Amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample
abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació
política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a component bàsic
el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial
important que cal potenciar de diverses maneres .
Aquest moviment es va produir i va evolucionar a Catalunya al mateix temps
que el Romanticisme. Cal tenir present, però, que l'impuls inicial
de la Renaixença no va sorgir del Romanticisme -encara que sense dubte
va afavorir-la-, ni es tracta d'un fenomen que acabi amb la crisi del moviment
ja que el fenomen renaixentista, en tant que redreçador de la cultura
catalana, va ser l'iniciador d'un procés de normalització que
serví de base a moviments i tendències posteriors.
Per bé que en el marc de la Renaixença es puguin
matisar diverses opcions culturals i polítiques i situar tendències
literàries diferents, aquest nom les engloba totes perquè els
objectius mínims són comuns.
Encara que és difícil establir amb precisió les etapes
del moviment, les dades que figuren a continuació poden servir com
a punt de partida i element de consulta ràpida en qualsevol moment.
|
ETAPES
(DÈCADES) |
TENDÈNCIA LITERÀRIA
|
FETS
|
| Inicis (1830-1840) |
Romanticisme |
"La Pàtria" (1833) de B. C. Aribau es considera el
punt de partida del moviment. J. Rubió i Ors (Lo Gayter del Llobregat) publica el 1841 un
recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest
de la Renaixença |
| Consolidació (1850-1860) |
Romanticisme Realisme |
Els Jocs Florals, instituïts el 1859 donen cohesió
al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar
a conèixer els escriptors. S'inicien els intents de normalització de la llengua, encara que la unificació de criteris no s'aconseguirà durant la Renaixença. Comencen a diversificar-se els gèneres literaris. |
| Plenitud (1870-1880) |
Romanticisme Realisme Naturalisme |
Malgrat les dificultats de publicació,
cada vegada són més abundants les edicions en català. Importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme. Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. |
| Plenitud i crisi (1890) |
Realisme Naturalisme |
Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària. |
ANTECEDENTS
Des de 1830 s'havien presentat diverses iniciatives per tal de convocar certàmens poètics a imitació dels que s'havien organitzat, especialment pels trobadors o llurs continuadors, a l'època medieval. De fet s'originaven per la mitificació romàntica que s'havia fet del trobador i el seu món.
El primer d'aquests concursos el va patrocinar l'A.B.LL.B. l'any 1841, potenciant la campanya empresa per Rubió i Ors. A les bases s'especificava que es podien presentar poemes èpics, en català o castellà, sobre "l'expedició de catalans i aragonesos contra turcs i grecs". El premi consistia en una "flor o violeta d'or a la gorra de vellut negre dels trobadors". El concurs el va guanyar Rubió. La convocatòria no tingué continuïtat, sobretot per manca de suport institucional.
El 1854, Antoni de Bofarull, des del "Diario de Barcelona", proposà un restabliment dels Jocs Florals, vinculats a un Consistori del Gai Saber i independent d'altres certàmens, amb estatut propi i freqüència anual. Milà i Fontanals s'adheria a la proposta.
El 1856 l'A.B.LL.B., organitzà un altre certamen, aquesta vegada sobre la conquesta de Mallorca.
El 1859, el Liceo Valenciano, seguint la iniciativa de Marià Aguiló, organitzà uns Jocs Florals per poemes en llengua catalana o castellana.
INSTITUCIÓ
L'1 de març de 1859, després de negociar amb l'Ajuntament
de Barcelona, es va formalitzar la institució dels Jocs Florals, patrocinats
econòmicament per l'Ajuntament, que se celebrarien cada primer diumenge
de maig.
Hi havia set mantenidors, és a dir, membres del consistori o tribunal
del certamen. El president era Milà i Fontanals i el secretari Antoni
de Bofarull, entre altres hi figuraven Rubió i Ors i Víctor
Balaguer.
S'hi podien presentar poesies només en català antic o literari
modern (en qualsevol variant lingüística dels Països Catalans).
Seguint el lema dels Jocs, que era Pàtria, Fe i Amor, hi havia tres
premis ordinaris:
Englantina d'or, que premiava el millor poema de tema patriòtic.
Viola d'or i argent, per al millor poema de tema religiós o moral.
