EL BEDORC (HISTÒRIA)
|
El riu Anoia al seu pas pel molí, sota del poble del Bedorc |
Els orígens
Seria lògic pressuposar, d’entrada, que la història del Bedorc ha de transcórrer paral·lela a la de Piera a causa de la seva agregació municipal però, tot i que en diversos períodes ha estat així, en molts altres, una certa vocació “d’anar per lliure” li ha concedit un rang específic amb característiques que li són molt pròpies. La crònica dels seus esdeveniments ens trasllada a èpoques ben remotes: l’estudi etimològic efectuat al topònim Bedorc determina molt probablement una ocupació dels anomenats Bitúriges, un grup tribal cèltic procedent del nord de França, que en va originar el nom inicial: Bedorg (després Bedorch, Badorch, Badorc i, ara, el Bedorc), encara que els vestigis més antics del territori, avui destruïts, i que es troben a la riba dreta del riu Anoia, daten del neolític comprès entre 3500 i 2500 a.n.e.; es tracta d’explotacions agrícoles en camp de sitges a la carena de la Guitza. També, al peu de la muralla del castell del Bedorc, uns joves de Piera descobriren l’any 1970 una cova natural d’enterrament d’inhumació col·lectiu datada del calcolític fins a l’edat del bronze (2200 a 1500 a.n.e. respectivament) i de la qual se’n conserven valuoses peces al museu d’arqueologia de Catalunya. Altres troballes a banda i banda del riu que corresponen a llocs d’habitació i fragments de ceràmica, ens situen ja en el ferro-ibèric, és a dir, des del 650 fins el 50 a.n.e., encara que gairebé totes es troben, dissortadament, en un estat força dolent.
|
|
|
Però tornant als Bitúriges, hauríem de preguntar-nos què hi fa una tribu
cèltica entremig de territori iber. En Josep Coromines ens explica que,
escampats enmig de la majoria ibèrica, alguns clans cèltics erigien
fortificacions per mantenir-se vigorosos en les anomenades fortitudines
(fortaleses), paraula que, amb referència al Bedorg i ja en documentació
escrita, ens apareix a finals del segle XII, com veurem de seguida.
Període romà, i societat feudal:
De forma casual s’han anat trobant, esparses pels voltants del poble,
diverses sepultures d’inhumació en caixa de lloses, pertanyents a l’època
altmedieval (segle VI aproximadament) però no se’n sap gairebé res més i és
que, apart d’un jaciment al castell de Cabrera de ruïnes romanes i unes minses
restes a Sant Jaume, amb la decadència de l’imperi s’acaben per un bon temps
els senyals visibles de petjada humana a la zona. Amb les successives invasions
bàrbares i musulmanes aquest territori, fronterer entre els dominis de
l’emperador Carlemany i l’Àndalus, restà gairebé despoblat. Com escriu en Ramon
Morales, en el llibre sobre el riu Anoia, durant gairebé dos segles les seves
ribes foren terra de ningú. Ni cristiana ni sarraïna...
En acabada aquesta època, que deixarem certament indefinida, ens arriba la
construcció d’un símbol de l’sky line bedorquí: el castell, o sigui, la
fortalesa o torre del Bedorc, mal anomenada castell de la Ventosa. Aquesta
edificació del segle X, declarada bé cultural d’interès nacional, forma part de
les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A
manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n’ha dit
castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions
d’identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé, un capítol i
estudi apart d’aquest resum, per la seva interessant complexitat.
|
|
|
|
Primers documents escrits:
A partir del segle XII, el Bedorc es trobava sotmès a les rendes dels
comptes de Barcelona i el seu paisatge va començar a definir-se més o menys com
ara veiem els seus entorns, amb la implantació de vinyes, camps de cereal i
oliverars, feixes de regadiu vora la riera, la cria d’aviram i la construcció
d’un important molí fariner (casale molendinorum) ubicat a un indret
mencionat com a Sussisa. Aquestes rendes eren supeditades a cura dels
anomenats batlles, com ho van ésser l’Enric o en Ramon d’Apiera, els quals
exercien d’administradors o recaptadors dels dominis reials i originaven no
poques tensions amb els esforçats vilatans bedorquins. Del molí fariner, per
exemple, en queda constància que el compte gaudiria de la meitat dels drets de
mòlta. En aquells moments les activitats riberenques esmentades comportaren,
per afinitat i proximitat, que el poble s’apropés més a Cabrera i fins i tot a
Capellades, que a Piera.
