:
L única equivocació que ha tingut lo Bisbe de Vic en aqueix assumpte
és creure que el governador era una persona formal. Per què no
era una persona formal? ¡per què no havia volgut arrossegar a son
cosí al manicomi!
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que
no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los
pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu
lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus;
no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I
ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments
en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí
i qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar
amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis, puix si aqueixos
eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu.
No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís
per la culata?
M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra
tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de
maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que
de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres:
¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!
En defensa pròpia.
PARE, PERDONAU-LOS
J. M. J.
Sabent que el doctor Morgades era a Barcelona a primers de 1896, aní
a presentar-li mos respectes i a demanar-li humilment les llicències
de celebrar la missa. Me proposà, com sempre, passar lo Congost, i, veient
que jo tenia por de deixar enrera aquelles muntanyes, que ja ell m'havia assenyalades
com a mur d'una reclusió que n'esperava una altra, me digué: —Doncs
vostè se trobarà abandonat i sol, i en la més gran i espantosa
misèria en què mai s'ha vist un sacerdot. ¿Sap vostè
—afegí per espantar-me— que, a l'estat d'ara, està excomunicat?
—¿Qui m'ha excomunicat? —jo li preguntí, amb la serenitat
de la consciència tranquila. I ell me respongué: —Lo senyor
bisbe de Barcelona. —No me n'ha fet saber res per ara —jo contestí—,
i no ho espero pas de son bon cor i de son esperit de pau i de justícia.—
L'endemà, lo doctor Morgades, envers les onze del matí, pujava
a veure al senyor bisbe de Barcelona, qui no el pogué rebre, segons me
digueren, per haver-se iniciada la terrible malaltia que el posà a les
portes de la sepultura, pocs dies després. ¿Tenia aquella visita
per objecte demanar-li que se'm fes por amb alguna amenaça o aparato
d'excomunió, i la providència ho destorbà, estalviant-me
una vergonya de què no só mereixedor? Jo em guardaria d'afirmar-ho
com d'escaldar-me, mes de pitjors se me n'han volgudes fer. Excomunicar-me!
Quan domina l'enuig en l'ànima del prelat que s'aprofita d'armes tan
sagrades com l'excomunió, per castigar ofenses personals, contra lo disposat
per les lleis eclesiàstiques, no mostra fer estima de les coses eternes,
sinó que viu molt a lo humà i està tarat de les costums
del segle. Aixís ho diu sant Gregori.
¿Què és l'excomunió? És privar a un home
del tracte i comerç amb los fiels. És prohibir-li rebre els sagraments;
és llançar-lo del temple com una planta podrida; és esqueixar-lo
de l'arbre de la Iglésia, com una branca seca. La fi del bisbe és
la salut de les ànimes, com la del metge és la salut dels cossos,
i com aquest, abans de valer-se del cauteri, se val de mil medis, aquell ha
d'apurar tots los remeis abans d'empunyar la serra i separar a un sacerdot del
cos místic de la Iglésia.
¿Quina mort he fet jo, en quina heretgia he caigut, quin delicte monstruós
és lo meu, perquè se m'haja d'excomunicar? ¿És per
no haver obeït a Freixa? ¿És per no haver-me deixat tancar
iniquament? Si em vol espantar, no necessita l'excomunió; prove ma culpa,
i això i solament això m'espantarà. Mentres no la prove,
me diré a mi mateix: "Tingues raó i no tingues por".
Crims extraordinaris sé jo, saben los superiors, i desgraciadament sap
lo públic, de levites que no han sigut excomunicats, ni se'ls ha tret
la missa, ni se'ls ha volgut tancar ni sabatejar, sinó que fan son camí
amb glòria i honor, i amb tots los vents en popa, i dient-se a si mateixos:
"Boca què vols, cor què desitges". Que hi ha, doncs,
una llei per uns i una altra per altres. Mes seguir la llei de l'embut sempre
és trepitjar la llei del sagrat Evangeli.
La nova de que jo era excomunicat no resultà verdadera, gràcies
al Senyor; mes sí ho resultaren los altres anuncis que se m'havien fets27
de que molts me deixarien per arbres de més ombra, i em veuria en grans
calamitats i misèries. Salomó digué, tres mil anys ha:
Pecunio obediunt omnia, que en català podríem traduir: Tot obeeix
al diner; i no solament totes les coses, sinó totes, o gairebé
totes, les persones. Alguna d'aquelles amistats que semblaven fetes de pedra
picada i aixecades a còpia d'anys i més anys, com les piràmides
d'Egipte, se decantaren a un influència estranya, i s'anaren desfent
com les muntanyes de sorra que el simoün fa i desfà en lo desert.