Premi d'honor: Flor natural, per a poemes de tema lliure, encara que normalment
eren amorosos.
Es precisava la preferència pel gènere narratiu: romanç,
llegenda, etc. A més d'aquests tres premis ordinaris, se'n concedien
d'altres extraordinaris, costejats per persones o institucions, públiques
o privades, diferents de l'Ajuntament.
El consistori, a més de set mantenidors, el formarien, aproximadament,
cent adjunts. Aquests adjunts anirien elegint els successius mantenidors i
els "Mestres en Gai Saber", que eren aquells poetes que arribaven
a guanyar els tres premis ordinaris.
Els discursos i premis s'anirien publicant cada any en diverses revistes.
Aquesta primera convocatòria tingué un ressò positiu
a la premsa, per bé que va sortir algun article queixant-se que només
poguessin participar poemes en llengua catalana.
CONSOLIDACIÓ I PLENITUD
En la dècada posterior als seus inicis hi va haver crítiques
dels sectors literaris més populars que no veien amb bons ulls el sector
més conservador de la Renaixença que era el que patrocinava
els Jocs. Aquesta mateixa dècada, però, els dos sectors s'anaren
apropant.
Fins l'any 1865 no hi hagué una certa qualitat en les obres presentades.
A partir d'aquest moment s'inicià una etapa de consolidació
i autèntica projecció i funció estimulant que culminarà
l'any 1877, en què són premiats Guimerà i Verdaguer.
L'any 1883, coincidint amb el vint-i-cinc aniversari, Milà i Fontanals
feia un discurs en el qual, després d'una síntesi històrica
de la Renaixença i els Jocs Florals, al·ludia a la transcendència
de la Institució monolingüe com a principal causa de l'evolució
cada vegada més complexa i important del moviment i advertia del possible
perill de l'anacronisme i anquilosament, superats pel fet d'haver anat més
enllà dels models trobadorescos, en el camí de la poesia popular
i la modernització.
L'any 1888 és també important des d'un punt de vista institucional,
amb la presència de la reina regent, el cap de govern, Sagasta, i de
Menéndez Pelayo, que pronuncià el discurs en llengua catalana.
Els Jocs es mantingueren sense interrupció fins l'any 1936. No se celebraren
els anys de la guerra civil; però continuaren a l'exili a partir del
1941. A la dècada dels 70 tornaren a Barcelona on encara continuen
celebrant-se amb connotacions ben diferents de les del segle XIX
CRISI I VALORACIÓ DELS JOCS FLORALS
Els Jocs Florals, malgrat que s'han anat celebrant amb més
o menys continuïtat fins ara, perderen importància al mateix temps
que la Renaixença donava pas al Modernisme, i esdevingueren anacrònics
en molts aspectes:
• Formes i temes convencionals
• Impermeabilitat a qualsevol proposta de codificació de la llengua
catalana. No admeteren la reforma ortogràfica fins el 1936.
• Impuls gairebé exclusiu a la poesia. Encara que la prosa i el
teatre se'n sortien bé a través de les revistes cada vegada
més abundants per una banda i de l'acceptació comercial de les
obres històriques i costumistes per que respecta al teatre.
• Manteniment de l'organització en molt poques mans, fonamentalment
d'ideologia romàntica conservadora.
Malgrat això, i especialment en les primeres dècades,
cal valorar positivament els Jocs Florals pel fet que:
• Van donar a conèixer escriptors nous.
• Eren una plataforma important de reconeixement de la cultura catalana,
tan a nivell institucional com popular.
• Van ser copiats arreu dels Països Catalans.
• Eren cita important d'escriptors peninsulars i de fora: Núñez
de Arce, Zorrilla, Mistral, etc.
• Crearen un públic assidu a la literatura catalana.
En resum, van contribuir notablement a la normalització de la cultura catalana que s'inicià al segle XIX i a dignificar la llengua i la literatura que era un dels objectius prioritaris dels homes de la Renaixença.
L'ATLÀNTIDA
El poema consta d'una introducció, deu cants, i una conclusió.
L'acció del poema s'estructura al voltant de dos plans:
un d'històric que gira a l'entorn de Colom, que pretén incorporar
al món del mite; i un segon pla que narra les gestes d'Hèrcules
(Alcides), al qual pretén assignar una dimensió històrica.