El 1188, en Guerau i n’Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer
donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l’església de
Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que
trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem
de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies
algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs
dels segles: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Can Ferrer i, molt
probablement també, Cal Valls (enderrocada al 2006). Els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres
rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. En Pere Parellada
consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la
consagració de l’església de Piera. Els Parellada han mantingut el cognom a
través dels temps (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego
Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX.)
|
Ca l’Enric (casa forta iniciada al segle XII) |
Gruta de proveïment d’aigua a Cal Valls |
Període
baixmedieval fins al 1500
Les tibantors i enfrontaments s’accentuaren per l’ús de l’aigua a causa de l’escassesa
de cabals (molt normal a l’Anoia on s’alternen les severes rierades, com la de
1344, amb períodes de gran sequera) i la història del poble s’endinsà en un
període de males collites que tanmateix no comportaren una reducció dels censos
ni de la pressió fiscal. La pesta negra que afectà tot Catalunya el 1348 acabà
d’empitjorar la situació, amb abandons de conreus, fre de l’activitat econòmica
i descensos de la població. Ens comenta l’arqueòleg Guillem Romeu que els
darrers personatges documentats amb el cognom del Bedorc es troben en el
Dietari de l’Antich Consell de Barcelona: allí s’inscriu en Berenguer Badorch,
com a un home d’armes defensor del Portal Nou l’any 1390, l’Antoni Badorch, un picapedres,
posteriorment també armat, i en P. (Pere?) Badorch, corredor d’orella,
condemnat a presó perpètua per heretge, l’any 1488. A partir del 1500 dels
portadors del cognom ja no se’n sap res més i, avui, ja no queda ningú que se’n
digui.
L’especificitat del Bedorc torna a fer-se palesa el segle XIV amb la
definició territorial de quadra, és a dir, com a districte especial dins el
terme d’un castell centrat en una torre, tal com hem vist que posseeix el
poble. L’historiador Flocel Sabaté ens fa veure que, en aquells temps, el
Bedorc tot i tenir força lligams socioeconòmics amb Piera, la seva identitat i
singularitat termenal també n’era ben nítida a causa de la seva unitat castral.
El
terròs
Durant els segles que continuaren el XV, de l’aspecte del Bedorc se’n sap allò
que es manté d’aquella època: les masies i el molí. Als masos que ja existien,
se n’hi afegiren poc a poc, i en diferents èpoques, d’altres com el de la Ventosa (amb referències d’abans
del 1500), el Priorat de la Costa i la
seva petita església, sobre el 1600, i
a l’altra banda del riu, Can Torres, Can Torres del Molí, Can Piqué, Can
Codony i, ja a finals del XVIII, Can Borràs. La població anava augmentant
lentament i el pagès (sempre arrendatari d’una part de les terres que
envoltaven les masies) vivia del cereal, la vinya i molt significativament de
l’hort amb l’aprofitament del curs de l’aigua, tot i que les rierades
s’encarreguessin de tant en tant a malmetre-ho tot plegat: la del 1584 arrasà
tot el que va poder i en vingueren d’altres memorables com la de 1740, la de
1788, la del 1790, i un parell de dimensions esgarrifoses: la de 1792 i,
especialment, l’aiguat de Sant Bartomeu, el 24 d’agost de 1842.
|
Imatge hivernal dels afores de la vila des d’un
camp de cereal a l’espera de la sembra |
Els conreus de les vinyes s’establien a rabassa morta, és a dir, amb
contractes enfitèutics signats pel propietari i el pagès que duraven fins a la
mort dels ceps plantats. Aquesta pràctica va consolidar un certa puixança
econòmica fins als voltants del 1890 en què la plaga de la fil·loxera arribà al
Bedorc, matant totes les vinyes i encetant una crisi agrària sense precedents:
els propietaris van considerar els contractes extingits i va començar un llarg
enfrontament jurídic amb els pagesos, fins que s’aconseguiren nous contractes
de renovació automàtica, que conveniren al pagès i no qüestionaren els drets de
l’amo.