Algun cor sempre afectuós per mi, en lo temps de la prosperitat, se refredà
poc a poc, com si trobàs en altra banda lo combustible que jo podria
oferir en ma pobresa. Acabados los higos, acabados los amigos. Alguns que m'eren
deutors de grans beneficis, no faltant entre ells qui em deu tot lo que té,
m'ho pagaren tot a colps de pedres, pensant tal vegada que la millor manera
d'esborrar lo debitori era desfer-se de l'acreedor. Allavors pronuncií
per primera vegada, per semblar-me indigne de llavis cristians, aquell adagi:
Qui sembra favors cull ingratituds, i comprenguí la fonda i trista veritat
d'aquells versos de Bretón de los Herreros:
Para un viejo almacén de desengaños,
si en la esfera no está de los pudientes,
son los amigos lo que son los dientes:
se pudren y se quiebran con los años.
Mes la moneda falsa de la amistat fa vessar l'or fi de la verdadera, que féu
plorar al mateix Jesucrist. A ell tinga sempre per amic. Com diu lo Nou Fra
Anselm,
L'amic que t'és sempre igual,
que et cuida si estàs malalt
i en desgràcia t'és lleial,
amb or no es paga.
No és, doncs, sempre veritat aquell adagi: Home pobre no té amic,
tramuntana no té abric. La tramuntana té abric a migdia d'una
alta muntanya; l'home pobre té per amic a Déu, que volgué
nàixer en un pessebre i morir en una creu, i qui té a Ell ho té
tot.
Des d'aquell moment comencí de trobar terra i bocins de llenya en mon
pa i fel en mon vi, i pa i vi anaren venint a ma taula cada dia, en menor abundor,
com si una mà oculta anàs acurçant lo pes de l'un i abaixant
la mesura de l'altre. L'únic guany temporal que jo tenia era el que m'hauria
donat l'almoina de la santa missa, i n'estava privat, i mos acreedors estrenyien
terriblement lo siti per totes bandes.
Allavors, en mala hora, s'inicià una suscripció, que, podent-me
haver tret del precipici, m'hi acabà desgraciadament d'enfonsar. Mala
espina fou per mi el saber que algun dels de la junta escoltava els consells
de l'ingrat Verdaguer i Callís, que, com a parent meu i advocat de ma...
perdició, sempre i a tota hora, quatre anys ha, los ha tingut a punt
quan s'ha tractat d'aturar un bé o de fer un mal a son cosí. No
gosant combatre francament la suscripció, volgué fer-la estèril,
aconsellant que es posàs al banc lo recaudat i se m'anàs donant
en un violari, baldament fos d'unes quantes pessetes l'any, però que
per ara no se'm donàs un cèntim, encara que el necessitàs
per medecina, com exactament se féu.
Oberta la bretxa en aquella obra de caritat, no trigà a deixar-se sentir
altra veu més grave en consonància amb la de Callís. Des
del poble de Guardiola, i a 5 de juny de 1896, lo doctor Morgades escrigué
a la junta una carta qual còpia tinc davant mos ulls: «Si cuando
esté en Vic —los deia—, que será, Dios mediante, a mediados
de este mes, pudiese convenir a ustedes conocer mi pensamiento y el verdadero
estado de la cuestión que lo motiva, tendré mucho gusto en hacerlo.»
Quan vaig llegir aqueixa carta, doní la suscripció per aigua passada
de què el molí no en mol, i vaig sentir que s'hagués començada.
Des d'aquells dies caminà com un carro que té el fusell trencat.
Si algun d'ells anà a veure al senyor [bisbe], no ho diré pas,
perquè no en tinc proves certes; lo que sí puc assegurar és
que els vingué a veure a ells lo doctor Font, intermediari, si no enviat,
del doctor Morgades. Ell mateix, impensadament, me digué un dia, a mi
i a altres persones, que el dia abans havia vistos quatre senyors que estaven
lluny d'osques en aqueixa qüestió, encara que m'estimaven molt.
—Són los de la junta de la suscripció —diguérem,
i si no ho gosà negar de paraula, ho afirmà de fet, puig quedà
sobtat i blanc com una cera. Amb les inspiracions de tan bons i alts intermediaris,
quedaren embullats i morts abans de nàixer los hermosos plans que la
junta em desplegà en Santa Creu de Vallcarca, lo 19 d'abril de 1896,
amb aqueixes massa falagueres paraules: «La joventut que vos estima, l'amistat
que vos venera i la literatura que vos admira, s'han donat una abraçada
i desitgen pagar homenatge al vostre saber, al vostre cor i a les virtuts vostres.