El gros del relat està constituït per les gestes d'Hèrcules
-els deu cants-; i la introducció i la conclusió - protagonitzades
per Colom- donen un sentit modern al conjunt.
L'argument és el següent:
Introducció:
A l'Atlàntic, davant de les costes de Cadis, lluiten un vaixell genovès
i un de venecià. Tots dos acaben enfonsant-se i únicament se
salva un mariner genovès, que arriba a la platja i allí un vell
li conta la història d'aquelles aigües.
Cants:
I. Gerió persegueix Pirene i per tal de deixar-la aïllada incendia
els Pirineus. Hèrcules salva Pirene, que es troba greument ferida i
acaba morint. Hèrcules l'enterra i la seva tomba la formen les roques
que arriben fins la mar, és a dir, la part oriental dels Pirineus;
posteriorment s'embarca a Montjuïc, on promet que fundarà una
ciutat, i va en persecució de Gerió.
II. Es descriu la Mediterrània. Gerió per desfer-se d'Hèrcules li explica la història de la reina Hesperis de l'Atlàntida, amb la qual podrà casar-se si li porta un brot del taronger d'or. Hèrcules aconsegueix el brot del taronger després de matar el drac que el guardava. Aquest fet és un senyal que la fi de l'Atlàntida s'acosta.
III. Els atlants, fills d'Hesperis, davant dels mals presagis sobre el seu futur, persegueixen Hèrcules.
IV. Hèrcules aconsegueix desfer-se dels seus enemics i obre a cops de massa la muntanya de Calpe, que uneix Europa i Àfrica. L'heroi està guiat per l'Àngel Exterminador que ha condemnat l'Atlàntida a desaparèixer.
V. Es narra el cataclisme provocat. Les aigües van inundant el vell continent. Hèrcules busca Hesperis.
VI. Hèrcules troba Hesperis i se l'emporta a Gades (Cadis). Mentrestant els atlants s'han salvat pujant dalt de les muntanyes.
VII. Aquest cant forma un incís dintre de l'acció principal. Es narra com en buidar-se la Mediterrània sorgeixen noves terres (les illes gregues) que canten el seu nou ésser.
VIII. Torna a aparèixer Gerió, que intenta raptar
la reina i matar Hèrcules, però aquest aconsegueix matar-lo.
Hèrcules, a més, s'enfronta a les Harpies i les Gorgones.
IX. Els atlants volen escalar el cel en una gran torre, que finalment s'enfonsa.
L'Àngel Exterminador acaba d'obrir l'Atlàntic, que inunda el
vell continent. Del sepulcre dels atlants brota el Teide. Marxa l'Àngel
de l'Atlàntida i en el seu lloc baixa l'Àngel d'Espanya que
porta la corona de reina del món.
X. Hesperis somia un reialme nou amb tarongers d'or on viuran les seves filles, abans, però, de veure acomplert els seus desitjos, mor, i es converteix en Hesper, l'astre de la tarda, a la constel·lació de les Hespèrides. Acaba el cant amb una visió de les terres d'Ibèria; amb Hèrcules que reconeix un sol Déu i li construeix un temple a Gades i, tal com havia promès, funda Barcelona.
Conclusió:
Després d'escoltar la narració del vell, el genovès somia
un nou món. Rebutjats els seus oferiments a Gènova, Venècia
i Portugal, la reina Isabel d'Espanya, que ha tingut un somni premonitori,
li dóna les seves joies perquè compri les naus necessàries
i realitzi el viatge somiat. El vell veu Colom emprendre la més gran
de les empreses i pressenteix la grandesa de la pàtria.
Comentari:
El poema, que participa de la mitologia i les tradicions gregues, egípcies,
etc., ho posa tot sota una visió bíblica i cristiana. Així,
l'heroi mitològic Hèrcules no és més que un instrument
de Déu, que es val d'ell per fer complir els seus designis: destrucció
i creació.
Cal fixar-se especialment com Espanya és l'encarregada de reunificar
els dos continents separats pel càstig (per l'orgull dels atlants,
etc.) i d'acabar així amb tot vestigi de culpa.
