INFANTESA, JOVENTUT I FAMA

Jacint Verdaguer, el poeta més destacat de la Renaixença, va néixer a Folgueroles, un poble de la plana de Vic, l'any 1845. El seu pare feia de pagès i també de picapedrer i la seva mare s'ocupava de les feines de la llar. Tingué vuit germans més, dels quals només tres arribaren a grans, dos nois i una noia. De la seva vida d'infant sabem poca cosa, gairebé només el que ell explica en algun dels seus escrits. Quan tenia 10 anys va entrar al seminari de Vic per començar la carrera eclesiàstica. Difícilment podem arribar a saber si en aquest moment tenia poca o molta vocació religiosa. El que és cert és que en aquesta època, com en d'altres anteriors i posteriors, les famílies amb poc mitjans econòmics feien que els seus fills optessin per convertir-se en capellans perquè això els proporcionava uns estudis gratuïts i, posteriorment, un mitjà de guanyar-se la vida d'un prestigi social important. Per altra banda, era el fill més gran, i aquest no era el cas de Jacint, el que solia heretar la totalitat dels béns de la família, en un intent de no dispersar les poques o moltes possessions que es tenien. Amb tot, és innegable que Verdaguer va néixer al si d'una família profundament religiosa i és possible que l'exemple de la seva mare i dels seu entorn en general el decantessin per una tria de la qual un nen de deu anys no n'era plenament conscient. Encara que en aquell moment no sabem que pensava exactament, si ens hem de refiar del que escriu posteriorment podem veure en alguns poemes en què fa referència a la seva infantesa com sembla que tenia ja un sentiment religiós força ferm. El poema "A la verge", escrit quan tenia cinquanta anys ens mostra alguns records dels cinc anys.

Els primers cursos dels seminari els realitza com a alumne extern, és a dir, que cada dia havia de fer uns quatre quilòmetres a peu des de casa seva a la ciutat de Vic. En aquest primer període, Verdaguer no destaca en les estudis i, a més, té moltes altres coses al cap, tant és així que el 1859 s'escapa de casa i del Seminari perquè vol fer de soldat; finalment el troben a Figueres i reemprèn els estudis.
Unes pàgines en què fa referència a aquesta època (quan tenia quinze anys) ens mostren que finalment decideix dedicar-se al servei de Déu.

L'any 1860 el recorda com el del naixement de la seva vocació poètica. Per una banda tenia l'estímul de la seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles; per altra banda, al Seminari s'afecciona als autors clàssics; també coneix els escriptors del romanticisme, tant de fora com del país, aquests darrers, en bona part a través dels recents instaurats Jocs Florals. També en aquesta època el seu amic del Seminari, Jaume Collell, amb qui mantindrà una relació constant al llarg de la seva vida, amb alguns alts i baixos importants, l'estimula a escriure i l'introdueix en els ambients intel·lectuals de Vic. Fonamentalment freqüenten el Cercle Literari -de gent més gran que ells- i els grups dels joves universitaris que estudien fora de la població i es reuneixen en les ocasions que tornen a la seva ciutat.
A partir de l'any 1863, i fins el 1871, passa els estius a can Tona, un mas on treballa en les feines del camp, fa de mestre dels més joves i recull cançons populars, en aquests anys molt esteses, sobretot per tota la Catalunya rural. També escriu poemes propis, alguns dels quals no li semblen prou adequats a la seva vocació religiosa, de manera que per por que algú els pugui llegir els amaga sobre una biga de la seva cambra. Podem llegir la carta que l'any 1867 li escriu al seu amic Ferran Sellarés sobre l'estada en aquest mas.

D'aquesta època és part del recull conegut com a Jovenívoles, que és publicarà pòstumament, l'any 1925, l'única obra amb mostres de poesia amorosa. En general es tracta de poemes d'un aire marcadament romàntic que solen tenir un to popular i sovint festiu, però on no falta el desengany amorós i, fins i tot, un dramatisme extrem.

L'any 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però els seus poemes passen desapercebuts. En canvi, l'any següent presenta quatre composicions i dues són premiades. Verdaguer va a recollir els premis i causa sensació quan es presenta amb el vestit típic de la pagesia, amb la roba de pana i la barretina vermella, perquè per fi els participants veuen com la Catalunya rural que ells sovint celebren en els seus poemes s'incorpora directament al món de la poesia. Al mateix temps és una època d'una certa crisi en els estudis, els suspenen de Teologia, segurament pel seu atreviment a concursar i, a més, per fer-ho amb poemes patriòtics i no religiosos i pel fet d'anar a buscar els premis.
L'any 1886 presenta 6 composicions i obté quatre premis (diversos accèssits). Aquest any no va a recollir els premis.
L'any següent no participa en els Jocs Florals, però funda l'Esbart de Vic, a la font del Desmai, prop de can Tona, poc temps després de escriure la carta adreçada a Sellarés que hem pogut llegit. Allí es reunien els joves escriptors per recitar-se les seves obres i per parlar de literatura en general. Ell mateix fa el discurs inaugural.