A cavall entre les darreries del segle XVIII i començaments del XIX es va
perfilant el petit nucli urbà que s’acabà d’urbanitzar l’any 1910, tal com
certifiquen els llibres de plens de l’Ajuntament de Piera; i el 1928, en Josep
Maria Munné Orpí va concebre la portada d’aigües al poble el qual, en
agraïment, l’hi dedicà un carrer. El nucli és agrupat en vuit carrers formats
per cases unifamiliars de dos o tres pisos, inicialment construïdes amb
materials clàssics de país de secà: teula i tàpia i que, pràcticament totes,
conserven encara intactes els cellers i el cups, l’ús dels quals, en temps no
llunyans permetien vins de collita molt personals que recollien els carreters
per tal d’ésser distribuïts als mercats de les capitals.
Les
indústries
A més a més dels casale molendinorum que, com hem vist,
s’instal·laren prop del poble a l’època feudal, el curs de l’Anoia va afavorir
a través del temps la posada en marxa de diferents manufactures. Avui encara
impressionen les runes mig engolides pel bosc del Figarot d’un imponent molí
paperer el qual sembla que, aprofitant l’antiga farinera, es construí el segle
XVIII i desenvolupà la seva activitat fins a finals del XIX.
|
|
|
Dues fàbriques actualment en runes: A l’esquerra, mur de carreus del molí
paperer de Sant Miquel al peu de la muntanya del Figarot.
A la dreta, l’antiga fàbrica de teixits Fills i Germans
de J.Romeu als terrenys de Can Ferrer del Coll, prop d’una impressionant
pineda.
Les indústries tèxtils, també necessitades del curs de l’aigua, prengueren
el relleu a la paperera. És el cas dels telers d’en Segimon Mata, instal·lats
l’any 1893, i després la fàbrica de teixits per a folreria Romeu. Les dues van
començar com a arrendatàries dels
locals i salt d’aigua propietat de Can Ferrer del Coll. La fàbrica Romeu arribà
a donar feina a una quarantena de persones els quals, juntament amb els que
anaven a treballar a Ca la Fou (o colònia Marçal de Cabrera), representaven la
majoria de famílies que vivien al poble. L’any 1965, es traslladà, com a
propietària de l’immoble, a la carretera de Piera fins el seu tancament l’any
1980. Un dels seus socis, en Joan Romeu Calmet, germà del fundador i descendent
d’industrials paperers de la Pobla de Claramunt, fou regidor electe de Piera el
1931, any de la proclamació de la II República i també, al final del cop
militar del general Franco l’any 39, participà de la comissió gestora per tirar
endavant un consistori abatut per la guerra civil.
L’edat
moderna
Reprenent els fets cronològics, l’edat moderna porta a Catalunya tres
segles de guerres, entreguerres i revolucions. El 1640 la dels Segadors, el
1700 la de Successió i el 1808 la del Francès on el Bedorc, igual que tota la
comarca de l’Anoia, sempre fou terra de pas dels exèrcits, sobretot a les
guerres carlines en què la zona romangué, com l’ull d’un huracà, al mig o a
prop de la contesa: a Font-rubí hi havia una important seu carlista i una part
del Penedès i l’Anoia era controlada pel famós guerriller El Llarg de Copons
amb centre operatiu a Sant Quintí de Mediona. Amb la restauració de la
monarquia borbònica, entraren al consistori pierenc dos honorables bedorquins:
en Joan Ferrer del Coll i Parellada i en Vicenç Soteras i Vidal.
|
|
Rètol identificatiu que estava situat en una casa
del carrer de Munné Orpí
I continuen els conflictes armats: en Josep Llopart Martí, nascut al Bedorc el 1884, explica en una entrevista que li efectuà l’Antoni Escudero el 1979, els efectes de les guerres que vingueren després de les carlines: la de Cuba i la del Marroc en les quals, diu, “hi feien anar a tothom...” De la primera en vingueren tots malalts a causa d’unes febres tropicals i de la segona, alguns ni en retornaren com el cas de son germà, en Rossend Llopart, que feia el servei militar a Melilla i del qui no se’n va saber res més.