L'A B LL B (Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona) es va fundar l'any 1729 com a continuació de la desapareguda Academia de los Desconfiados. La seva activitat principal en els seus inicis fou la lectura de poemes, encara que ben aviat es proposà uns objectius culturals més amplis, sobretot en el camp històric. el 1752 fou reconeguda i aprovada per Ferran VI, que li concedí el títol de Reial. Entre les seves tasques principals figurà l'elaboració d'una gran Història de Catalunya, a més de diverses obres històriques de menys ambició, un diccionari de la llengua catalana, encara que, com a corporació, no acceptà les normes ortogràfiques fins l'any 1931. Com s'esmenta en parlar del Jocs Florals, aquesta institució organitzà alguns concursos literaris que poden considerar-se un antecedent dels que s'instaurarien posteriorment. Cal considerar l'A B LL B una plataforma predecessora del moviment de la Renaixença al qual mai no s'incorporà plenament.
El poema consta de 12 cants i un epíleg
L'argument és el següent:
Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies
que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment
per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de
la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va
a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada
Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i
després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de
les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil
i Flordeneu.
Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que
ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des
de dalt del Canigó.
Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro
en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim
i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí
sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja
al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos
i les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat
després de plantar-hi una creu al cim.
Epíleg:
El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer,
en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de
sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què
parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront
de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.
Comentari:
Canigó és un poema més madur, més harmònic
que L'Atlàntida. És una mitificació del paisatge i de
la història. Els orígens de Catalunya: polítics -reconquesta,
lluites contra els sarraïns- i religiosos -triomf del cristianisme contra
el paganisme i les forces demoníaques- es converteixen en el poema
en matèria literària
Al palau del carrer de Portaferrissa, Verdaguer vivia amb els
següents personatges:
Antoni López (1817-1883)
Nascut a Comillas (Cantàbria). D'origen humil. El 1831 va anar a Cuba
on va fer una gran fortuna gràcies, sobretot, al tràfic d'esclaus.
De retorn a Espanya i instal·lat a Barcelona, va fundar diverses companyies:
"Compañia Transatlàntica", "Compañia de
Tabacos de Filipinas", Compañia hullera española",
"Caminos de hierro del Norte de España", "Banco hispano-colonial".
Organitzador de la "Liga Nacional", que defensava els interessos
espanyols a les Antilles i s'oposava a l'abolició de l'esclavitud.
El seu monument a Barcelona, conegut com el del "negro Domingo",
fou enderrocat el 1936 i restaurat en acabar la guerra.
Claudi López, fill d'Antoni López ,(1853-1925)
Segon marquès de Comillas. Engrandí els negocis del seu pare
i en va fundar d'altres. Molt lligat a l'Església catòlica.
El 1917 organitzà la "Defensa ciudadana" i comprà
600 armes per a reprimir el moviment obrer. El 1948 foren lliurats a Roma
els documents per a incoar la seva beatificació. Quan va morir els
seus béns van passar als Güell.
Isabel López, filla d'Antoni López
Es va casar amb l'industrial Eusebi Güell, fundador de la fàbrica
Asland i la colònia Güell. Tenia, a més, altres interessos,
entre els quals destacaven els vinícoles. Fou qui va fer construir
a Gaudí el Palau Güell, el Park Güell, etc. Les obres de
Gaudí fora de Barcelona es troben directament o indirectament relacionades
amb aquestes dues famílies.
Sense cap dubte, entre les dues famílies posseïen la fortuna més
gran d'Espanya de la seva època.
El Memorial de Greuges era el nom amb què es coneixia
popularment la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales
de Cataluña", que fou adreçada a Alfons XII a l'estil dels
greuges de les antigues Corts catalanes. Li fou lliurat en un acte presidit
per Rubió i Ors i consistia en una sèrie de reivindicacions
polítiques i econòmiques amb motiu del projecte de conveni comercial
entre l'Estat espanyol i Gran Bretanya i dels intents d'unificació
del dret civil. Aquest document era fruit de la col·laboració
dels intel·lectuals amb la burgesia industrial catalana, i es considera
el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'Estat
espanyol.
A més de la defensa de Catalunya contra el centralisme de Castella,
en "Lo Farell" hi ha, com es pot llegir, una proposta de tenir en
compte el regionalisme com a reorganitzador i regenerador d'Espanya.