El 1868 es torna a presentar als J. F. amb el poema l'Espanya naixent, que és una mena d'esborrany del que més tard serà L'Atlàntida. No té èxit i un dels pocs que l'anima a continuar en la seva elaboració és Milà i Fontanals amb qui mantindrà una amistat duradora. A Barcelona es posa en contacte, a més d'amb poetes catalans, amb diversos escriptors espanyols com Núñez de Arce o Zorrilla i amb el poeta provençal Frederic Mistral, amb qui continuarà mantenint una bona amistat.
La resta de l'any 68 i fins al 70 es produirà un parèntesi poètic i una reafirmació de la seva vocació sacerdotal.
Finalment, el mes d'octubre de 1870, Verdaguer fou ordenat sacerdot. En un text posterior recorda aquesta diada tan important.

El destinen a Vinyoles d'Orís -12 Km. de Vic, 900 habitants-. És l'època de les guerres carlines i en diverses ocasions Verdaguer en pateix les conseqüències quan es queda sol al poble perquè el vicari s'ha afegit a les tropes.
El 1873 pren part en els Jocs Florals; el secretari és el seu amic Collell i ell guanya la viola. Aquest mateix any reprèn L'Atlàntida. També aquest any té un atac cerebral, com deien a l'època, que se sol atribuir a la mala alimentació i a estar massa capficat en l'elaboració de L'Atlàntida. Li diagnostiquen anèmia cerebral. Primer descansa a Folgueroles. Després va a Barcelona a curar-se. Té pocs recursos econòmics i va malvivint, sovint convidat per amics o coneguts, fins que un company de Seminari se l'endú a casa seva.
A part de diverses medecines, entre les recomanacions mèdiques figuren el tabac, la gimnàstica, i els banys de mar. Sembla que l'aire de mar li és beneficiós.
Finalment, tot intentant continauar amb el remei que semblava donar-li més bons resultats, a finals de 1874 s'embarca a Cadis amb l'"Antonio López" un vaixell dela companyia Transatlàntica que feia el trajecte regular d'Espanya a Cuba i en què ell exercirà com a capellà. Després, durant aproximadament dos anys viatjarà en el "Guipúzcoa". En total farà 9 viatges, en què a més de les seves tasques de capellà continua escrivint. "L'emigrant" és el poema més popular d'aquesta època, i acaba L'Atlàntida. Ell mateix ens ho explica en un article de "En defensa pròpia".Finalment, ja instal·lat al palau del seu protector, el futur marquès de Comillas, al carrer de Portaferrissa,Verdaguer passarà 18 anys fent les següents tasques:

- tenir cura espiritual de la família: missa al matí, rosari a la tarda, confessió, etc.
- inspeccionar les capelles de la Companyia Transatlàntica i proveir les places vacants de capellà.
-uns anys més tard, fer d'almoiner de la família.
En aquest moment Verdaguer té 31 anys, el marquès, 60 i el fill Claudi, 24.

L'any 1877 presenta L'Atlàntida als Jocs Florals i aconsegueix el premi extraordinari de la Diputació. De seguida es fan moltes lectures del poema, Verdaguer és nomenat acadèmic honorari de l'A B LL B, el marquès produeix una edició bilingüe. El poema fou poc després traduït al provençal, francès, i més tard a l'italià, txec, alemany, portuguès i esperanto. En fi,ens trobem en el moment que Verdaguer comença a tenir una fama considerable que creixerà de manera important durant la dècada següent fins a convertir-lo en el poeta més conegut de Catalunya.

Abans d'acabar la dècada, el 1879 publica Idil·lis i cants místics, en què és palesa l'admiració per Santa Teresa i Sant Juan de la Cruz.

LA DÈCADA PRODIGIOSA

El 1880 es commemorà el mil·lenari de la trobada de la Verge de Montserrat. Es van celebrar unes grans festes a Montserrat, organitzades entre altres per mossèn Collell, Verdaguer i el bisbe Urquinaona. S'organitzà un concurs literari presidit per Milà i Rubió que guanyà Verdaguer.
Verdaguer va escriure multitud de poemes de tipus místic i popular i, secundàriament de temes llegendaris; són d'aquesta època el "Virolai" i el seu segon poema èpic, més curt i de menys consistència que L'Atlàntida, la Llegenda de Montserrat. Moltes de les composicions van ser musicades pels més famosos compositors de l'època i en alguns casos han arribat als nostres dies com si fossin tradicionals.
Les festes es van allargar fins la tardor de 1881 i la Verge de Montserrat va ser proclamada patrona principal de Catalunya.