Fins a l’arribada de la carretera, la riereta era la via de comunicació
natural entre Piera i el Bedorc i, tal com passava a tots els llogarets de les
rodalies, la situació de llunyania i, per tant, d’un cert aïllament, comportava
continues reivindicacions populars per tal de gaudir dels drets als serveis
bàsics que, amb comptagotes, anava cedint l’Ajuntament de Piera: carter, mandadero
o recader, agutzil i, especialment, equipaments escolars amb mestressa
permanent. Aquestes demandes s’efectuaven sota la pressió col·lectiva que
proporcionava les associacions populars, tan típiques del Bedorc com ara
veurem.
Segles
XX i XXI
Des d’un bon principi, el segle XX ens torna a descobrir diversos
bedorquins ben implicats en la política consistorial pierenca: en Joan Soteras
Vidal de ca la Sió, en Daniel Soteras Martorell de cal Daniel, i altres de
menció especial com ara en Joan Torras Sabaté de ca l’Olivé, que en fou alcalde
l’any 1923. Ens conta la seva filla, la Maria Torras, que va ser un batlle ben
curiós: ho fou mig per imposició (amb la dictadura de Primo de Ribera, se
suprimiren les eleccions) ja que ell se’n va resistir fins al darrer moment en
què ho va acceptar però amb fèrries condicions, cosa que el va fer durar poc al
càrrec: es feia dur la correspondència i documents fins al Bedorc, on s’hi
instal·là l’oficina i des d’on pretenia despatxar la majoria de gestions...
|
|
|
|
Diversos exemples de documents d’identificació i associació corresponents a les primeres dècades del segle XX
El veïnat, com hem dit, destacava pel seu tarannà associatiu mutual i també
d’esbarjo: el Cercle de la Unió Bedorguenca (recreativa), Ateneu del Bedorc
(cultural) i altres, com la rellevant Germandat de Sant Sebastià, patró del
Bedorc, mútua fundada el 1916 per l’Àngel Parellada, la qual es mantenia a base
de quotes d’aquells qui, en el moment d’associar-se, havien de ser residents al
poble, disposar de bona salut i d’una pesseta mensual. Però en acabada la
dictadura de Primo de Ribera, i amb la vinguda de la República, retornà la
consciència social i arribaren les tensions entre la dreta catalanista i el
front d’esquerres, molt més nombrós i popular. A Sant Jaume hi destacà la Unió
de Rabassaires i, al Bedorc, l’Esquerra Republicana amb seu al Centre Republicà
Català del Badorch. Les desavinences van arribar a provocar situacions curioses
com ara la construcció de dues sales de ball (la de dretes el 1933 a la plana
de ca l’Olivé, i la d’esquerres el 1935 al carrer Munné Orpí) amb un població
que no arribava als 300 habitants...
Quadre a l’oli de Jaume Romeu als anys 40,
conservat a ca l’Olivé i que ens dóna una visió
molt
realista de l’aspecte del poble a principis de la postguerra, gràcies al seu
detall minuciós
Després de la
guerra civil espanyola i amb la victòria dels nacionals, la repressió i la
manca de proveïments es feu evident a tot el terme pierenc. La fàbrica baixà el
seu rendiment a ¾ de la seva producció i la vinguda de la dictadura feixista
acabà amb les associacions i les llibertats públiques. Tanmateix, a partir dels
anys 50, una certa inflexió política va alleugerir la situació i el Bedorc se
n’aprofità amb la construcció de la carretera amb un pressupost aprovat el 1956
de 4 milions de pessetes i, 10 anys després, l’església actual de Sant Sebastià
segons projecte d’Albert Bastardes, amb una original teulada hiperbòlica i amb
una pulcra talla de bedoll de Sant Sebastià sense sagetes, a l’interior. Amb la
mort del general Franco l’any 1975, tornà la democràcia i, el 1979, les
primeres eleccions municipals a partir de les quals el Bedorc s’ha
anat desenvolupant amb població
nouvinguda i cases de factura recent que, pel fet d’incorporar-se a les de
soca-rel, han originat una lleugera transformació veïnal amb nous carrers i
placetes.