»Vos han seguit pel camí de les amargures, i, al veure que haveu
enjoiat amb flors la creu de vostre Calvari, s'han convertit en jardiners i
creuats de vostra causa. I amb bona voluntat i ferma constància pensen
collir-vos un ramellet de poncelles en los jardins de l'art, i un manadet d'espigues
en lo camp del bon forment. Amb les poncelles trenaran una corona per lo vostre
front, i florirà la d'espines; i vós podreu amb grans de blat,
cada dia, coronar vostra taula, sempre beneïda per Déu.» Doncs,
de tot aqueix somni de poetes, no en resultà veritat, sinó que
florí ma corona d'espines, i d'una manera tan terrible que em sagna lo
front i em fa mal lo cor encarasols de recordar-ho. La collita no fou per mi
sinó de penes i tribulacions, i sols Nostre Senyor pogué conservar-me
la serenitat i la vida en la situació en què em deixaren, amb
tantes esperances trencades en flor.
Los pronòstics s'havien complert en tota la línea, tan bé
i exactament com si l'ull previsor hagués guiat al braç feridor.
Si el profeta en persona ho hagués executat, no hauria sortida sa obra
més ajustada a ses paraules.
Mos contraris no hi veien de cap ull d'alegria: —Ara el tenim a terra —deien—.
No té sortida; devorabimus eum.— Mes, gràcies a Déu,
no m'havien devorat del tot encara; lo nàufrag no estava encara en les
mans que, insidiosament, prepararen i causaren son naufragi. Qui té remei
per tots los mals, i bàlsam per totes les ferides, si no me'l donà
radical [fragment il·legible] guardava per altres i altres proves, me
sostingué sobre les aigües de la tribulació, gairebé
miraculosament, per repetir aquelles divines paraules de Jesucrist, espirant
sobre la creu: "Pare, perdonau-los, que no saben lo que fan".
MOLTA CONSCIÈNCIA
J. M. J.
Preguntat un religiós, en certa rectoria, què pensava de ma persecució,
respongué: "Lo marquès de Comillas ho ha fet aixís,
i és home de molta consciència". Veus aquí una justificació
que, en sana moral i en bona lògica, val tant com una bossa sense diners.1
Si en demanéssem lo parer al marquès, respondria amb les mateixes
paraules, tirant lo mort al doctor Morgades: "Lo senyor bisbe de Vic ho
ha fet, i és home de molta consciència". Lo doctor Morgades
diria lo mateix de Verdaguer Callís i d'Anton Satrústegui, i aquestos
ho dirien de mossèn Collell.
Tots ells resultarien de molta, bona y rectíssima consciència,
e incapaços de fer mal a una mosca. Jo no els ho nego pas, però
ells tampoc me negaran que tots plegats han sigut capaços de fer mal,
i quin mal!, a un sacerdot que no els havia fet sinó bé. Ara pregunto
jo: ¿Com pot ser que, de la suma de tantes consciències bones,
ne resulte una obra mala; que uns sumandos tan blancs donen una suma tan negra?
Tothom sap l'adagi català: Gent dolenta sempre fan mala professó,
i el llatí: Mali corvi malum ovum (de mals corbs ne surt mal ou); però
que, d'una reunió de persones bones, que n'estimen a una altra, ne resulte
l'aniquilament d'aquesta, això no m'ho sap esplicar ningú. Mes,
suposat que sien tan bons com vulguen, ¿per què, de tanta bondat,
no me'n donaven a mi una petita mostra? ¿Com, d'unes mans tan íntegres
com les d'aqueixes quatre5 persones, ne vaig sortir tan esgalabrat? ¿Quin
dret tenien de fer-me mal, baldament fossen quatre sants més grossos
que els dels altars? I si ells, en força d'aquell principi Qui diners
té, de tot ix bé, havien decretat i resolt fer-me desaparèixer,
¿quina obligació tenia jo de secundar-los, tirant pedres a la
meva teulada, i lluitant contra mi mateix?
La consciència es prova amb les obres, no amb les paraules. Lo poble
ho diu amb una frase ben senzilla: Qui és bo fa bé. Allà
on hi haja obres bones, és probable que hi haja una consciència
bona; mes, allà on hi haja obres males, és segur que hi ha una
consciència mala, com d'una banda d'on surt fum se diu que hi ha foc.
Ni les bones paraules fan passar la moneda dolenta de les males obres, ni les
males obres se cobreixen i justifiquen amb les bones paraules.