Endinsem-nos una mica més en la dècada dels 80, la més variada i productiva des del punt de vista personal i literari.
Durant els estius de 1880 a 1882 s'està a Comillas amb els López, on té ocasió de tractar-se amb alguns dels personatges més importants de l'Espanya d'aquella època (Menéndez Pelayo, el bisbe de Lleó, etc.), i fins i tot amb la família reial, ja que el marquès era amic personal d'Alfons XII.

Amb aquesta gent i el seu ambient es movia Verdaguer, fent creuers pel Mediterrani, viatjant per Europa, excursions pel Pirineu...
Aquests són els anys dels viatges llargs del poeta:
L'any 1883 viatja al nord d'Àfrica.
L'any 1884, acompanyant els López i Eusebi Güell, per Europa fins a Rússia.
L'any 1886 viatja per Egipte i Terra Santa.
Fruit d'aquests viatges sorgiran dos llibres, una de les poques mostres de prosa verdagueriana, evidentment molt més escassa que la poesia:
Excursions i viatges (1887)
Dietari d'un peregrí a Terra Santa (1889).
Les narracions tenen en comú un fort contingut ideològic que desemboca en:
1) Interès per la cultura tradicional, (sobretot en les Excursions).
2) Comparació de la pròpia civilització i la que visita. Búsqueda de la fe catòlica.
3) Enyorança de la pàtria llunyana.
A més el viatge a Terra Santa fou l'origen de nombrosos poemes sobre la vida de Jesús.

Entremig d'aquests viatges té encara temps per complir les seves obligacions com a capellà i per dedicar-se a la vida pública en el vessant polític i social. Podem llegir dues mostres de la seva obra patriòtica. Per començar, uns fragments de l'"Oda a Barcelona" que fou premiada als Jocs Florals de 1883 i de la qual se'n feren 100.000 exemplars.

Més compromesa que L'Oda és el poema titulat "Lo Farell" que escriu l'any 1885 amb motiu del Memorial de Greuges. La darrera estrofa que podeu llegir no es va publicar en el seu moment, la que podeu llegir en penúltim lloc és la que tancava el poema.

A finals de 1885 publica Canigó que rep unes crítiques que encara superen les de L'Atlàntida. És sense dubte la seva millor obra èpica, l'obra més madura de la seva producció poètica. "Els dos campanars", epíleg del poema, potser és un dels fragments més llegits i es diu que va propiciar la reconstrucció dels monestirs que s'esmenten. L'any següent publica un llibrede poemes de títol significatiu: Pàtria.

ELS ANYS DIFÍCILS

Ens trobem, doncs, en el millor moment de la tasca creativa i de la fama de Verdaguer. Tot i així no està content d'ell mateix ni com a persona ni com a sacerdot, sobretot el viatge a Terra Santa l'havia portat a un replantejament de la seva vida. Com a conseqüència:
1. S'extralimita en la seva tasca d'almoiner del marquès de Comillas: 300 famílies al seu càrrec originaren deutes propis i a càrrec del marquès.
2. 1890. Creu que molts dels mals físics són deguts a la possessió diabòlica, i així es dedica, juntament amb un altre capellà, als exorcismes en un pis que havien llogat al carrer de Mirallers i més tard al propi palau de Portaferrissa. De fet sembla ser que queia en veritables heretgies teològiques. (Aquest mateix any, Lleó XIII publica un recull d'exorcismes).
3. Es rodeja, sense mala intenció, d'una sèrie de persones que s'aprofitaren de la seva bona fe.

En les sessions d'exorcisme solia participar, a més d'altres capellans, una vident que sembla que tenia un paper tan important com el del propi Verdaguer i, així, mentre el capellà resava les oracions pertinents i anotava en una llibreta les reaccions dels posseïts, la vident explicava els fenòmens paranormals que observava i que només ella veia.

La situació, durant la qual Verdaguer va abandonar la creació literària, va durar uns dos anys fins que, davant l'escàndol i els altres fets que hem esmentat o esmentarem, el bisbe de Vic, a petició del bisbat de Barcelona i del marquès, se l'emporta al santuari de la Gleva, prop de Vic. Verdaguer mateix explica la situació anys després en un dels seus articles de En defensa pròpia. Encara publica, però, durant els primers anys d'aquesta dècada la trilogia poètica Jésus Infant (Nazaret, Betlem, La fugida a Egipte).