El
Bedorc, actualment
El poder associatiu del poble continua viu avui dia i la voluntat d’ésser com a nucli amb pròpia personalitat s’expressa en múltiples facetes: l’edició d’una revista semestral contenint notícies, esdeveniments socials, fotografies, històries i curiositats, el manteniment de les festes d’hivern i d’estiu a pesar de la dispersió del lleure i els gustos actuals, la presència a internet amb pàgina web oficial, trobades anuals diverses com la de plaques de cava i tast de vins, aplec sardanístic, etc.
El local cívic on s’hi desenvolupen moltes d’aquestes
activitats, la Sala Vall d’Or, funciona estatutàriament com a associació de
veïns i és l’hereva de la sala social de l’esquerra del 1935 ja que el casal de
la plana de Ca l’Olivé va tancar en jubilar-s’hi el darrer cafeter, en Joan
Torras de Can Borràs. L’agost del 87, s’inaugurà el nou cafè, annex a la Sala,
on s’hi desenvolupen les reunions de la Junta.
Així mateix, la participació de la gent del Bedorc a la política municipal de Piera no ha deixat de produir-se. Hi tenim doncs, ja en el primer Ajuntament de la restauració democràtica, l’any 1979, en Miquel Marquès de cal Marquès i en el tercer (el juny del 1987) en Josep Maria Romeu Gustems de CIU, un clàssic, elegit de llavors ençà a totes les convocatòries a l’alcaldia i assolint-hi la tinència diverses vegades. L’any 2003 hi entra també en Jordi Romeu en representació d’ERC.
|
Carrer d’Anoia |
Carrer de Munné Orpí |
Placeta dels arbres |
Actualment (dades estadístiques del 2000) la població del Bedorc consta de 237 persones censades, participant amb un 8 % en el total d’habitants del municipi i essent el més poblat dels anomenats “barris antics” annexes al consistori pierenc. No obstant, els llocs de treball de la població activa actual es troben fora del poble exceptuant una mínima representació que hi treballa ens els conreus propis o aliens. La facilitat de desplaçaments en cotxe particular i la competitivitat dels hipermercats de les rodalies, ha suposat la desaparició de les petites però ben assortides botigues de queviures com les de ca la Sió o cal Vicens que, tradicionalment, havien proveït les llars del poble de les necessitats domèstiques quotidianes.
El poble manté fins avui la seva personalitat i no ha canviat substancialment la seva fisonomia com a conjunt arquitectònic resistint, de moment, les pressions urbanístiques dels nuclis que li són pròxims i mantenint-se en una situació d’equilibri entre la condició de llogaret en un entorn natural, rural i els avantatges del desenvolupament econòmic gràcies en part, també, a aquesta esmentada proximitat.
|
|
© Joan Romeu, novembre del 2005
Bibliografia
utilitzada:
- Inventari del
Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural, Servei d’Arqueologia.
- Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (l’Anoia) Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, D. G. del Patrimoni Cultural.
- Establiments a
rabassa morta de la zona del Bedorc, segles XVIII i XIX. Documents propietat de
l’autor.
- Catalunya
romànica (XIX el Penedès i l’Anoia) (Cabrera i Piera)
- Els castells catalans
(Volum V) Piera i els castells del seu sector. Rafael Dalmau editor
- Dietari de
l’Antich Consell de Barcelona
- Onomàstica
Barcelona del XIV, Marça. UB
- Web del
departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
- Antoni
Escudero, El terme municipal de Piera, Edició de l’autor, 1981
- Ramon Morales, El
riu Anoia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984
- Joan Cormines, Onomasticon
Cataloniae, Vol.II (A-BE), Curial Edicions Catalanes, Barcelona, Edició
1994
- Antoni
Escudero, Retalls d’història, Edició de l’autor, 1998
- Flocel Sabaté, Història
medieval, del llibre Història de Piera, Pagès Editors, 1999
- Àngel Casals, Segles
XVI-XVII-XVIII, d’Història de Piera, Pagès Editors, 1999
- Carles
Santacana, Història contemporània, d’Història de Piera, Pagès Editors,
1999
© Material gràfic:
- Fotografia del
riu Anoia (Jordi Romeu Torres, 2005)
- Documents de la
república (amb el permís explícit de la família Rigol)
- Fotografies
dels carrers del poble (Jordi Romeu Torres, 2005)
- Fotografia de
la panoràmica general del poble (Juan Facundo Mongiovi, 2004)
- Resta
d’imatges, propietat de l’autor