Qui em diga que jo puc errar en això, escolte una veu que no pot errar
ni enganyar, la del mestre dels mestres, Jesucrist, que ho diu en lo sagrat
Evangeli amb una claretat digna d'Aquell que és la llum del món:
"És tan impossible que un arbre bo faça mal fruit, com que
un arbre dolent lo faça bo; puig no és arbre bo el que dóna
fruit dolent, ni arbre mal aquell que lleva fruit bo. Cada arbre se coneix per
son fruit; que no es cullen figues de les espines, ni de les romegueres raïms."
Los que no han tinguda una paraula per respondre a mos pobres arguments, responguen
als arguments de Jesucrist.
Però lo millor cavall ensopega, dirà algú; tothom està
exposat a equivocar-se. És veritat, però, si d'hòmens és
errar, de savis, i sobretot de cristians, és propi esmenar l'errada,
més que més quan ha sigut en dany grave de tercer. Si, com diuen
los moralistes, no es perdona lo pecat si no es torna lo robat, non deletur
peccatum nisi restituatur ablatum, ¿qui m'ha tornat la fama i bon nom,
lo pa i altres coses que tenia, abans d'haver-me-les preses tan cruelment? Los
que m'han cobert de ferides ¿me les han curades, com era de justícia?
Ja estaria content de que me les deixassen curar tranquilament a mi mateix.
Quan se publicà lo cèlebre Dictamen, firmat per los onze primers
alienistes de Catalunya, l'oportunitat era extraordinària per tornar
les coses a son lloc, i lo passat, passat; jo ho hauria oblidat tot, i Nostre
Senyor també. Si de bona fe haguessen cregut que jo estava bé,
haurien tinguda una gran alegria de veure-ho desmentit solemnement. Doncs succeí
tot lo contrari: no havent pogut aturar la publicació del document, com
ho provaren per tots los medis, ne tingueren un gran sentiment, manifestat per
sos íntims en diferentes bandes. ¿Per què, això?
Perquè no havia sigut equivocació de l'enteniment, sinó
propòsit de la voluntat, o sia, fruit de la mala consciència.
En prova d'això, m'envestiren de nou, amb més fúria que
mai, puig s'hi barrejaren l'odi i lo despit. Dos anys he passat des de llavors,
rebent cada dia noves i terribles falconades, que, si no m'han aterrat encara,
és perquè Déu no ho ha volgut.
Aquell sap de la maça qui n'ha estat ferit;
aquell sap de la nafra qui n'ha estat gorit.
Si jo vegés al bon religiós qui defensava al marquès de
Comillas, iniciador i mantenidor principal d'aqueixa guerra, com a home de bona
consciència, jo li preguntaria: ¿Doncs què és, la
mala consciència? Si lo que ha fet amb mi el marquès és
fruit de molta consciència, ho serà segons lo Coran de Mahoma,
mes no ho és pas segons l'Evangeli de Jesucrist.
Jacint Verdaguer
QUI NO ET CONEGA QUE ET COMPRE
Si no sabeu pas de què ve aqueix adagi, jo us ho contaré mot
per mot com m'ho contaren a mi, sense guanyar ni perdre.
Una vegada eren una colla d'estudiants que, no sé d'on ni de quina banda,
anaven a la universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en
el cavall de sant Francesc, puix en aquell temps no hi havia camins de ferro
ni galeres, tenien molta gana i entre tots no portaven un diner ni una malla
partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí?
L'un proposava passar a l'hostal i enganyar l'hostaler, mes l'altre responia
que, com ja l'havien enganyat a la vinguda, l'empresa era molt perillosa.
L'altre sortia amb la idea de fer un d'ells el malalt, i al portar-lo i al demanar
a una casa de pagès acolliment per a ell, sos companys podien fer córrer
l'urpa, mes els venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades
per aquelles masies, a on parlar d'estudiants era parlar del Serraller, i no
s'hi veien amb cor.
En això, mentre es deien l'un a l'altre què farem i què
direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa
de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué
que sentia olor de pernils i de formatges frescos. Què serà, què
no serà, veieren davant d'ells un traginer que menava una rècula
de burros d'Urgell carregats, i tots els estudiants, com que tots tenien talent,
endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé, com ho podrien
fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n'adonés?
Qui té gana moltes se'n pensa. Un que en tenia més que els altres
els digué:
– Deixau-ho per a mi. Deixant-los a tots enrera, s'avançà
cap a la rècula i, llestament i fent que no el veiés el tr