A la Gleva va passar dos anys, tal com ens explica en l'article anterior, i va escriure força poesies, entre altres les que formen el llibre Roser de tot l'any, publicades el 1893 a "La Veu de Catalunya". En alguns d'aquests poemes es poden observar els dubtes i la incertesa que tenia sobre el seu futur i també l'esperança i la confiança en la Verge que sempre l'acompanyaren.

El 1895, sense permís del seu bisbe, se'n va de la Gleva i viatja a Madrid per tal d'aclarir la seva situació amb el marquès de Comillas que resideix temporalment allà; no arriben a cap enteniment ni acord i Verdaguer torna a Barcelona, on les autoritats eclesiàstiques el volen tancar. Intervé el governador civil en favor seu. Mentrestant Verdaguer s'està a casa d'una família antiga protegida seva, una vídua amb dues nenes i un nen; evidentment la tria d'una residència en què només hi viuen tres dones, un nen i ell contribueix a donar un motiu més d'escàndol a aquells qui s'havien convertit en els seus enemics o detractors.
Verdaguer és víctima d'un boicot oficial. Diuen que està boig, els creditors el persegueixen, fins i tot algunes de les persones abans més properes ara no li fan costat o li són adverses, com el seu antic company Jaume Collell o el seu cosí Narcís Verdaguer; al mateix temps, però, hi ha també molta gent que confia en ell i el defensa. Un grup de joves, per exemple, li encarrega la direcció d'una revista que titulen "L'Atlàntida" en honor seu.

De 1895 a 1898 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es va defensar en dues sèries d'articles publicats al "Noticiero Universal" i a la "Publicitat" titulats En defensa pròpia : "Un sacerdot calumniat", "Un sacerdot perseguit" (1995-1997).
Si abans hem llegit un article en què generalitza el motius de la seva sortida de casa del marquès de Comillas, en l'article següent poden veure el fet que Verdaguer considera l'inici de la seva desgràcia, si no el motiu principal. En aquesta situació difícil continua la divisió dels que el coneixent personalment o a través de la seva obra; pocs es mostren del tot indiferents com ens indica la carta, una entre moltes, d'un amic seu, Antoni Busquets, que li dóna notícies dels comentaris relacionats amb tot l'assumpte a la seva terra.

Per acabar, si volem, podem llegir un dels darrers articles de En defensa pròpia, en què podem veure millor que en els altres la greu situació i la desesperació de Verdaguer. Posteriorment encara han aparegut altres escrits que no van ser publicats en el seu moment i ara han estat editas per l'editorial Tusquets. En podeu veure una mostra que si bé no afegeixen dades definitives als orígens del conflicte, sí que mostren amb claretat la situació, l'estat d'ànim de Verdaguer i la intervenció d'alguns dels implicats

És evident que només hem llegit textos de Verdaguer sobre la situació en què es trobava i els motius que, segons ell, guiaven els seus "enemics". La veritat és que l'escriptor calla altres elements que possiblement foren els causants de la seva desgràcia i que tenien unes bases prou sòlides, des de les desviacions de l'ortodòxia de l'Església que ja hem esmentat fins a donacions econòmiques exagerades i sense sentit. De totes maneres no és la intenció d'aquestes pàgines encetar una polèmica sinó presentar Verdaguer a través dels seus propis escrits. Qui vulgui saber més i contrastar opinions sobre l'anomenat "cas Verdaguer" pot consultar algunes de les biografies, antologies, etc. que es troben en el mercat i que es relacionen a la bibliografia.

Durant aquest darrer període escriu també molts poemes místics i ascètics, entre d'altres els publicats a Flors del Calvari (1896). Un dels més colpidors d'aquest recull és "Sum vermis".

El 1898 li tornen a concedir les seves facultats sacerdotals i els destinen a l'església de Betlem, just davant del palau on havia passat, si més no des del punt de vista creatiu, els millors anys de la seva vida. A partir d'aquest moment viurà d'un sou miserable i amb enfrontaments amb part de la societat de l'època. És, no obstant, una època de creació literària constant, tant de poesia religiosa com patriòtica. Publica, per exemple, Aires del Montseny (1901), i Flors de Maria (1902). Funda dues revistes: "La creu de Montserrat" i "Lo pensament català" (1900).

El 1902 va emmalaltir de tuberculosi i moria el 10 dejuny d'aquest any a Vallvidrera. El seu cos va ser exposat al saló de Cent de l'ajuntament i a l'enterrament van assistir més de 100.000 persones. A última hora, el rei d'Espanya, el Papa i múltiples autoritats s'interessaren per la seva salut.

Pòstumament encara es publicaren força llibres de Verdaguer, entre altres els titulats Folklore i Rondalles, on l'escriptor mostra una vegada més, a part del seu domini de la llengua, el coneixement que tenia de la literatura popular de la seva terra.

TORNEU A LA PRESENTACIÓ