Em van arribar un diumenge de Resurreció. Tenia sis anys i feia poques setmanes que vivia a Flix. La meva mare se m'hi havia  endut, perquè els meus avis no em podien controlar a Riba-roja (es veu que no era gaire bon nen  aleshores).

El cas és que a mig matí em tragueren del llit, elles, les caramelles. Els seus sons m'encomanaren una gran alegria, indescriptible, i el dia, ja assolellat, enxamplà encara més el seu arc de colors.

Varen anar arribant els cantaires, i -per gran sorpresa meva- s'aturaren davant de casa a cantar. D'esquena però. I és que a l'altra banda del carrer hi vivia el mestre Batiste, i era a la seva dona, la Sra. Rosita, a qui anava dirigida la cantada.

En aquells moments, vaig saber que era i que seria sempre un romàntic caramellaire.

No us podeu imaginar la il·lusió que em fa tornar a cantar i trobar antics companys.
Això serà a Flix el 14 d'abril per commemorar la cinquantena cantada de caramelles.

Animeu-vos !

Girona 2 d'abril de 2001